La identificació llengua-nació és antiga. Podríem citar-ne exemples nombrosos referents a Ramon Llull, al cronista Muntaner, al poeta Ausiàs March. Tanmateix, en la nostra realitat davui és la memòria històrica recent la que hi té una incidència més clara, tant si és memòria de fets presents com si és record dun passat tingut per gloriós que ho sigui o no, és secundari. I en aquesta memòria recent és indubtable que la consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans no sha limitat a les elits intel·lectuals, sinó que les ha transcendides, encara que aquest transcendir no sigui aplicable a la totalitat del cos social. La identificació de llengua amb nació recorre tot aquest moviment, complex i desigual però autèntic, que anomenem Renaixença. Lobra que ha estat escollida com la fita que en marca linici, no és per casualitat que es titula La Pàtria: no compta si Aribau lescriví amb un projecte o no, allò que compta és lelecció que els altres nhan fet. Li dóna força programàtica, molt més que no pas el sentiment que expressa, el fet que serigís en símbol de la continuïtat de la llengua, una funció que el pensador Aribau no presumia però que el poeta Aribau intuí. El sentiment patriòtic que corre al llarg de loda es podia esbravar. Allò que fou verament programàtic és el final: «e pàssia per ta veu [la de la llengua] son nom i sa memòria [els del patró] / als propis, als estranys, a la posteritat». El nom i la memòria de qui fos importa poc: la cosa essencial és que la llengua serveixi per a passar a la posteritat. Ha esdevingut de nou vehicle conscient, de confiança. I també eix de tot un moviment. Jordi Rubió (1962: 321) ho ha expressat amb una frase: «Els homes de la Renaixença veien la llengua com la veu de la Pàtria». Un eix que pot ser és la sola cosa que no ha canviat en un segle i mig. El 1933, Carles Riba, en escriure un comentari per a ledició facsímil de La Pàtria, atribuïa en aquesta poesia «el primer impuls de la renaixença, que en vigor es renova, original i perenne, en cadascun de nosaltres» (1937: 143-144), i hi subratllava la importància de lexperiment lingüístic: «la primera obra poètica tornada a realitzar en la nostra llengua segons una idea absoluta de perfecció». En les lluites culturals o polítiques duna manera o altra, totes polítiques de la clandestinitat sota el franquisme, la consciència que la llengua és «la veu de la Pàtria» i que salvant luna se salvava laltra era present en ambdós bàndols. Encara avui aquest sentiment corre per dins el pensament de la gent i igualment en ambdós bàndols: el que participa d«una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol, la minoria dirigent dun poble, shagi mai llançat» (Riba, 1954: XII) i el que hi és contrari.
Ara, perquè la llengua sigui la veu de la pàtria en el nostre cas, dels innombrables participants en la «folla empresa», procedents de tots els Països Catalans cal que hi hagi una pàtria, amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però una per a tothom. Altrament, es donaria la pintoresca situació dhaver-hi la veu duna cosa que no existeix i dinnombrables lluitadors per a defensar-ne la continuïtat, desarrelats de la geografia física i, sobretot, humana que els és comuna. Això no és possible. La llengua i la nació són dos fenòmens que sinterrelacionen de tal manera que la llengua esdevé a lensems testimoniatge extern de lexistència de la nació i característica una de les més distintivesque la defineix. Com diu Calvet (l974: 10), «la théorie (linguistique...) [...] joue toujours un rôle historique, politique». Això es produeix tant en un període expansiu, agressiu, de la col·lectivitat que la parla expressat amb precisió, bé que no referint-se a un fet exclusiu, per Lebrixa: «siempre la lengua fue compañera del imperio» (1942, a.ii.; Carbonell, 1977: 272-274), com en un període defensiu, de lluita per la supervivència i ací podríem citar de nou Rubió, i també Fuster, Aracil, Ninyoles, Vallverdú, etc., però no tenim prou espai. I serà útil de citar també testimoniatges procedents de l«altre bàndol», que sovint són aclaridors. És curiós de constatar, per exemple, que els atacs «frontals» de tipus ideològic són adreçats contra el Principat, en especial Barcelona; contra el País Valencià, contra les Illes, no hi ha sinó el foment de la dissidència; contra la Catalunya Nord, res en el terreny de la ideologia. En realitat, el divide et impera encara és en vigor, almenys quasi tant com ho és la defensa unitària com a únic camí real i profund de supervivència. Aquesta tasca de reconstrucció ideològica comença per la definició de lespai, car una llengua tendeix a ocupar un espai natural. Si locupa totalment o no ja depèn de molts altres factors, interns i externs. La primera constatació sobre el català és que el seu domini lingüístic per a usar mots tècnics ocupa un espai natural: la llenca de terra en forma darc que té al nord les Corberes; a loest, els contraforts de laltiplà central; al sud, la vall del Segura, i a lest, el mar; ocupa també les illes adjacents en aquest arc. Un espai natural amb uns trets interns i una situació que nhan condicionat la història lingüística i la història tout court. En primer lloc, és un espai molt compartimentat en petites unitats anomenades comarques i en grans unitats anomenades regions. Entre les Corberes i lAlbera, entre lAlbera i la Sénia, entre la Sénia i el Segura, a les illes dellà mar, sagrupen les petites comarques per a formar quatre grans regions, que han tingut històricament vida pròpia i personalitat acusada, sense que ningú mai hagi intentat desborrar-ne o reduir-ne els trets distintius de les unes respecte a les altres. Aquesta constitució interna de lespai ha tingut repercussions lògiques, no solament en les característiques estructurals de la llengua que hi és parlada, sinó també en la denominació daquesta. En aquest sentit, les denominacions rossellonès, valencià, menorquí, mallorquí, eivissenc corresponen a realitats geogràfiques i històriques. En això, el català sassembla a litalià, un domini lingüístic on florentí, toscà, genovès, venecià, napolità, etc., re flecteixen varietats internes molt més grans que les nostres, per cert, sense afectar el concepte unitari de la llengua. Lespai natural català no sha arribat a omplir del tot per raons històriques que analitzarem, però hi és i és ocupat substancialment.
La identificació llengua-nació és antiga. Podríem citar-ne exemples nombrosos referents a Ramon Llull, al cronista Muntaner, al poeta Ausiàs March. Tanmateix, en la nostra realitat davui és la memòria històrica recent la que hi té una incidència més clara, tant si és memòria de fets presents com si és record dun passat tingut per gloriós que ho sigui o no, és secundari. I en aquesta memòria recent és indubtable que la consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans no sha limitat a les elits intel·lectuals, sinó que les ha transcendides, encara que aquest transcendir no sigui aplicable a la totalitat del cos social. La identificació de llengua amb nació recorre tot aquest moviment, complex i desigual però autèntic, que anomenem Renaixença. Lobra que ha estat escollida com la fita que en marca linici, no és per casualitat que es titula La Pàtria: no compta si Aribau lescriví amb un projecte o no, allò que compta és lelecció que els altres nhan fet. Li dóna força programàtica, molt més que no pas el sentiment que expressa, el fet que serigís en símbol de la continuïtat de la llengua, una funció que el pensador Aribau no presumia però que el poeta Aribau intuí. El sentiment patriòtic que corre al llarg de loda es podia esbravar. Allò que fou verament programàtic és el final: «e pàssia per ta veu [la de la llengua] son nom i sa memòria [els del patró] / als propis, als estranys, a la posteritat». El nom i la memòria de qui fos importa poc: la cosa essencial és que la llengua serveixi per a passar a la posteritat. Ha esdevingut de nou vehicle conscient, de confiança. I també eix de tot un moviment. Jordi Rubió (1962: 321) ho ha expressat amb una frase: «Els homes de la Renaixença veien la llengua com la veu de la Pàtria». Un eix que pot ser és la sola cosa que no ha canviat en un segle i mig. El 1933, Carles Riba, en escriure un comentari per a ledició facsímil de La Pàtria, atribuïa en aquesta poesia «el primer impuls de la renaixença, que en vigor es renova, original i perenne, en cadascun de nosaltres» (1937: 143-144), i hi subratllava la importància de lexperiment lingüístic: «la primera obra poètica tornada a realitzar en la nostra llengua segons una idea absoluta de perfecció». En les lluites culturals o polítiques duna manera o altra, totes polítiques de la clandestinitat sota el franquisme, la consciència que la llengua és «la veu de la Pàtria» i que salvant luna se salvava laltra era present en ambdós bàndols. Encara avui aquest sentiment corre per dins el pensament de la gent i igualment en ambdós bàndols: el que participa d«una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol, la minoria dirigent dun poble, shagi mai llançat» (Riba, 1954: XII) i el que hi és contrari.
Ara, perquè la llengua sigui la veu de la pàtria en el nostre cas, dels innombrables participants en la «folla empresa», procedents de tots els Països Catalans cal que hi hagi una pàtria, amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però una per a tothom. Altrament, es donaria la pintoresca situació dhaver-hi la veu duna cosa que no existeix i dinnombrables lluitadors per a defensar-ne la continuïtat, desarrelats de la geografia física i, sobretot, humana que els és comuna. Això no és possible. La llengua i la nació són dos fenòmens que sinterrelacionen de tal manera que la llengua esdevé a lensems testimoniatge extern de lexistència de la nació i característica una de les més distintivesque la defineix. Com diu Calvet (l974: 10), «la théorie (linguistique...) [...] joue toujours un rôle historique, politique». Això es produeix tant en un període expansiu, agressiu, de la col·lectivitat que la parla expressat amb precisió, bé que no referint-se a un fet exclusiu, per Lebrixa: «siempre la lengua fue compañera del imperio» (1942, a.ii.; Carbonell, 1977: 272-274), com en un període defensiu, de lluita per la supervivència i ací podríem citar de nou Rubió, i també Fuster, Aracil, Ninyoles, Vallverdú, etc., però no tenim prou espai. I serà útil de citar també testimoniatges procedents de l«altre bàndol», que sovint són aclaridors. És curiós de constatar, per exemple, que els atacs «frontals» de tipus ideològic són adreçats contra el Principat, en especial Barcelona; contra el País Valencià, contra les Illes, no hi ha sinó el foment de la dissidència; contra la Catalunya Nord, res en el terreny de la ideologia. En realitat, el divide et impera encara és en vigor, almenys quasi tant com ho és la defensa unitària com a únic camí real i profund de supervivència. Aquesta tasca de reconstrucció ideològica comença per la definició de lespai, car una llengua tendeix a ocupar un espai natural. Si locupa totalment o no ja depèn de molts altres factors, interns i externs. La primera constatació sobre el català és que el seu domini lingüístic per a usar mots tècnics ocupa un espai natural: la llenca de terra en forma darc que té al nord les Corberes; a loest, els contraforts de laltiplà central; al sud, la vall del Segura, i a lest, el mar; ocupa també les illes adjacents en aquest arc. Un espai natural amb uns trets interns i una situació que nhan condicionat la història lingüística i la història tout court. En primer lloc, és un espai molt compartimentat en petites unitats anomenades comarques i en grans unitats anomenades regions. Entre les Corberes i lAlbera, entre lAlbera i la Sénia, entre la Sénia i el Segura, a les illes dellà mar, sagrupen les petites comarques per a formar quatre grans regions, que han tingut històricament vida pròpia i personalitat acusada, sense que ningú mai hagi intentat desborrar-ne o reduir-ne els trets distintius de les unes respecte a les altres. Aquesta constitució interna de lespai ha tingut repercussions lògiques, no solament en les característiques estructurals de la llengua que hi és parlada, sinó també en la denominació daquesta. En aquest sentit, les denominacions rossellonès, valencià, menorquí, mallorquí, eivissenc corresponen a realitats geogràfiques i històriques. En això, el català sassembla a litalià, un domini lingüístic on florentí, toscà, genovès, venecià, napolità, etc., re flecteixen varietats internes molt més grans que les nostres, per cert, sense afectar el concepte unitari de la llengua. Lespai natural català no sha arribat a omplir del tot per raons històriques que analitzarem, però hi és i és ocupat substancialment.