Però no tot han estat flors i violes. Atacs violents han caigut damunt la llengua en dos sentits. En primer lloc, el català ha estat objecte datacs frontals en el camp científic, primer negant-li la independència (Menéndez Pidal, 1902), després, quan això sadverava impossible, reduint-ne la personalitat per mitjà de les subagrupacions (vegeu-ne un resum a Baldinger, 1963). En segon lloc, atacant-ne capciosament la unitat: ací a València no cal que en doni detalls. El que sí que vull mencionar és que tant en un camp com en laltre ha estat decisiva lobra sobretot dels valencians. Germà Colón (1976, 1978) ha resolt contundentment i esperem-ho per sempre el complex problema de les subagrupacions. ¿Cal enumerar ací la bibliografia de Manuel Sanchis Guarner i de Joan Fuster? Joan Fuster ha dut el combat conceptual més dur. Els menorquins (Moll, Murillo), mallorquins (Alcover, Llompart) i eivissencs (Villangómez, Marí) només cito noms a latzar que em vénen tot seguit a la memòria hi han tingut un paper de primer rengle. Els barcelonins hem fet poca cosa més que abandonisme en aquest terreny tan essencial: per timidesa davant les acusacions d«imperialisme» hem callat (¿no era el que volien «els altres»?). Ara, ací, a València, hem vingut a parlar tots, sense inhibicions: per una convicció profunda que la supervivència de la llengua de tots passa avui pel País Valencià, car sense País Valencià no hi ha Països Catalans, ni llengua catalana valenciana, menorquina, mallorquina, eivissenca, rossellonesa que en diguem. Tornem a identificar la llengua amb la Pàtria amb majúscula o amb minúscula, tant se val, però pà-tri-a. Els qui voldrien que desaparegués a tot arreu bé ho saben prou. Nosaltres també. Com també sabem que tant la història com la realitat actual ens marquen ensems la flexibilitat i el respecte. Però això és compatible amb la claredat. ¿Qui gosarà no parlar clar en un debat universitari?
Referències bibliogràfiques
ARIBAU, Bonaventura Carles (1933): La Pàtria. Trobes. Facsímil de lautògraf de lautor i duna carta acompanyatòria a F. Renart i Arús, amb un comentari de Carles Riba, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.
BADIA I MARGARIT, Antoni (1950-52): «Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXIII, pp. 137-152; XXIV, pp. 83-116; XXV, pp. 145-163.
BALDINGER, Kurt (1963): La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica, Madrid, Gredos.
CALVET, Louis-Jean (1974): Linguistique et colonialisme, París, Payot.
CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia, Barcelona, Llibreria Catalònia.
CARBONELL, Jordi (l961): «Notes sobre els Principis de la lectura menorquina», Estudis Romànics (Institut dEstudis Catalans), VIII, pp. 195-214. [Reproduït en aquest volum, pp. 253-275.]
(1977): «La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX», dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976, publicades a cura de Germà Colon, Montserrat, Publicacions de lAbadia. [Reproduït en aquest volum, pp. 137-171.]
CASTRO, Américo (1948): España en su historia. Cristianos, moros y judíos, Buenos Aires, Losada.
COLÓN, Germà (1976): El léxico catalán en la Romania, Madrid, Gredos. [Ed. cat. El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993.]
CALVET, Louis-Jean (1974): Linguistique et colonialisme, París, Payot.
CAMBÓ, Francesc (1930): Per la concòrdia, Barcelona, Llibreria Catalònia.
CARBONELL, Jordi (l961): «Notes sobre els Principis de la lectura menorquina», Estudis Romànics (Institut dEstudis Catalans), VIII, pp. 195-214. [Reproduït en aquest volum, pp. 253-275.]
(1977): «La literatura catalana durant el període de transició del segle XVIII al segle XIX», dins Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Basilea, 22-27 de març de 1976, publicades a cura de Germà Colon, Montserrat, Publicacions de lAbadia. [Reproduït en aquest volum, pp. 137-171.]
CASTRO, Américo (1948): España en su historia. Cristianos, moros y judíos, Buenos Aires, Losada.
COLÓN, Germà (1976): El léxico catalán en la Romania, Madrid, Gredos. [Ed. cat. El lèxic català dins la Romània, Universitat de València, 1993.]
(1978): La llengua catalana en els seus textos, Barcelona, Curial.
DESCLOT, Bernat (1949): Crònica, a cura de M. Coll i Alentorn, Barcelona, Barcino.
FUSTER, Joan (1975): Contra Unamuno y los demás, Barcelona, Península.
GIMÉNEZ SOLER, Andrés (1930): Sobre F. Cambó. Per la concòrdia, Saragossa, Universidad de Zaragoza.
LEBRIXA, Antonio de (1492): Grammatica castellana, Salamanca, ed. facsímil, Menston (Yorkshire), The Scolar Press.
MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (1902): «Cataluña bilingüe», El Imparcial, 15 de desembre, Madrid.
RIBA, Carles (1937): Per comprendre (1927-1935), Barcelona, Publicacions de «La Revista».
(1954): Prefaci a la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, Barcelona, A. López-Llausàs.
RUBIÓ I BALAGUER, Jordi (1962): «La Renaixença», dins Moments crucials de la història de Catalunya, Barcelona, Vicens Vives.
* Reproduït a Joan Fuster et alii, Els Països Catalans: un debat obert, València, Eliseu Climent, Editor, 1984, pp. 231-246.
II. LA PRESÈNCIA CATALANA A SARDENYA
3
LA LLENGUA CATALANA A SARDENYA
Agraeixo, i molt, lhonor acadèmic que he rebut, i sento una profunda i cordial satisfacció de fer la lliçó inaugural del curs acadèmic 1994-1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig començar, fa exactament vint-i-cinc anys, la meva carrera universitària, juntament amb la meva muller, Hortènsia Curell, que hi ha ensenyat durant nou cursos. Guardo un especial record sentimental dels professors i dels alumnes daquell temps que jo vaig ser a lAutònoma. La meva carrera universitària hi va quedar interrompuda, no pas per voluntat de la Universitat ni meva, sinó pel veto polític del govern espanyol daleshores. Vaig continuar la meva vida acadèmica a Itàlia, a la Università degli Studi de Càller, que em va donar una excel·lent acollida i encara és la meva universitat. Lexposició davui és fruit de quasi vint anys de recerques a Sardenya i, en certa manera, reflecteix al mateix temps una tasca als arxius i a les biblioteques i la represa duna relació, a través de molta gent, entre lilla sarda i els Països Catalans, que, si en el passat va tenir massa sovint un caràcter bèl·lic, ara és de sincera i solidària amistat.
La presència de la llengua catalana a Sardenya és la conseqüència duna conquesta i de la dominació política subsegüent, com és habitual en els fenòmens dexpansió duna llengua fora de lespai natural on sha format el seu domini. En aquesta lliçó intentaré dexplicar les característiques de lús social i territorial de la llengua catalana a Sardenya, la seva duració i el rastre que hi ha deixat.
En el tombant entre els segles XIII i XIV shavien produït als Països Catalans i a Sardenya dues situacions totalment diferents. Dins lespai natural entre les Corberes i la vall del Segura, al llarg de larc costaner mediterrani i a les illes adjacents, shi havia establert una societat de llengua catalana en la qual, al costat dunes estructures de poder feudal, havia sorgit una burgesia ciutadana dinàmica. Era una societat expansiva en un espai natural marcat per dues característiques ben definides.
Duna banda, es trobava comprimida entre dos poders més forts. Bernat Desclot va descriure aquest fet gràficament:
E axí el rei dAragó està e·l mig de dos reys qui són los pus poderosos del món; per què·l cové estar axí con cel qui·s combat en .i. camp ab .ii. cavalers, que mentre fér la .i., se prena guarda del altre (Desclot, 1949: 57).
De laltra banda, situat majoritàriament dins la Península Ibèrica, hi té una disposició particular. En comentar un llibre de Francesc Cambó, fruit escrivia lautor de «la meva acció de tants anys, encaminada a cercar una solució espanyola, defusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (Cambó, 1930: 9), lhistoriador Giménez Soler escrivia amb to de censura:
El pueblo catalán y el castellano jamás han vivido en contacto: ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural por imponerlo la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la península más no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España. El afán de aislarse, de concentrarse en sí mismos lo tienen todos los isleños y Cataluña es a modo de una isla: el catalanismo en este sentido lo da la tierra (Giménez Soler, 1930: 744-745; Soldevila, 1934: 2).
Lhispanocentrisme de lhistoriador espanyol no li deixa veure que la disposició geogràfica que històricament ha tendit a aïllar-los per terra a loest ha obert els catalans al Mediterrani i a Europa.
La combinació daquests dos fets, la compressió per terra al nord i a loest i lobertura a lest, empenyia els catalans cap al Mare Nostrum, històricament un gran vehicle de comunicació. Nhi ha prou de donar una ullada al mapa per a veure que mar endins, més enllà de Menorca, el territori més proper és lilla de Sardenya. Un territori de més de 24.000 km2, quasi un miler més que el País Valencià i unes set vegades més gran que Mallorca, que ocupa una situació estratègica al centre del Mediterrani occidental. A ledat mitjana shi desenvolupa una societat agro-pastoral, políticament organitzada en judicats autònoms, però de fet controlada per Pisa i per Gènova, que dominen les ciutats perifèriques i, per mitjà de privilegis comercials i territorials, exploten els recursos econòmics de lilla.
Bé que lexpansió catalana pel Mediterrani sinicia a Sicília en temps de Pere el Gran, la pau entre el papa Bonifaci VIII i Jaume II tractada a Anagni el 1295 comportava la cessió de Sicília per part del rei català, el qual, per mitjà de la butlla papal «Super reges et regna», del 1297, rebia com a contrapartida la infeudació a perpetuïtat del «Regnum Sardiniae et Corsicae»; és a dir, el dret sobre uns territoris no unificats i en poder de pisans i genovesos, que hi tenien establerts nuclis de població a les ciutats i posseïen dominis al camp. Els comuns de Pisa i Gènova no cedirien fàcilment llurs conquestes, que els eren molt rendibles: els reis catalans haurien de conquerir Sardenya per les armes si havien de fer valer els drets que el papa els havia atorgat. En aquesta comesa tindrien inicialment lajut dels sards, descontents amb pisans i genovesos, sobretot amb els primers; altrament, els jutges dArborea, els únics que havien quedat vius, estaven emparentats amb una família catalana, els vescomtes de Bas.