Títol original: Arbre de loubli
© Nancy Huston, 2021
Primera edició: març del 2022
© de la traducció: Marta Marfany, 2022
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra. Tots els drets reservats.
A Cécile Raynal
I a la memòria de JRC
...híbrids plens dargila i esperit...
PRIMO LEVI,
Il fabbricante di specchi
Ja no es tracta de dir, mestre.
Ara ja només es tracta de cridar.
ROMAN GARY, Tulipe
OUAGADOUGOU, 2016
Sortiu amb lHervé de laeroport de Newark el 12 de gener. A lescala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu.
En arribar a Ouaga lendemà al matí agafeu una habitació al Kavana, un hotel sense pretensions que lHervé ja coneix, una mica apartat del centre. Desfeu les maletes, us traieu la roba, us dutxeu, feu lamor amb tendresa, us torneu a dutxar, us poseu roba neta.
LHervé tenia raó: lÀfrica és un xoc brutal. Tan bon punt sortiu a fer quatre passes pel barri, tots els teus sentits es desborden amb impressions noves. Calor intensa i seca. Una gentada pel carrer. Homes ajupits davant les botigues. Dones carregades amb nadons a lesquena i paquets increïbles al cap. Nois en moto que fan espetegar el motor i deixen núvols de fum negre. Canalla barallant-se entre la pols vermella. Construccions sense acabar. Voreres on sexposen fruites i verdures, deixalles i neumàtics, bateries i roba vella. LHervé texplica que aquella pudor omnipresent ve del plàstic europeu que crema a laire lliure per tota la ciutat, les vint-i-quatre hores del dia. Xivarri, confusió, dificultat. També, però, el somriure de la gent. I la música: el ritme suau del balàfon i el tambor, que, feble o frenètic, proper o llunyà, està sempre suspès en laire sense que se sàpiga don ve.
Lendemà del dia que vau arribar, el teu cos diu prou: entre la migranya i la diarrea, la fatiga i lestranyament, no pots sortir del llit. LHervé tacaricia els cabells, et fa un petó al front, engega laire condicionat, informa el senyor de recepció que la seva dona sestarà uns dies sola a lhabitació i que lhauran davisar si sarribés a restablir la connexió a internet, i sen va a una reunió de feina.
Al migdia menges un bol darròs al restaurant de lhotel, puges i et tornes a ficar al llit.
Quan et despertes, el dia ja declina, deuen ser les sis passades. El crepuscle arriba de sobte prop dels Tròpics. Travesses la petita habitació i et poses a la finestra, mirant el carrer de baix. Als Estats Units, et dius, pocs es poden imaginar una pobresa com aquesta. No, realment totes les famílies no tenen rentadora ni assecadora ni televisor ni nevera ni rentavaixelles ni cuina elèctrica ni congelador ni microones ni cotxe ni ordinador ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni...
LHervé et telefona per la línia de lhotel.
Et trobes millor, Shayna, reina?
(Tencanta com pronuncia malament el teu nom, que sona com shine, brillar, o shy, tímid, en lloc de shame, la vergonya.)
Sí, una mica millor.
He trobat uns amics de fa temps. Som al cafè Cappuccino, al centre. Et trobes prou bé per venir?
Daquella manera.
Digues a recepció que et demanin un taxi.
Rumies, prens una decisió: Mira, em sembla que val més que avui també descansi. Passa-tho bé, jo tespero tranquil·lament. Així demà ja estaré recuperada.
Testimo, Shayna, diu lHervé.
LA LLUM TORNA A POC A POC, FEBLE, ÉS DUN TO GROC CERÓS, MÒRBID. LESCENA SHA TRANSFORMAT EN LABERINT, UN DÈDAL DE PARETS ALTES DE GRANIT GRIS AL LLARG DE DISTàNCIES CURTES, GIREN SENSE AVISAR I PAREN DE COP I VOLTA. NENS DE TOTES LES EDATS NADONS, NENS PETITS, NOIS, ADOLESCENTS VAN A LES PALPENTES EN LA PENOMBRA. ALGUNS ESTAN DRETS, AMB ELS BRAÇOS ALLARGATS ENDAVANT, DALTRES ES BELLUGUEN A QUATRE GRAPES. XOQUEN AMB LES PARETS CONSTANTMENT. ELS NADONS NO BRAMEN, ELS MÉS GRANS NO GEMEGUEN NI PLORIQUEGEN. EN UN SILENCI ABSOLUT, VAN A LES PALPENTES BUSCANT LA SEVA MARE. QUAN TOPEN CONTRA UNA PARET, ELS FA MAL I EL PÚBLIC SENT EL DOLOR PATAM AL NAS, PATAPAM AL FRONT, PERÒ NO PLOREN MAI. HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN TORNEN A FALLAR. ELLS
BRONX, 1945
En una habitació amb tots els llums apagats al bell mig del barri de Morris Heights a loest del Bronx hi ha un llit, en aquest llit un coixí, i damunt del coixí el preciós cap amb tirabuixons castanys dun nen de cinc anys. Dormia, en Joel, dormia tranquil, i un gemec lacaba de despertar.
Sasseu al llit, atabalat, sense saber on és, i es queda paralitzat en tornar a sentir el gemec. Un altre cop. I un altre. És horrible. Qui gemega és la seva mare, la Jenka. Aquell so horrible li surt de la gola en riuades amargues, interminables, com un vòmit. En Joel també sent, de fons, la veu del seu pare. Tan aviat en Pavel suplica a la Jenka que es calmi, tan aviat els seus grunyits de baix acompanyen els gemecs penetrants de la seva dona.
En Joel sent com palpiten i se li acceleren els batecs del cor. «Què passa? Què passa?».
A laltra banda de lhabitació, el seu germà Jeremy també ha parat de dormir per força, ha deixat penjant les cames fora del llit i ara, assegut, mirant a terra, es grata el cap. Sempre que el petit Joel té por busca els pares, però ara aquell acte reflex està bloquejat per les ones de pànic parental que travessen les parets. Corre per lhabitació empès per la necessitat urgent de calmar-se amb el contacte duna pell coneguda. En Jeremy el fa entrar dins el llit i labraça. Al costat, els gemecs continuen. Els dos cossets magres i tensos sestan aferrats una bona estona, en Jeremy de vuit anys i en Joel de cinc, amb pijama de ratlles blaves, idèntics tots dos tret de la talla.
Què no va bé?, somica en Joel fluixet. Jeremy, què passa?
He sentit que sonava el telèfon, diu en Jeremy amb una veu greu, com si fos una resposta.
Els gemecs de la mare es converteixen en sanglots i finalment sapaguen. Els dos nois, amb els membres enllaçats, triguen a adormir-se.
Com cada dia el despertador els arrenca del son a les set, però de seguida entenen que res no serà com abans. En Pavel, ja vestit per anar a la feina, safanya a la cuina preparant lesmorzar. No ho fa mai. No sap on hi ha les coses. Es crema amb la cafetera.
On és la mama?, pregunta en Jeremy.
Oh! Està una mica aixafada, avui, li he dit que es quedi al llit. Ja sou prou grans per preparar-vos tot sols, no?
En Joel veu un manyoc de cabells que salça dret al cap del seu pare. Si la Jenka hi fos li aplanaria el gall o almenys lhi diria... però ell no gosa fer-ho. De sobte laire somple dolor de torrades cremades i en Pavel corre cap a la torradora.
Les rascaré, encara es podran menjar, murmura agafant les llesques de pa ennegrides.
Però quan les rasca amb el ganivet, les llesques es desintegren.
La mama no crema mai les torrades, diu en Jeremy.
La mama no està mai malalta, rebla en Joel.
De fet no està malalta, diu en Pavel i, mentre llença un munt dengrunes negres a les escombraries, agafa una capsa de Corn Flakes de larmari. Més aviat està trasbalsada.
Trasbalsada per què?, demana en Jeremy.
No patiu, són coses dels grans, no patiu.
Tot menjant els Corn Flakes, en Joel mira el pare de fit a fit. El gall li dona un aire estrafolari: sassembla una mica a lArchie, el personatge de còmic. Ara que hi pensa, en Pavel també té els ulls desorbitats de lArchie. Aquest matí tot és estrany. Tot lespanta. Ja fa mesos que Hitler és mort, la guerra sha acabat, què pot ser tan terrible? Què és?
Potser la mama està realment malalta, diu a en Jeremy en veu baixa quan tornen a ser tots dos a lhabitació.
Que no, idiota, està així pels camps. Deuen haver rebut una trucada de... Praga.
Em pensava que la guerra shavia acabat.
No perquè la guerra shagi acabat ara només rebrem bones notícies fins a la fi dels temps. Que ets tonto o què?
Tota la vida en Joel associarà lHolocaust a les torrades cremades i als galls al cap.
Segueixen més nits de plors i més matins sense la Jenka. Els nois acaben entenent que totes les germanes de la seva mare van ser traslladades de Terezín als camps de la mort de Polònia la seva mare també, dos germans den Pavel també, i cap dells nha tornat.
Altres dies les notícies són bones. Sassabenten que un cosí estimat ha sobreviscut. Que una tia va tenir la sort darribar al barri de Marais de París, on la van amagar uns cristians molt amables. També parlen dun judici, en algun lloc ves a saber on.
Un dia, mentre en Pavel llegeix el Times a la sala abans de sopar, el diari li rellisca de les mans i cau a terra.
En una pàgina interior, diu a la seva dona. La pàgina 16. Pàgina 16. Com pot ser que...
El petit Joel mira com la seva mare travessa la sala, recull el diari i lobre. Veu com li marxa el color de la cara. No, mama, es diu. No, mama, sisplau, no ploris. La Jenka sasseu al sofà al costat den Pavel. Sigui quina sigui la notícia de la pàgina 16, els dos adults sembla que la trobin increïble i que la sàpiguen des de sempre. La Jenka es posa dreta... i es torna a asseure tot seguit. En Joel es fa pipí a sobre.
Tot loest del Bronx pateix la mateixa tensió que la llar dels Rabenstein. Es nota per la manera com la gent parla en veu baixa al mercat. Pels sospirs de les dones carregades amb bosses de carn i verdures que es desplomen a les escales per recuperar lalè. Per laparença dels homes, que, amb quipà negra o gorra de vellut marró o Borsalino de feltre gris, drets o asseguts en petit comitè als parcs, amb un cigarret o un cigar a la boca, es recolzen al bastó i deixen la mirada perduda en el buit.
A casa les coses van cada vegada pitjor. Una nit la Jenka sabraona contra les parets de la seva habitació, una altra nit sarrenca els cabells a grapats. El petit Joel està aterrit. Com ho pot fer perquè la mare torni a ser com abans, perquè li faci carícies i rigui contenta de veurel tan espavilat? No hi és tota. El seu cos és al Bronx però el seu esperit és a Txecoslovàquia, en un lloc que es diu Terezín. En Joel no entén gaire res; lúnica cosa que pot fer és jugar amb els seus ninos i intentar millorar als escacs. Resulta que fa uns mesos a en Jeremy se li va ficar al cap ensenyar-li a jugar a escacs, però a en Joel li costa i en Jeremy sempre el guanya. Si guanyés el seu germà gran als escacs ni que fos una sola vegada, potser la Jenka tornaria a estar orgullosa dell, però en Jeremy apunta els resultats en una cartolina i la clava a la porta de larmari i per ara anem Jeremy 86, Joel 0.