Sembla clar que al llarg daquells anys a Europa es va produir un augment considerable del nombre de persones que pertanyien a lestament militar, fruit duna estratègia de gran part de les monarquies per a aconseguir noves delitats. De manera orientativa recollim algunes dades: Lawrence Stone constata que entre 1611 i 1649 es van concedir 417 nous títols de baronet a Anglaterra;50 a Suècia es van crear 500 títols entre 1680 i 1697,51 i a França només lany 1704 es van donar 200 cartes de cavaller hereditari.52 Per al cas espanyol, Henri Kamen ha mostrat que va ser amb Carles II quan la concessió de títols va arribar al punt culminant. En els trenta-cinc anys del seu regnat es van concedir 236 títols de marquès i 80 de comte, al marge dels títols de noble.53 Per la seva banda, Alfredo Floristán demostra que durant el segle XVII es van incorporar al Braç Militar de Navarra 162 famílies noves,54 i Carmen Iglesias ha constatat que Felip V va concedir més de 200 cartes de noblesa titolada.55 En el cas català, és prou conegut que larxiduc Carles III va crear entre 1706 i 1711 un centenar de títols, nobles, cavallers i ciutadans honrats.56 Aquesta entrada nombrosa de nous membres dins lestament no va deixar indiferents als nobles. A començaments del segle XVIII, a França la noblesa constatava com lallau de títols concedits havia fet que «lordre de nôtres corps est reversé»;57 el 1602, López Bravo protestava davant Felip III per la política de concessió dhonors propis de la milícia a persones no dignes.58 A Catalunya, el 21 de juny de 1683, el Braç va acordar escriure a Carles II per protestar per «los inconvenients que se segueixen de la multiplicitat de privilegis que se concedeixen, per recaure molts de ells en personas que se troban sens patrimoni, mèrits y servei».59
Aquest increment al seu interior de membres de lestament va tenir com a conseqüència una igualtat més gran i, per tant, una pèrdua de prestigi i inuència social. El 1615 sir Edward Walker considerava que laugment en el nombre de nobles durant aquells anys «introdujo una igualdad en la conversación; lo que teniendo en cuenta la idiosincrasia inglesa trajo malas consecuencias». Lawrence Stone constata que «los lores eran mucho más respetados en las zonas remotas, como Lancashire, Cheshire y Shropshire, donde eran muy pocos, que en los condados en torno a Londres, donde se los veía con frecuencia»,60 situació similar a la que exposa Suárez de Figueroa per a Castella a principis del segle XVII.61 Daltra banda, també es produïren nombroses tensions dins lestament, especialment entre lalta i la petita noblesa. Per al cas francès, Mousnier ha recollit el conicte intern dins les assemblées de la noblesse a mitjan segle XVII, en les quals els gentilshommes
disaient que les ducs et pairs no devaient pas former un corps séparé et supérieur dans lEtat; quils ne ressemblaient pas aux anciens pairs, quils navaient donc aucun droit au gouvernement; quils ne formaient pas corps et ne devaient avoir ni sindics ni commissaires.62
A Catalunya, com tindrem ocasió de veure, es va produir un enfrontament similar per la presidència del Braç Militar el 1692. Aquesta dinàmica igualadora, potenciada pels processos dennobliment de la burgesia i per la difusió de les idees humanistes, conduïa encara més a la debilitat i a la pèrdua dinuència política de lestament i, per tant, a la necessitat de «reinventar-se» i trobar una nova funció per a donar sentit a la seva identitat.
Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes
instance du pouvoir intermédiaire, dotées datributions pus ou monis étendues, importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France et dans les quels lidéal nobiliarie du service a trouvé un regain defourescence.
Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes
instance du pouvoir intermédiaire, dotées datributions pus ou monis étendues, importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France et dans les quels lidéal nobiliarie du service a trouvé un regain defourescence.
Per això, es pot dir que lestament nobiliari «sest afrmée comme une elite du pouvoir jusquau milieu su XIX siecle».63 Les situacions són molt diferents dun lloc a un altre. A Polònia i a Hongria la noblesa va tenir una gran autonomia pel fet que controlava de manera gairebé absoluta les dietines i les comitats, respectivament;64 a França, al Dauphiné, lestament va tenir un paper fonamental ns a mitjan segle XVII i va arribar a convocar l«assamblée de la noblesse» amb una gran inuència;65 a Suècia, que ha estat considerada també com una «república de nobles», cal destacar el paper que va exercir la House of Nobility, creada el 1618.66 A Castella, la noblesa va controlar els cabildos municipals,67 de tal manera que, tot i que la monarquia no va convocar les Corts durant tota la segona meitat del segle XVII, lestament privilegiat va continuar tenint un gran protagonisme a través de les vint-i-una ciutats que tenien vot a Corts. Així, conclou José Manuel Bernardo Ares,
[l]a lucha por el poder a lo largo de la modernidad no fue tanto una lucha del rey contra el reino representado en las ciudades «burguesas», sino del rey contra las ciudades «ennoblecidas».68
La consciència del nou paper que exercia en uns estats més absolutistes era una realitat assumida per la noblesa. Bé ho van expressar els nobles francesos a Lluís XIII el 1652: ells representaven «un povouir intermédiaire, naturel et necessaire».69 A Catalunya, aquests processos es visualitzen en diferents moments. Duna banda, en ladscripció de la Conselleria Tercera de Barcelona als cavallers (1498) i nobles (1621) a la vegada que sequiparava la condició de ciutadà honrat als militars (1510). Daltra banda, al llarg del segle XVII la noblesa va accedir al govern municipal de nombroses viles, cosa que va produir no pocs conictes, com ara el cas de Mataró el 1681 o de Girona el 1682.70
Ara bé, dins daquest panorama europeu, cal considerar amb una mica més de detall el cas de la noblesa catalana i, especialment, de la classe dirigent barcelonina, tema que ja hem pogut tractar en altres llocs.71 El Braç Militar de Catalunya neix el 1602 a Barcelona la qual cosa té unes implicacions rellevants a causa de la peculiar conguració política i institucional de la ciutat. La capital, com ha pogut mostrar James Amelang, tenia capacitat per a crear ciutadans honrats de matrícula, sense autorització reial, element que anava justament en direcció contrària a les dinàmiques europees, en què laccés a lestament era cada vegada més controlat per la monarquia i en què lalta noblesa posava dicultats a lentrada de nous membres.72 Uns ciutadans honrats que havien estat anomenats el 1628 «cavallers de les repúbliques», element que no deixa de sobtar en la monarquia de Felip IV.73 Xavier Torres ha constatat els processos demigració duna part important de la noblesa rural a la capital com a conseqüència de la crisi agrària del segle XV,74 la qual es vincularà amb aquests ciutadans honrats i les elits mercantils, especialment a través dels enllaços matrimonials. Els treballs de Juan Luis Palos i Adela Fargas han mostrat les diferents estratègies seguides per nombroses famílies.75 El resultat nal, com explica Albert García Espuche és que
de la fusión entre ciudadanos y caballeros nació [...] la amante aristocracia urbana de los siglos XVI y XVII, una clase dominante cuyos fundamentos estaban constituidos tanto por el feudo como por la mercadería y las profesiones.76
A tot això, cal afegir lallunyament de la cort reial de Catalunya i, amb aquesta, de les grans famílies nobiliàries com els Cardona o els Requesens.
Són totes aquestes particularitats les que fan que John Eliott consideri la noblesa catalana com una «aristocràcia provincial», i lequipari als hidalgos castellans, però amb un tret molt distintiu:
[C]omo clase social poseía probablemente más cohesión social que la de Francia del siglo XVII, con sus profundas divisiones entre noblesse depée y noblesse de robe. De hecho, en algunos aspectos mostraba un mayor grado de uniformidad social y económica que su equivalente de Inglaterra de Jacobo I, ya que había algunas características, tanto dentro de los distintos grados de la aristocracia como en la relación de la aristocracia con la alta burguesía, que eran particularmente favorables para la formación de un grupo social cohesionado.77
Per la seva banda, James Amelang ha destacat que es tractava duna classe dirigent oberta, permeable a lentrada continuada de nous membres, molt allunyada, per tant, del model castellà i en una dinàmica que era justament la contrària a la que succeïa pels mateixos anys a les ciutats italianes, que serien els referents aparentment més propers.78 Per tot això, conclou, la conguració de lelit dirigent barcelonina i, dins daquesta, del Braç Militar, «sassembla més a les ciutats alemanyes de rang mitjà, dominades per una classe ciutadana ehrbare (honorable) que no pas a les ciutats de la resta dEuropa Mediterrània».79
Va contribuir al fet que Barcelona fos el lloc de trobada daquestes dues realitats (una noblesa rural cada vegada més aburgesada i una burgesia més ennoblida) la creixent aparició dàmbits de sociabilitat diferents, que no feien sinó disminuir les diferències entre aquests. Albert García Espuche, per exemple, ha destacat que la noblesa era el sector social que tenia més propietats i que vivia de larrendament.80 A més, a diferència del que succeïa a Gènova i a altres ciutats italianes, a Barcelona no hi havia carrers de rics, ni sanomenaven palaus les cases grans, les quals estaven perfectament integrades dins el teixit urbà. Per això, pot concloure que a la capital en cap moment hi hagué «intervencions urbanístiques encaminades a accentuar les diferències socials».81 Un altre estudi ha posat de manifest que almenys 25 famílies nobiliàries diferents van estar vinculades al negoci de la carn entre 1702 i 1711,82 a banda de la coneguda vinculació de nombrosos ciutadans honrats al negoci de la neu, de les drogues o del pa de munició.83 James Amelang destaca també el paper que van tenir les obreries de les parròquies i les confraries en la integració social de la noblesa i recull el cas Thomas Platter, que se sorprèn el 1599 de veure «ciutadans acomodats» a les tavernes.84 La imatge sacosta al que plantejà fa uns anys Lawrence Stone per a la societat anglesa.85 Tot plegat, conclou Amelang: