Hola, tu.
Després de dotze anys plens de silenci, torno a sentir la seva veu. Parla de pressa, com si ens haguéssim acomiadat ahir mateix, sense cap necessitat de superar el buit de coneixements, amistats i cronologies. Només puc dir un mot:
Lejla.
Ella, com de costum, no para. Esmenta un restaurant, una feina en un restaurant, un paio el nom del qual sento per primer cop. Esmenta Viena. I jo, altre cop, només:
Lejla.
De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la. Però, juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir del fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.
Don lhas tret, aquest número? li demano. Mestic al bell mig del parc, mhe aturat just davant dun roure; no em moc gens, com si esperés que larbre sapartés i em deixés passar.
I quina importància té, això? respon ella, i reprèn el seu monòleg: Escolta, mhas de venir a buscar... Em sents? Hi ha poca cobertura.
Que et vingui a buscar? No ho entenc. Què...
Sí, que em vinguis a buscar. Encara soc a Mostar.
Encara. Durant tots els anys de la nostra amistat ella mai no havia esmentat Mostar, ni hi havíem viatjat plegades, i ara de sobte apareix representat com un fet irrefutable, que dona per descomptat.
A Mostar? Què hi fots, a Mostar? pregunto. I continuo mirant larbre mentre compto els anys mentalment. Quaranta-vuit estacions sense la seva veu. Sé que anava a algun lloc, que la ruta tenia alguna cosa a veure amb en Michael, i amb les cortines, i amb la farmàcia... Però la Lejla ha dit talleu i tot sha parat. Els arbres, els tramvies, la gent. Com actors cansats.
Escolta, és una llarga història, Mostar... Encara condueixes, oi?
Condueixo, però no entenc que... Ho saps, que soc a Dublín?
Les paraules em cauen de la boca i se menganxen a la gavardina com un munt de llapassa. Quan va ser lúltim cop que vaig parlar aquesta llengua?
Sí, i ets molt important diu la Lejla, a punt de menystenir tot el que he pogut viure en la seva absència. Vius en una illa diu, i segurament llegeixes aquell llibrot avorridíssim tot el sant dia i surts a fer el brunch amb els teus amics intel·ligentíssims, oi? Genial. Però escolta... Mhas de venir a buscar de seguida. He danar a Viena, i aquests carallots mhan pres el carnet i ningú entén que he de...
Lejla intento interrompre-la. Malgrat tots aquests anys, tinc ben clar què és el que passa. És la seva lògica, segons la qual, si algú lempeny escales avall, la culpa és de la llei de la gravetat, tots els arbres han estat plantats per tal que ella pugui pixar-hi darrere, i tots els camins, per tortuosos i llunyans que siguin, comparteixen un únic punt, una cruïlla: ella. Roma és una broma.
Escoltam, no tinc gaire temps. De debò que no tinc a qui demanar-ho, tots em venen amb merdes que estan ocupats, també és cert que no tinc gaires amics, aquí, i en Dino no pot conduir, pels genolls...
Qui és en Dino?
...per això penso que si volessis a Zagreb aquest cap de setmana i pugessis a un autobús... encara que Dubrovnik seria millor opció.
Lejla, soc a Dublín. De cap manera et puc venir a buscar a Mostar i dur-te a Viena. Que ets boja?
Ella calla durant una estona, laire que li surt dels narius dona copets al telèfon. Sona com una mare pacient que lluita amb totes les seves forces per no fotre una clatellada al fill. Després duns instants de respiració feixuga seva i de mirades meves al roure tossut, em diu:
Ho has de fer.
Ni tan sols és amenaçant. Sona més aviat com quan el metge et diu que has de deixar de fumar. No memprenya aquest «ho has de fer», ni la manera com mha trucat després de dotze anys, sense cap «com estàs»; ni que sen foti de tota la vida que mhe empescat durant aquest temps. És, al capdavall, la Lejla de sempre. Però el fet que en algun racó de la seva veu enrogallada hi hagi la certesa absoluta que cediré, que no tinc opció, que el meu destí ha estat decidit molt abans de respondre al maleït telèfon, això és el que és humiliant.
Penjo i em guardo el mòbil a la butxaca. Fins i tot els déus, per molt primitius i insensibles que siguin, concedeixen el dret al lliure albir. Em miro larbre i respiro a poc a poc; no hi confio, en laire. Lhe embrutat amb la meva llengua. Miro de recapitular, em represento lescena tal com lexplicaré al Michael quan arribi a casa. Fixat, sisplau, li diré, una companya de Bòsnia mha trucat avui i mha demanat... Em preparo les paraules en la llengua estranya, en faig ganxet i les vaig ordint de manera que no pugui passar ni un raig de llum a través del dens teixit. I just quan em sembla que sé com parlar-li della i treure-li tota importància, quan em sembla que alguns cotxes brunzeixen llunyans, que la gent es torna a moure dins la meva visió perifèrica, que el vent ha tornat a la capçada del roure, em torna a trucar.
Saro, escoltam. Sisplau diu fluixet. Saro. El meu nom, deformat pel cas vocatiu que havia oblidat, sona com leco en un pou buit. Me la conec. Ara torna a ser aquella branqueta innocent, amb unes mans tan delicades que li deixaries el teu cervell perquè en tingués cura.
Lejla, mestic a Dublín. Visc amb algú. Tinc obligacions. No puc venir a Mostar. Entesos?
Però ho has de fer.
Fa deu anys que no hi ets. No respons als correus. No truques. Pel que sabia, podies estar soterrada enmig del no-res. Lúltim cop que ens vam veure em vas dir que me nanés a prendre pel sac.
No et vaig dir que...
Dacord, genial. Tant li fot. I llavors em truques i esperes que jo, doncs...
Sara, lArmin és a Viena.
A la capçada de larbre que tinc a sobre, tots els ocells shan transformat en pedres. El terra ha desaparegut sota els meus peus. Em quedaré aquí, plantada davant del roure, i ell serà lliure de marxar corrent. Noto com em miren dos corbs des dun bedoll proper. Gairebé desitjo que em piquin al cap i marrenquin els ulls, els llavis, la llengua. Però no poden: estan petrificats.
Què has dit? li pregunto. Aquest cop em quedo callada. Em fa por que la seva veu desaparegui, que sespanti i fugi de mi com una panerola.
LArmin és a Viena repeteix ella . Mhas de venir a buscar.
Entro al primer Starbucks que trobo i compro per internet un bitllet davió a Zagreb, amb escala a Munic, per 586 euros.
[Ella no volia parlar mai del seu germà. Tanmateix aquell vespre hi havia alguna cosa diferent, alguna cosa es va trencar dintre seu com una subtil tanca de vímet. Va ser el primer dilluns després dhaver acabat la llicenciatura, una daquelles setmanes en què la vida hauria de començar, o almenys una altra fase de la vida. Vaig esperar tot el cap de setmana per veure si em sentia diferent. No va succeir res. Com si algú mhagués venut herba dolenta.
Sèiem al sofà de la seva habitació. Ens arribaven els miols llastimosos dels gats de carrer.
Vint marcs va dir, passant les mans per sobre la pelfa marró que sestenia ufanosa entre nosaltres. Un paio ha vingut i lha revestit.
De quin color era abans? vaig preguntar. Havia estat més de cent vegades a la seva habitació, però no podia recordar aquell sofà de cap altre color llevat del marró.
Doncs beix va respondre. Que no ten recordes?
Allò em resultava intolerable: ella i el beix. Mai no havia estat una persona de beix. Les persones així són tranquil·les i ordinàries. No vaig gosar preguntar-li pels altres colors que, nestava convençuda, havien tacat aquell sofà descolorit durant el parell danys que no lhavia visitat. Em vaig quedar callada. Estava nerviosa. Després daquell dia a lilla, ella havia deixat de parlar-me. Tres anys de facultat sense cap paraula. I ara, de sobte, jo seia al seu sofà, cedint a la primera trucada.
Crec que vam beure vi, encara que no em venia de gust beure alcohol. La Lejla em va omplir el got i em va dir amb fermesa, però també tendra: «Beu». I vaig beure. Vi o alguna altra cosa, no ho recordo. Només sé que el seu cap negre i sorprenentment feixuc sem recolzava a lespatlla. Dic «negre» perquè per a mi ella era encara aquell corb esbullat de linstitut, malgrat tota laigua oxigenada que havia malbaratat per camuflar-se. Recordo que als ulls li tremolava el reflex de la petita finestra rere la qual havia crescut una densa foscor. Recordo també que el seu germà, tan guapo, ens mirava des de lúnica fotografia que hi havia a lhabitació. El temps havia fet empal·lidir el seu rostre, el cel i el banyador. I què més? Com era la moqueta? Nhi havia, de moqueta? Penjava del sostre aquell llum horripilant amb falses perles negres comprat a Dalmàcia? O llavors ja lhavia despatxat? Ni idea. No puc explicar la Lejla descrivint la seva habitació. Això seria com descriure una poma amb llenguatge matemàtic. Només recordo el pes del seu cap, i el dit gros del peu, amb lungla pintada, sortint per un forat de la mitja de niló. Recordo el seu germà. Si no hagués sigut per aquella fotografia, no hi hauria hagut vida, en aquella habitació.
La seva mare feia renou amb les paelles a la cuina, de la qual només ens separava una paret prima. Crec que vaig dir alguna rucada, alguna cosa que en aquell moment em va semblar molt enginyosa: «No ets prou gran per tenir la mare a la cuina?» o alguna cosa semblant. La Lejla va somriure, benintencionada; al capdavall jo també en tenia, de mare. Sembla que aleshores era així, aquella ciutat: plena de nens grans i de mares canoses i encorbades.
Per què hi vaig anar aquella nit? La volia ignorar, no cedir així dentrada. Però aquell matí ella havia trobat el seu conill blanc mort sobre les rajoles fredes del bany. Dic fredes: algú ho corregirà algun dia. Em dirà que si no hi era per tocar-les, com sé que eren fredes? Però jo en sé alguna cosa, daquell conill, i del bany, i daquells dits sempre fregant els trenta-vuit graus centígrads. Sé que portava les plantofes de color dalbercoc, i que es va ajupir a tocar la despulla. Sé que va pensar despulla. No pas cos. Li puc veure els blaus als genolls cantelluts.