Lana Bastašić (Zagreb, 1986) és una escriptora dorigen iugoslau (de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita). Ha estudiat filologia anglesa i literatura i té un màster en estudis culturals. Els seus relats shan inclòs en les principals antologies de lantiga Iugoslàvia i li han valgut diversos premis: el Zija Dizdarević de Bòsnia (2010 i 2011), el del jurat del festival Carver: Where Im Calling From de Montenegro (2010), el del festival Zrenjanin de Sèrbia (2010); així com el guardó a la millor obra de teatre bosniana atorgat pel Kamerni Teatar 55 de Sarajevo (2013) i el premi Targa UNESCO de poesia del festival Castello di Duino (2013), de Trieste (Itàlia). Ha publicat relats, contes infantils i poesia. Atrapa la llebre, la seva primera novel·la, ha estat finalista del premi NIN, el més prestigiós de les lletres exiugoslaves. Col·labora en diverses revistes literàries dels Balcans. És cofundadora de lEscola Bloom i coeditora de la revista Carn de Cap. Ha viscut a Barcelona i Belgrad.
Pau Sanchis Ferrer (la Pobla de Farnals, 1978) és traductor, editor i poeta. Ha estudiat filologia catalana i hispànica i literatura comparada. Ha fet de professor de llengua i literatura a secundària, a la Universitat de Zadar (Croàcia) i a la Universitat Jaume I, de Castelló. Ha traduït poetes, dramaturgs i narradors serbis, croats i italians. Ha publicat sis llibres de poesia i alguns poemes seus han estat traduïts al castellà, el croat i litalià. Codirigeix Edicions del Buc i escriu sobre literatura a Caràcters i altres revistes. El podeu trobar a pausif.blogspot.com.
Vladimir Arsenić «Lana Bastašić té una de les veus literàries més autèntiques de lantiga Iugoslàvia. La seva prosa, centrada temàticament en la recerca de la identitat en una societat posttraumàtica i en transició, aconsegueix connectar amb el lector directament i es caracteritza per dos trets aparentment oposats: una fluïdesa que permet endinsar-shi de manera immediata i una complexitat que li donen diverses capes plenes de significat.»
Enver Kazaz «La narració de Lana Bastašić ens mostra que, després de la caiguda de les utopies, lúnica frontera que encara no hem travessat és el nostre propi univers interior, on les peces disseminades del nostre fràgil jo ens poden ajudar a reconstruir la nostra existència esquinçada. Bastašić escriu amb un llenguatge subtil molt difícil de trobar i amb un estil que associem immediatament amb la millor literatura.»
Jasmina Vrbavac «La confluència dels universos de Lewis Carroll i dElena Ferrante en un País de les Meravelles balcanitzat. No hi ha nit més fosca que la que travessen aquestes dues amigues. A mesura que lAlícia sendinsa al ventre dels somnis, Atrapa la llebre dibuixa una taca de Rorschach duna infantesa, una amistat, un amor i un país. Aquesta és la primera novel·la de la nostra literatura que tracta lamistat femenina en la seva versió no del tot romàntica. Ja tocava, en ple segle XXI, que al nostre panorama literari aparegués una obra com aquesta sobre la relació complicada però fascinant entre dues persones oposades però connectades des del naixement.»
Lidija Nikolić «Lana Bastašić no necessita recomanacions. La seva obra parla per si mateixa. Nhi ha prou de llegir-la per entendre que fins i tot els nostres escriptors més veterans tenen molt a envejar-li.»
Teofil Pančić, Vreme «Lana Bastašić podria molt ben ser la gran esperança de la nostra escena literària.»
Polja «Tot i que escriu sobre relacions interpersonals en una societat postbèl·lica que no entén les noves generacions i que ha perdut els valors, lautora no jutja mai directament a ningú. No mostra rancor ni ràbia, sinó que deixa al lector llibertat per decidir. La guerra, present com un fet que ha deixat la societat ferida, nha remodelat els valors i ha provocat turbulències internes, es descriu sempre a partir de les seves conseqüències, mai de forma explícita.»
Vox Feminae «Bastašić és una escriptora jove però madura amb un arbre literari amb moltes anelles. No hi ha dubte que se lha de considerar una de les principals protagonistes de la nostra escena literària.»
Alla Tatarenko, Letopis Matice Srpske «Lana Bastašić ha escrit una història de creixement i de recerca de la identitat apassionant i dinàmica. La novel·la tracta duna generació que durant la guerra dels Balcans dels noranta eren nens i que, en bona part, han marxat a lestranger buscant una vida millor i, sovint, una nova identitat. La crítica literària ha reconegut de bon principi la importància del tema que tracta, el seu talent narratiu, les perspectives literàries que obre i la forma de plantar cara als tabús. Crnjanski va escriure que potser no som conscients de lestimat i talentós fill que habita a lestranger, i Bastašić ens demostra que aquest fill talentós, al capdavall, era una filla.»
Uhvati zeca
© 2018, Lana Bastašić
Primera edició: març del 2020
© de la traducció: Pau Sanchis Ferrer, 2020
© de la imatge de la coberta: Tono Cristòfol
© de la imatge-textura del fons de la coberta: Olga / AdobeStock
© de la imatge de les guardes: artbalitskiy / AdobeStock
© de la fotografia de lautora: Radmila Vankoska
© daquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020
Publicat per Edicions del Periscopi SL
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec dAniol Rafel i Marta Rubirola
Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Miquel Saumell Santaeugènia
Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol
Producció de lebook: booqlab.com
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Per a en Borja
Us podria contar les meues aventures... a partir daquest matí va dir Alícia amb una certa timidesa. No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona.
¿Què vols dir? Explicat va dir la Falsa Tortuga.
No, no! Les aventures primer va dir el Grifó amb to impacient; les explicacions sempre són llargues i enrevessades.
Lewis Carroll, Les aventures dAlícia al país de les meravelles (traducció de Rubén Luzón)
1
començar pel començament. Tens algú i després ja no el tens. I aquesta, més o menys, és tota la història. Tret que tu diries que no pots tenir algú altre. O hauria de dir ella? Potser sí que és millor, això és el que tagradaria. Esdevenir ella en un llibre. Bé.
Ella diria que no es pot tenir algú. Però no tindria raó. Es pot posseir la gent per unes quantitats irrisòries. Només que a ella li agrada considerar-se la norma del funcionament de tot lunivers. I la veritat és que pots tenir algú, però no pas a ella. No pots tenir la Lejla. Tret que la sotmetis, li posis un marc ben bonic i la pengis a la paret. Tot i que, som de debò nosaltres quan ens quedem congelats per a la foto? Duna cosa estic segura: la Lejla i la idea de parar quieta no han anat mai plegades. Per això apareix com una taca en totes i cadascuna de les fotografies. Mai no ha sabut parar quieta.
Fins i tot ara, dins daquest text, sento com es belluga. Si pogués, sem ficaria entre dues frases com una arna entre dues làmines duna persiana veneciana, per destruir la història des de dins. Es disfressaria amb aquella mena de parracs llampants que sempre li han agradat, sallargaria les cames, saugmentaria els pits i es faria un daquells pentinats ondulats. I a mi em desfiguraria, em deixaria tot just un ble de cabells penjant del meu cap quadrat, em faria tenir algun defecte de parla, coixejar de la cama esquerra, o sinventaria alguna deformitat innata meva que fes que sempre em caigués el llapis. Potser aniria un pas més enllà, és capaç duna baixesa com aquesta: potser ni tan sols mesmentaria. Faria de mi un esbós inacabat. Tu això ho hauries fet, oi? Perdó, ella. Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat. Aquest vespre fins i tot podria llançar el portàtil al taciturn Danubi, i llavors ella desapareixeria, els seus fràgils píxels es filtrarien a laigua freda, i tot el que algun cop ha estat desembocaria al llunyà mar Negre. Abans evitaria passar per Bòsnia, com una comtessa evitaria un captaire camí de lòpera. Podria enllestir aquesta frase de manera que ella ja no hi fos, que desaparegués, que es convertís en un rostre pàl·lid a la foto de grup de secundària, oblidada entre les llegendes urbanes dels dies de linstitut; que se lentreveiés en la petita muntanya de terra que vam abandonar darrere de casa seva sota aquell cirerer. Podria matar-la amb un punt.
Trio continuar perquè puc. Aquí, almenys, estic segura, lluny de la seva tirania subtil. Després duna dècada torno a la meva llengua, la seva llengua i totes les altres llengües que vaig abandonar conscientment, tal com sabandona un marit violent una tarda a Dublín. Després de tants anys, no estic segura de quina llengua era exactament. I tot per què? Per aquella Lejla Begić, tan ordinària, amb vambes de velcro gastades i, per lamor de Déu!, texans amb perletes cosides al cul. Què va passar entre nosaltres, al capdavall? Té cap importància, en realitat? Les bones històries, de fet, no van mai del que hi passa. En queden només les imatges, dibuixos a la vorera que entomen els anys com si fossin aigua de pluja. Potser hauria de fer un àlbum il·lustrat sobre nosaltres. Alguna cosa que ningú pogués comprendre llevat della i jo. Però fins i tot els àlbums il·lustrats han de començar dalguna manera. Encara que el nostre començament no hagi estat un servidor silent de la cronologia. El nostre començament es va repetir diverses vegades, estirant-me les mànigues com un gosset famolenc. Som-hi. Som-hi, tornem a començar. Començàvem i acabàvem una vegada i una altra, mentre ella es ficava entre les membranes de la meva vida quotidiana com un virus. La Lejla que entra, la Lejla que surt. Tant és on comenci. Per exemple, St. Stephens Green, el parc del centre de Dublín. Em vibra el telèfon a la butxaca de la gavardina. Número desconegut. Llavors premo el maleït botonet i dic sí? en una llengua que no és la meva.