Doncs bé: aquest espai natural, en part extrapeninsular, està molt condicionat en la seva situació. Giménez Soler (l930: 744-745), lhistoriador aragonès que fou capaç descriure una Historia de la Corona de Aragón on el mot Catalunya apareix una sola vegada, diu, referint-se al Principat els grans atacs frontals ja hem dit que quasi sempre han anat contra el Principat però en mots aplicables a tots els Països Catalans:
El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.
El pueblo catalán y el castellano no han vivido nunca en contacto; ésta, ésta es la causa del desacuerdo y de la secesión espiritual, el apartamiento en que están los catalanes de la vida nacional española, apartamiento que es natural porque lo impone la naturaleza. Cataluña es un territorio encerrado entre montañas y el mar y con muy pocos pasos fáciles. Es un territorio adosado a la Península, mas no fundido con ella, y cuya inclinación le hace estar vuelto de espaldas a España.
I acaba: «el catalanismo lo da la tierra». És una definició perfecta dun espai natural (daltra banda, qualsevol que el ressegueixi, encara que només sigui per lautopista, ja ho constata de visu). Això sí: lhispanocèntric Giménez Soler considera que estar de cara a la Mediterrània i a Europa és aïllar-se. En tot cas, que això és un mal terrible. I el més pintoresc i simbòlic del cas és que tot el seu article, duna gran violència crítica, el dedica precisament a comentar un llibre de Francesc Cambó que duu el títol de Per la concòrdia, un llibre espanyolista, escrit per tal que doni resultats un programa de col·laboració: «la meva [de Cambó] acció de tants anys encaminada a cercar una solució espanyola, defusiva concòrdia, al problema de Catalunya» (l930: 7).
Doncs bé: ultra aquesta especial disposició del nostre País, hi ha el fet que a loest i al nord shan desenvolupat nacions en espais més grans i menys vulnerables: el regne de Castella i el regne de França. No repetiré ací la història que tots sabeu. Em limitaré a citar, com a mostra de la sensació de perill que ha recorregut la història dels Països Catalans, el testimoni del cronista Bernat Desclot: «E axí el rei dAragó està el mig de dos reys qui són los pus poderosos del món» (capítol 76).
Aquesta condició situacional ha marcat la nostra història. Encara la marca. Altres són els resultats històrics de Portugal o de Noruega, per exemple, que no són «el mig» de ningú.
Òbviament, els condicionaments històrics són estretament lligats als geogràfics. Si donem un cop dull a la nostra història constatarem que el segle XII en constitueix el tombant decisiu. A la darreria del segle VIII Carlemany estableix un cap de pont al sud del Pirineu: el 785 li és lliurada Girona, el 801 el primer any del nou segle Lluís el Piadós ocupa Barcelona. És una empresa franca, és a dir, europea: el territori rep el nom de Marca hispànica, això és frontera amb Hispània, aleshores terra dels moros. Inversament, els catalans són anomenats francs per les fonts historiogràfiques àrabs. Aquesta marca, terra de fricció entre al-Andalus i limperi franc, resta essencialment igual durant tres segles. Dins un espai petit entre les Corberes i el Penedès, només shi produeixen rectificacions moderades de frontera. Arribem a linici del segle XII i lantiga Marca que ja no sen diu perquè mentrestant sha fet independent de facto, sha anat cohesionant i hi ha aparegut una nova llengua continua essent molt petita. El regne de Castella situat en zona sense fricció franco-àrab ja havia arribat a la vall del Tajo (Toledo, 1085) i anava de lAtlàntic per Galícia fins a la ratlla dAragó: ocupava quasi la meitat de la Península. Al regne de França, continuador de lantic imperi franc, no li havia calgut créixer: més aviat shavia encongit, però continuava essent un gran poder. En canvi, els comtats catalans continuaven essent un territori minúscul. Em sembla que, en aquestes circumstàncies, no és arriscat de dir que sense el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella dAragó (1137), no hi hauria hagut ni Països Catalans, ni, és clar, lactual domini lingüístic. Aragó, coixinet amb Castella, tot i parlar una llengua diferent i tenir unes característiques socials i polítiques ben diferents, fa possible la supervivència i lexpansió daquell petit territori entre el Francolí i les Corberes que, en tres segles, shavia poblat, enriquit i estructurat; és a dir, havia adquirit prou força expansiva per a ocupar lespai natural que hem descrit abans: Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Mallorca (1229), Menorca (1231-1288), Borriana (1233), València (1238), Dénia i Xàtiva (1244), Biar (1245), Múrcia (1266) retornada però retenint-ne Alacant, Elx, Oriola (Jaume II, 1297). Lespai natural havia estat ocupat en poc més dun segle, malgrat ésser «el mig». Això sí: si Aragó ho havia fet possible, també lògicament nhavia de treure algun resultat. El fet que al País Valencià hi hagi hagut dues llengües distribuïdes territorialment duna manera desigual és una conseqüència de la precarietat amb què van nàixer i continuen vivint els Països Catalans. Una precarietat determinada per la geografia: nascuts en un espai petit i situats entre dos de més grossos, els ha estat difícil de nàixer, difícil de créixer, difícil de sobreviure.
Llur contacte inicial no sols amb àrabs, sinó també, sobretot, amb francs, neutralitza en certa manera la influència del món musulmà. Américo Castro un escriptor de la línia «liberal» espanyola, que Joan Fuster (1975) ha comentat tan amplament que no cal sinó remetre-hi ho ha explicat des del seu punt de vista:
mientras galaico-portugueses y castellanos entretejían su vida y su lengua con las de los mozárabes (o árabes), los catalanes se movían bajo un horizonte distinto. Las relaciones políticas fueron muy intensas con el sur de Francia [...] Como resultado de semejante historia el catalán posee escasos mozarabismos [...] y menos arabismos que el español (Castro, 1948: 80-81).
Insistint en la identificació de poble amb llengua, afegeix: «La historia peninsular se forjó entre los siglos VIII y XII. Mientras el Noroeste de España se estructuraba con Santiago y el pueblo castellano se rebelaba política, lingüística y épicamente, Cataluña vivía con las espaldas vueltas a todo eso...» lesquena altra vegada! I conclou:
En resolución, Cataluña no perteneció nunca totalmente a España, ni tampoco dejó de pertenecer a ella; un drama desgarrador que sólo viviendo a España desde dentro de su historia, cabe entender en su integridad. España como un todo, vivió y vive desviviéndose; Cataluña discurre también por esa órbita, aunque fue además condenada a girar sobre sí misma; condenada mientras sea Cataluña a buscarse sin encontrarse. He ahí el precio pagado por su escasez de mozarabismos (Castro, 1948: 82).
La llengua, inseparable de la història, de la política, de la ideologia. A lestat actual de la investigació lingüística sabem que lescassetat darabismes del català és menor. Tanmateix, el que compta és la interpretació que Castro un altre hispanocèntric en fa, i la concentració sobre el Principat dels seus atacs, que anaven evidentment contra tots.
Allò que compta també és que, encara que «sin desarrollar iniciativas audaces y poderosas» (Castro, ibidem) un estat, descentralitzat però bastant ben organitzat per al seu temps, sí que hom reeixí a crear-lo. Durant els segles XIII, XIV i XV, el català esdevé llengua daquest estat. Hi ocupa tots els espais de la vida pública. No solament la literatura i la cultura literària en general, tot i que shi avança a daltres llengües vulgars en el conreu filosòfic (Ramon Llull, Arnau de Vilanova); no solament ladministració, tot i que és una de les més ben organitzades dEuropa; hi ocupa tots els aspectes de la vida social: del rei al serf, de lintel·lectual al mercader, és parlada per tots i escrita per tots els qui saben escriure a tots els Països Catalans. Fins i tot hi ha intents de codificació com les Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, muntades sobre leix València-Barcelona pel binomi Bernat Fenollar-Jeroni Pau (Badia, 1950-52). Ni les fortes interferències reials dels segles XVI i XVII, quan els mateixos reis governen el regne de Castella i la nostra confederació, no canvien fonamentalment la situació. Només determinats sectors de lalta literatura són afectats, però no ho són essencialment ni les estructures de lestat ni la llengua que hi era usada. Fenòmens importants com la introducció de la Inquisició castellana o el desenllaç de la guerra de les Germanies afecten només un estrat numèricament mínim de la societat i no alteren la situació bàsica.
El desastre nacional la fi de lestat (que no de la nació, malgrat Sanpere i Miquel); el repartiment territorial dels Països Catalans entre tres regnes diferents França, Castella, Anglaterra; la repressió violentíssima arreu tret de Menorca sobrevenen amb el segle XVIII a conseqüència de la derrota en la guerra contra Felip V. No enumeraré ací els actes de repressió contra la llengua, prou coneguts. Només subratllaré que aquesta repressió és especialment dura al País Valencià. I que, al mateix temps que intenta suprimir, la repressió intenta dividir: la pràctica del divide et impera, que ja hem dit que encara és en vigor, començava duna manera sistemàtica.
I també voldria remarcar que la repressió, tot intentant dividir, uneix. I que la reconstrucció de la llengua i de la cultura es fa sota el signe unitari. Seran més abundants o millors en certs moments els qui procedeixen dun lloc i en daltres moments els qui procedeixen dun altre: ara, en la «folla empresa» hi participa gent de tot arreu. Val la pena, però, de subratllar alguns fets. En primer lloc, el concepte unitari de la llengua és illenc, predominantment: des del menorquí Febrer i Cardona, que el 1804 feia la seva gramàtica «no sols per als Menorquins, sinó també per als Mallorquins, Catalans i Valencians» (Carbonell, 1961: 212), passant pels Aguiló i pel damunt de tots Marià, que tingué el projecte més clar de tots els seus contemporanis sobre el que havia de ser la llengua catalana de cultura, els noms de Tomàs Forteza, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll mestalviaran els adjectius: era el concepte de què havia de ser la llengua allò que estava en joc. I en això Aguiló fou decisiu. Tanmateix, no vull restar mèrits a Milà i Fontanals ni a Pompeu Fabra, que un paper tan decisiu han tingut en la codificació moderna. Ni tampoc als lexicògrafs valencians del segle passat, com Sanelo o, sobretot, Pere Lavèrnia, del qual parteix tota la lexicografia moderna. Els participants en la «folla empresa» han estat molts i de totes les procedències. Ara, la idea mare ja era en Aguiló: el català, llengua de síntesi. A diferència de les principals llengües de cultura europees alemany, anglès, espanyol, francès, italià, rus, etc. on ha triomfat un dialecte damunt els altres, en la formació duna llengua catalana de cultura moderna han participat tots els dialectes. Hi han predominat els que diferencien, seguint la interpretació que la diferenciació és riquesa. Lortografia, laspecte més espectacular duna llengua escrita encara que sigui superficial, és majoritàriament la que correspon a la pronúncia dels dialectes occidentals, dAndorra a Guardamar (a/e, o/u àtones, b/v, sonora/sorda) en aquests darrers casos coincidint amb la pronúncia de les Illes. Hom ha prescindit de lapitxament de les ciutats de Barcelona i València, però, en canvi, el vocalisme daquesta darrera ciutat ha predominat. Quan la pronúncia actual i, sovint, la històrica no coincideix amb letimologia, ha triomfat la primera, malgrat que lortografia catalana, com les romàniques en general, és etimològica. La normativa morfològica incorpora les formes més expressives (combinacions pronominals) o bé és integradora (primera persona del present dindicatiu amb desinència -o, -e o bé zero). El lèxic és absolutament integrador (arribar/aplegar; minyó/noi/xic i derivats/al·lot; userda/alfals; blat de moro/panís/moresc/dacsa; llumí pres de lalguerès (procedent del sard (il)luminu). També a diferència de les altres llengües de cultura, ha donat un prestigi absolut a la llengua camperola, rectificant en això els seus mateixos intents del segle XV citats abans.