Des de la nit dels gemecs, hi ha hagut un altre canvi: en Pavel ha apuntat els dos nois a linstitut hebreu de lavinguda Marion. Fins ara ell i la Jenka eren jueus laics estil «Només hi ha un Déu i nosaltres no hi creiem», un estil estès, per no dir majoritari, a les metròpolis europees dabans de la guerra, però ara decideixen que, en record de tots els membres de la família que han perdut la vida, els nois portaran la quipà i aniran a lescola hebrea els dimecres al vespre i els diumenges al matí.
Per a en Joel, això vol dir, resumit: aprendre a fer la hal·là i les decoracions del sàbat, encendre les espelmes per al Roix ha-Xanà i construir les cabanyes per al Sukkot. El que més li agrada, el primer any, és preparar creps sense llevat amb molta llimona i sucre per al séder de Péssah i retallar en un paper verd llargues cadenes de granotes i llagostes en record de les plagues dEgipte. En Jeremy, com que és més gran, ja estudia lhebreu i va a classes de Talmud Torà per preparar el seu bar mitsvà. A casa recita els passatges bíblics com un lloro de repetició i la Jenka està exultant, mentre en Joel ja no sap on ficar-se. Aprofita cada minut de llibertat per memoritzar tot el que li cau a les mans: la benedicció de les espelmes, el Shemà i vahavta, «escolta, Israel, lEtern, el nostre Déu, lEtern és un, Beneït sigui per sempre el nom del Seu regne gloriós. Estimaràs lEtern el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i tots els teus mitjans». Tot i així, per molt que sempassi tones de saber, sempre està crispat, obsedit pel desig de fer tornar lantiga (és a dir, la jove) Jenka.
Als deu anys aconsegueix per fi guanyar en Jeremy als escacs. A partir de llavors, entre els dos germans esclata la guerra.
NASHUA, 1955-1960
La Lili Rose arriba al món a Nou Hampshire. El seu pare, David Darrignton, metodista dorigen britànic, és un agent de la propietat immobiliària que se les empesca combinant els trets de jove engalipador amb els de garrepa. La seva mare, Eileen, dascendència irlandesa i alemanya, si bé amb una educació presbiteriana, tot just està embarassada quan es casen a la Primera Església Congregacional de Nashua, lEsglésia Unida de Crist. La filla la bategen en aquesta mateixa parròquia, el mateix lloc on assistirà, durant tota la infància, a lescola del diumenge.
Voleu saber si satisfaig les necessitats de la meva dona?, li agrada dir a David Darrington en to de broma. Completament! I una daquestes necessitats és treballar!
De fet, no ho diu de broma, parla seriosament. Així, de seguida que pot després de parir, lEileen reprèn lactivitat professional, que consisteix a pintar flors en targetes de vots Doehla. I ja sigui a causa dels estralls infligits als seus ovaris per les substàncies inhalades al taller o per un altre motiu, no hi haurà un segon embaràs.
La petita Lili Rose, fràgil i pàl·lida, amb els cabells dun ros venecià, és tan bonica que lEileen no pot resistir la temptació de tractar-la com una nina. Li recull els cabells en una cua de cavall o en cuetes i els hi lliga amb clips i cintes de coloraines; a lhivern li fa jerseis de mitja de color rosa i lila i a lestiu li cus vestidets de cotó florejats; la renya quan porta la roba bruta o estripada perquè tot costa diners i els diners són una cosa que cal vigilar molt.
Què vol dir, lànima?, es pregunta la Lili Rose cap als sis anys. Podem deixar lànima al banc per invertir-hi més endavant i treuren profit?
Duna manera o altra, totes les converses dels seus pares giren al voltant dels diners.
El pare mateix den David Darrington, que també es diu David Darrington, és un ermità alcohòlic i esquerp dalè pudent que viu en una cabana de troncs al sud de Vermont amb la seva pobra dona, la Rose, i vint gats, i passa el temps bevent whisky i matant cabirols. En David fill està obnubilat per la necessitat de demostrar a en David pare que ell sí que se nha sortit a la vida en el pla financer, i la prova de lèxit és que als trenta anys ja és propietari de casa seva.
Com que la casa en qüestió està situada a uns vint minuts de Nashua per la carretera 101A, no hi ha ningú, per dir-ho dalguna manera, que pugui extasiar-se en els seus acabats perfectes, els balcons i galeries ben escombrats, els vidres que de tan nets enlluernen i el preciós camí de grava que porta al garatge, on hi caben alhora el Volkswagen Escarabat de lEileen i el Ford Thunderbird den David. Tret dels treballadors que hi van a la tardor a netejar la gespa i el camí amb lajut dun bufador de fulles eixordador, només insectes, aranyes, ratolins i ocells són susceptibles dapreciar la perfecció ostentadora de la casa, des de la moqueta de la sala dita familiar al soterrani fins al sostre de bigues impecables.
La Lili Rose no suporta el seu nom, que els seus pares es van inventar ajuntant el nom de cada mare respectiva. No suporta tampoc ser filla única, i jura que si un dia té fills en tindrà tot un reguitzell.
Atès que viuen al bosc més que no pas a la ciutat, la Lili Rose no només és filla única sinó que també és solitària. LEileen la deixa al matí a la llar dinfants, sen va a treballar i la recull quan plega. Quan comença lescola de primària fa el trajecte en lautobús escolar: per això els altres nens no la poden convidar a casa pels berenars daniversari entre setmana o a les festes pijama els dissabtes. Sola a la seva habitació del primer pis o al jardí de darrere la casa, la Lili Rose canta per fer-se companyia.
Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».
Lili Rose senganxa a la música.
* És la traducció duns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. Nhi ha una versió coneguda dYves Montand. (N. de la t.)
MANHATTAN, 1994
A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares tapunten a lescola St. Hildas & St. Huguess al carrer 114 oest.
La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment sestà a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a lescola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies dhivern, que, des de la cantonada dAmsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de lorella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança dor, que tagrada acariciar, a lanular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat daprendre.
Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart dhora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu és amb escreix el que més tagrada fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.
Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.
Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i socupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell taixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.
La felicitat no té cap altra definició.
OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS DESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON SAMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE LESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE DALGUN LLOC, SEMPRE.
BRONX, 1948-1950
Com que els negocis den Pavel prosperen, els Rabenstein poden deixar el pis de Kingsbridge Heights per una casa a River-dale. Tot i que ara cadascun té la seva habitació, els nois sempre estan com gat i gos. En concret, en Jeremy imposa al seu germà petit un regne de terror, trepitjant-li els peus descalços amb les botes, fent burla de la seva miopia, robant-li i fent-li desaparèixer les llibretes, els llapis i les ulleres, delatant-lo quan arriba tard a escola, desfent-li els cordons, lligant-li les sabates una amb laltra, escampant-li la roba bruta pel terra de la seva habitació. Quan la Jenka bufeteja en Joel per aquestes bestieses que no ha comès, ell no gosa assenyalar en Jeremy: sap que en Jeremy també li pegaria un cop es quedessin sols.
Està aterrit de pensar que fins a la fi de la seva vida la mare estimarà i admirarà el seu germà gran més que a ell, però no sap com canviar la situació. Daltra banda, no pot esperar que en Jeremy el mati com Caín mata Abel a la Bíblia, i que així la Jenka entengui per fi que sha equivocat creient que el gran és més digne damor que el petit, perquè en aquest cas seria massa tard per rabejar-se de ser el fill preferit.
Hi ha un altre problema: en Jeremy comença a fer classes de violí. En poc temps aprèn a tocar melodies de Mahler, Dvorák i sobretot de Janácek melodies que la Jenka havia sentit abans en concerts, a la sala municipal o a la sala de lÒpera Nacional de Praga, i que la fan plorar per la seva joventut.