EL BRAÇ MILITAR DE CATALUNYA (1602-1714)
EL BRAÇ MILITAR
DE CATALUNYA
(1602-1714)
Eduard Martí Fraga
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biograa, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Eduard Martí Fraga, 2016
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Il·lustració de la coberta:
El setge de Barcelona pel comte de Peterborough el 1705 (gravat, 1780)
Maquetació: Textual IM
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
I. EL VELL I EL NOU BRAÇ MILITAR
El Braç Militar abans de 1602
La creació de les ordinacions
II. EL BRAÇ MILITAR PER DINS
Del claustre al palau, de la caixa a larmari
Un braç de militars
La Junta Plenària i lassistència al braç
Un comú no insaculat
III. LA COMPOSICIÓ DEL BRAÇ MILITAR I LES JUNTES MENORS
Els ocials del Braç Militar
Una elit dirigent tancada?
Els advocats, el secretari i landador
Les juntes menors del Braç
IV. EL DESPERTAR DE LA NOBLESA CATALANA (1602-1699)
Abans dels Segadors
Un prestigi creixent (1640-1699)
Algunes valoracions
V. UNA NOVA INSTITUCIÓ PER LA DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS? (1700-1705)
Introducció
Els primers enfrontaments (1700-1702)
Canvi de guió: el cas dArnald Jäger
La Corona reacciona
Un braç militar o un braç constitucional?
VI. LA CONSOLIDACIÓ DEL BRAÇ MILITAR (1706-1714)
Introducció
Les Corts de 1705 i la Conferència dels Tres Comuns
El Braç i Carles III
El nou paper director
BALANÇ FINAL
ANNEXOS
Annex 1: Els ocials del Braç Militar (1622-1714)
Annex 2: Temes tractats pel Braç Militar (1623-1714)
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ
En un informe enviat a Felip V el 1715, José Patiño considerava que el Braç Militar «era un congreso de todos los caballeros de Cataluña que se juntaban por su arbitrio fuera de Cortes y en cualquier tiempo». El futur intendent general de marina i un dels artífexs del cadastre que saplicà a Catalunya després de la derrota de 1714 destacava que
de algunos años á esta parte, por descuido ó tolerancia de los ministros, [el Braç] se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros.1
La historiograa catalana ha destacat sovint el paper dirigent que va exercir el Consell de Cent durant la guerra de Successió i ha remarcat la gura de Rafael Casanova qui, tot i ser partidari del diàleg amb Berwick, va seguir lluitant l11 de setembre de 1714 ns a caure ferit amb el pendó de Santa Eulàlia. No sha parat prou atenció però, a la persona que el va substituir en la responsabilitat daixecar el pendó, que no era un conseller o un diputat, sinó Joan de Lanuza, protector del Braç Militar.2 Aquest fet és indicatiu del prestigi que la noblesa havia adquirit durant la guerra de Successió, prestigi que havia començat amb Carles II, moment en el qual, en paraules de Morales Roca, «adquiere mayor preponderancia el papel político del Brazo Militar, como representante del estamento nobiliario en Cataluña».3 Però això no sempre havia estat així. Juan Luis Palos constata les dures protestes que el Braç va fer al Consell de Cent i a la Diputació el 1641 per ser exclòs de la redacció del jurament de Lluís XIV.4
Ja fa anys que Núria Sales va destacar laparició durant el segle XVII dun
Braç militar que coexistirà a redós de lhomònim i tradicional. Lantic Braç Militar és lordre nobiliari, amb representació en Corts i Diputació, presidit pel duc de Cardona. El nou braç militar (...) no té cap president sinó un protector que no és mai el duc de Cardona i és de fet una mena dassemblea de notables interestamental, que inclou ciutadans honrats.5
burguesía no barcelonesa en ascenso con tendencia a ennoblecerse y una pequeña nobleza igualmente periférica ocuparon poco a poco un lugar cada vez más importante en Barcelona y, a partir de allí en la economía del país.
Aquests sectors ens diu foren els «agentes capitalizadores que estaban al frente de la transformación económica».17 La «refundació» del Braç Militar el 1602 a Barcelona i la seva vitalitat durant els anys trenta són un signe daquestes transformacions i de la voluntat duna part de la petita noblesa «aburgesada» destar a prop dels nous centres econòmics de poder.
Va ser a la segona meitat del segle XVII quan aquests canvis qualitatius van esdevenir quantitatius. Josep Fontana va constatar el creixement de lactivitat del port de Barcelona a la darreria de la centúria (1693-1699), especialment en les importacions i en les exportacions del sector tèxtil, fet que mostrava làmplia connexió de la capital amb els principals centres productius europeus.18 El 1716 Torras i Ribé constata lexistència de 444 corresponsals de companyies catalanes a tot Europa, però molt especialment a les grans capitals del nord.19 Els estudis de Benet Oliva,20 dIsabel Lobato i de Pere Molas sobre el desenvolupament de les companyies comercials a la segona meitat del segle XVII no han fet sinó conrmar aquesta visió i posen de manifest que una part molt important de les companyies tenien una estructura doble de mercaders i de petita noblesa. Eren aquests darrers (cavallers, ciutadans honrats de Barcelona) els socis capitalistes i els mercaders, botiguers de teles, etc., els qui gestionaven el dia a dia de lempresa.21 Companyies com la coneguda Duran, Llorenç i cia. estaven formades per una gran varietat de membres, que anaven des de corredors dorella (Josep Mata), a botiguers de teles (Rafael Vilar), mercaders (Josep Duran) i cavallers (Joan Lapeira).
Els canvis també es van produir a linterior del país, moment en el qual, com ha assenyalat Eva Serra, van aparèixer «nous elements [...] que preguren socialment i econòmicament el model agrari català del segle XVIII».22 Especialment importants van ser en el camp de la viticultura i de laiguardent, que tenien lloc en aquelles terres menys favorables per al sector tèxtil, tal com han mostrat els estudi de Francesc Valls i el ja clàssic dEmili Giralt.23 Així, laiguardent, juntament amb el tèxtil, van esdevenir dos dels grans motors de leconomia catalana daquells anys. La presència de comerciants anglesos i holandesos, alguns dels quals van tenir un fort arrelament a la capital catalana (Arnald Jäger, Joan Kies, Joseph Shallest, Midfort Crow), certica la importància de la producció de vins i aiguardents.24 A tot això, caldria afegir encara que la segona meitat del segle XVII és el moment en què Narcís Feliu de la Penya va publicar Político discurso (1681) i Fènix de Catalunya (1683), que tenien com a objectiu dinamitzar leconomia catalana, afavorir el comerç i millorar la qualitat de la seva producció. El mateix Feliu, advocat i ll de mercader, es va implicar directament el 1690 en la Companyia de la Santa Creu, que tenia com a soci capitalista Bernat Aimeric, el qual va esdevenir marquès dAimeric el 1703,25 i que també havia col·laborat amb ell en ledició del Ramillet de tintures, publicat per Feliu de la Penya el 1691. Un exemple ben eloqüent de la implicació dalguns sectors de la noblesa en la vida econòmica del país.
En paral·lel, va tenir lloc una represa del constitucionalisme. El 1711 Felip V armava que «las dos últimas Cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses».26 Una comparativa que no era exclusiva seva, sinó que era assumida per molts altres contemporanis. El 1709 el comte de Robres recorria també al referent anglès per a referir-se al sistema parlamentari de la Corona dAragó, en què els reis no podien fer lleis «sin el consentimiento de estas asambleas [les Corts] que es preciso que las convoque a este efecto», mentre que a Castella, «lo puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino».27 Aquest fet va fer possible que els regnes dAragó, València i Catalunya disposessin dun gran nombre de llibertats i privilegis que, en el cas català, era un dels elements que sobtava més els estrangers. El 1637 Giovanni Botero armava que «Barcelona apar més república franca que ciutat vassalla per los molts privilegis de que goza».28 En aquest sentit, cal tenir present que la conguració del Braç Militar està profundament arrelada a lespecial estructura juridicopolítica vigent a la Catalunya dels Àustries, «la clau de volta de la qual, eren les Constitucions», tal com ens ha recordat Joaquim Albareda. La llibertat política i els drets de què gaudien els catalans, continua lautor
era cada cop més estranya en un temps en què els prínceps maldaven per construir lEstat al servei dels interessos dinàstics, a base dincrementar la scalitat i els efectius militars per fer front a la guerra omnipresent.29
Tanmateix, la Catalunya del segle XVII va estar marcada per la falta de convocatòria de Corts (entre 1599 i 1701 no sen van cloure cap), cosa que dicultava ladequació del sistema legal a la realitat social del país. Per això, en ocasions sha qualicat aquest segle com una època de decadència.30 Les frustrades Corts de 1626 i 1632 i els enfrontaments continuats durant la dècada dels anys vint i trenta amb Felip IV mostren que la primera meitat del segle XVII es va caracteritzar per una tensió creixent amb la Corona que va culminar amb la guerra dels Segadors i els decrets de 1652 i 1653, que anul·laven molts dels privilegis catalans i sotmetien les institucions catalanes al control insaculatori.31 Per a Sánchez Marcos, la reacció de la monarquia suposava «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador».32 Els seus efectes van ser especialment notables a la Diputació, ja que, segons Xavier Torres, «relegaren els diputats a un paper merament decoratiu».33 Encara més, Eva Serra ens recorda que «[l]a derrota de 1652, havia provocat i/o augmentat un desajust entre levolució socioeconòmica del país i els seus sistemes de representació».34
Ara bé, quin paper va exercir la noblesa i, més concretament el Braç Militar, en aquest context polític institucional tan canviant? Va ser lestament militar un fre a les dinàmiques constitucionals catalanes? Una mirada de conjunt mostra que molts dels problemes als quals va haver denfrontar-se la noblesa catalana eren part dun fenomen dabast europeu, de crisi de lestament, dins del qual el cas català tenia les seves particularitats.
No resulta gens fàcil oferir una panoràmica solvent de la situació de la noblesa a Europa durant els segles XVI i XVIII, ja que les situacions i conjuntures són molt diferents segons els llocs. No és el mateix la gentry anglesa, de caràcter rural i amb fortes vinculacions comercials, que la noblesa hongaresa o polonesa, molt més nombrosa i que gaudia de molts més privilegis medievals. Tot i així, no són pocs els estudiosos que han intentat sintetitzar les causes principals de la seva crisi. H. M. Scott considera que, en línies generals, els problemes de la noblesa a Europa van derivar de tres grans causes: de les dicultats econòmiques, de la pèrdua de poder polític com a conseqüència duns estats cada vegada més forts i, nalment, duna crisi didentitat.45 Aquesta imatge, tot i que amb matisos, també és compartida per altres historiadors. Domínguez Ortiz, per al cas espanyol, mostra que el poder creixent de la Corona va afectar directament els interessos de la noblesa, atès que va reduir la importància del seus àmbits tradicionals de poder. Així, a Castella no es va convocar lestament militar des del 1585, un element que cal vincular directament amb el distanciament de la convocatòria de Corts als regnes de la Corona dAragó.46 La situació de la Cort a Madrid va facilitar la diferenciació entre lalta noblesa i la noblesa rural. La pau interior va debilitar progressivament el poder militar de la noblesa, fet al qual cal afegir un control més gran dels processos dennobliment.47 Sens dubte, la pèrdua de la seva funció militar és un tret general de tot Europa, com han destacat Marie-Laure Legay o Jean Bérenger. La primera autora considera que aquest procés de crisi també és fruit de «la promotion de lègalitarisme humaniste puis jurídiques».48 El segon, posa de manifest que la pèrdua del poder militar va ser compensat per un protagonisme més gran en ladministració local.49