Atrapa la llebre - Lana Bastašic 3 стр.


No havia tingut mai un nom de debò. Era la Llebre, el Conillet o la Llebreta, segons lhumor que tingués la Lejla. Recordo que el vam enterrar al pati que hi havia darrere del seu edifici, sota un vell cirerer que ella afirmava que era radioactiu. Era la primera vegada que jo enterrava un animal.

No és veritat. I les teves tortugues? em va preguntar, gairebé desesperada. Recordo la Llebre morta a les seves mans esteses, i com la va introduir, com si fos una peça preciosa dun dot, en una bossa descombraries blava.

Les tortugues no compten vaig dir. Ja saps que només feien cinc o sis centímetres de diàmetre, com bunyolets. Costa força comptar-ho com a experiència funerària.

I doncs, com ho fem?

El veí ens va deixar una pala, pensant que plantàvem maduixeres. No era una eina grossa, més aviat una joguina per a adults. Vaig trigar una eternitat a cavar un forat prou gran. Li hauria retret que era culpa de la mida del cadàver, però aquell dia em vaig empassar el sermó. Em va semblar petita i espantada, com si hagués caigut massa aviat del niu.

Vam dipositar la bossa amb la Llebre a la petita fossa. Unes arrels diminutes van gratar la terra, van agafar el cadàver amb els seus dits delicats, i després sel van endur endins, cap al seu ventre fred. Quan es va acabar tot, vaig posar dues pedres blanques a terra per assenyalar la tomba; com era desperar, en veure-ho va posar els ulls en blanc.

Va, digues alguna cosa va fer.

Què vols que digui?

Qualsevol cosa. Li has fet el monument, ara calen unes paraules.

Per què jo?

Tu ets la poeta.

Que cruel, vaig pensar. Escric un llibre de poemes bastant dolent i ara em surt que faci discursos funeraris per a conills enverinats. Però per respecte a la seva mirada perduda i a les seves mans blanques tan tristament buides de la Llebre, em vaig escurar la gola i, mirant apàticament les dues pedres silencioses, vaig extreure dalgun lloc duna vida anterior els versos escaients:

Parleu poc i sense pressa.

Que jo no senti, sobretot amb el pensament.

Què he desitjat? Tinc les mans buides,

crispades fràgilment sobre la vànova llunyana.

Què he pensat? Tinc la boca seca, abstracta.

Què he viscut? Fora tan bo dormir!

Llavors em sembla que va plorar, o ho vaig fer jo, no nestic segura. Era fosc, potser només li havien espurnejat els ulls sota els llums del carrer. Si llegeix això semprenyarà, em dirà que soc una bleda assolellada, que ella no plora mai. Sigui com sigui, els versos van fer la seva funció i van cloure un capítol inacabat amb més eficàcia que un simple diploma universitari.

Tenia remordiments de consciència per haver deixat que pensés que els versos eren meus. Però en aquell moment, amb la Llebre morta sota terra i la Lejla a sobre, per a mi lautor no tenia cap mena dimportància. Els versos eren com núvies fugitives, lliures dÁlvaro de Campos el qual, daltra banda, no havia existit mai, igual que les nostres maduixes, lliures de la Lejla i de mi, duna muntanyeta de terra freda amb dos ulls de pedra, lliures de ser durant un instant i deixar de ser al següent.

No soc capaç de recordar si vam tornar la pala al veí, ni si vam dir res més. Només sé que aquella nit el seu cap es recolzava feixuc sobre la meva incòmoda espatlla, que vaig maleir per dintre aquella espatlla i aquella pelfa marró convertida en asfalt entre nosaltres. Ens vam mirar el seu germà descolorit, emmarcat per quatre vores de paper, mentre la seva mare donava cops a la cuina.

La Lejla va dir:

La mare encara té la fotografia de Tito. La té al rebost, darrere dels pots dels envinagrats. Si thi fixes, li pots veure un ull entre dos trossos de pebrot.

Vaig riure, encara que no em venia de gust. Sempre se mhan fet pesats aquests nostàlgics silenciosos que viuen en una bombolla ben robusta, amb versions més bones i més felices dun país on les maduixes sempre creixien i els conills no morien mai. Una terra de la qual poden afirmar que era perfecta perquè ens han tret la possibilitat de comprovar-ho. Jo a la seva mare lhavia sentit més vegades de les que lhavia vist. Aquella nit també va ser així. Al cap duna estona, les paelles van callar com trombons abaixats.

La Lejla va mirar els llibres desats al prestatge darrere de la fotografia del seu germà, després va tancar les parpelles maquillades i va dir en veu baixa:

Jo la veia morir.

La vaig mirar, confosa. Va obrir els ulls, i quan em va veure la cara de perduda que feia, va somriure i va dir:

Punt per a mi.

En adonar-se que continuava sense entendre què passava, va posar els ulls en blanc i va deixar anar fredament:

Ara està inflada, com un cadàver.

Llavors hi vaig caure. Era el nostre joc particular: una de les dues etzibava una citació qualsevol dalgun dels llibres que teníem a la vista en aquell moment, i laltra havia dendevinar-ne el títol. Tanmateix, no em va quedar clar per què havia recordat en aquell moment el nostre ritual, gairebé oblidat. Jugàvem a les citacions quan vam començar la carrera, mentre encara crèiem que nhi havia prou amb dir paraules grandiloqüents perquè la gent cregués que les comprenies. Però aquelles ja no érem nosaltres. La universitat era fora de les nostres vides per a mi, com un amant sobrevalorat durant quatre anys; per a ella, com una vacuna dolorosa que els altres li havien dit que era imprescindible. Ara està inflada, com un cadàver ja no era la mateixa frase, igual com nosaltres ja no érem les mateixes mocoses.

Al capdavall, les paraules són buides em va dir un cop, abans dun examen de morfologia. Però aquell vespre les paraules eren necessàries, ni que fos com un placebo; per això, tàcitament, vaig seguir les normes del joc.

No, ella no es va empetitir vaig murmurar, freda i buida semblava molt més gran que abans.

Fosca va dir la Lejla.

Què?

Fosca i buida.

Quan vaig repetir la resposta correcta i ella va moure el cap en senyal daprovació, vaig tancar els ulls i li vaig estrènyer la mà càlida per rescatar-la de la pelfa marró i del seu passat beix i xarlatà. Em tranquil·litzava que ella encara fos capaç de jugar, de ressuscitar citacions dalguns llibres que fingia que no li agradaven i de compartir-les amb mi com si no mhagués ignorat durant tres anys. No estava emprenyada, jo. Magradava que encara pogués creure en la bellesa després dhaver presenciat la mort sobre les rajoles del bany.

Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.

Quan escriuràs un poema sobre mi?

Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia dabans dhaver tingut la regla i encara magafava per sorpresa.

Llavors em va fer aquella maleïda pregunta per primera vegada.

Quan escriuràs un poema sobre mi?

Vaig obrir els ulls i em vaig redreçar. La coneixia dabans dhaver tingut la regla i encara magafava per sorpresa.

Estic segura que continues escrivint. Després daquell llibre morbós. Oi? Reconeix-ho va dir; tot duna havia aconseguit avergonyir-me, com si escriure poesia fos el mateix que amagar lampolla de rakija en una bossa de paper i dormir en un portal.

Escric vaig respondre. Ja eren més de les deu. Feia estona que no se sentien les paelles. Sabia que hauria dhaver anat cap a casa just després del funeral. No pot passar res de bo després denterrar lanimaló dalgú.

I doncs, per què no escrius un poema sobre mi? Què tinc de dolent, jo?

Després em va saber greu. Li hauria dhaver dit «sí, i tant», i al cap duns dies hauria oblidat que mho havia dit, o hauria rigut daquella pregunta estúpida i mhauria dit que preferia morir abans de fingir que era la musa dalgú. En canvi, no vaig ser capaç de contenir-me. No és que la meva poesia fos bona, però el fet que la Lejla shagués mantingut allunyada daquella part de la meva vida precisament, la manera com havia ignorat tots aquells esforços, incloent-hi presentacions, ressenyes i premis mhavia fet mal ben endins, deixant-hi un pòsit perillós. No, no podia permetre que sen sortís. Encara que avui ella hagués enterrat la mare, no hauria deixat que mhumiliés duna manera tan banal. Al carrer, un captaire em podria haver demanat el mateix i hauria cregut en la innocència de la petició. Però ella no. Per a la Lejla, la vida era una guineu rabiosa que de nits ve a furtar-te les gallines. Mentre que escriure sobre la vida significava clavar la mirada en la gallina esquarterada lendemà, sense cap possibilitat de capturar la bèstia in fraganti. Sobretot, em sembla que ella mai no va entendre per què algú que està bé del cap sasseuria a escriure versos. I encara menys per què jo, en el temps i lespai que ens havia tocat viure, volia fer-ho tant sí com no. I ara, després de tot plegat, després de tants anys duna política de menyspreu per lúnica cosa en la qual he tingut una mica dèxit en la meva vida gens espectacular, sasseu aquí, al seu sofà marró de pega, amb els seus cabells rossos de pega, i mofèn. Doncs no sen sortirà.

Collons, Sara va dir i es va aixecar. Era conya.

No shavia enfadat, només estava cansada. Segons la Lejla, la poesia no val ni per barallar-shi. Va anar fins a la prestatgeria, va agafar la foto del seu germà i va fregar-ne el vidre amb el puny de la màniga.

Ell tampoc va voler dibuixar-me va dir, i va tornar la fotografia al seu lloc. Em va mirar amb els ulls ben oberts, com si tot duna hagués recordat alguna cosa. The explicat mai com va tocar un Dürer?

Em vaig quedar callada al sofà, tot duna sense propòsit, com una plantofa que perd completament la raó de ser si no està emparellada amb laltra. A ella, evidentment, ni tan sols li calia un interlocutor, només unes orelles per buidar-se del tot, com un animal abans de ser dissecat. Va dir «ell». Per primer cop després daquell dia horrible a lilla.

Jo no ho recordo va començar, era massa petita. Però la mama mha explicat aquesta història milers de vegades. Érem a no sé quin museu, lArmin tenia set o vuit anys, em sembla. No ho sé. El cas és que va aixecar un dit i va tocar el quadre. Així... amb tot el dit sobre el quadre, saps? I de sobte es va armar un sidral, va saltar lalarma, els guàrdies corrent amunt i avall... Els meus pares estaven terroritzats.

No sabia què dir. De fet, què podia dir ningú en un moment així? La guineu ja havia fugit del pati, jo no tenia cap esperança de capturar-la. Les paraules, tot duna, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada dalguna vella.

Però el que importa és que la Llebre hagi tingut el seu epíleg va dir, i va arronsar les espatlles, segellant tota aquesta història sobre la mort, la poesia i els quadres protegits. Tornava a ser la noia senzilla, la que no anava a buscar el nou als exàmens, la que preferia beures una cervesa i no fer-se la llesta. Una noia rossa amb plantofes de plàstic que era perfectament capaç de fer broma sobre la mort dun conill que, ho recordo amb claredat, havia arribat a estimar més que a la gent. Una noia que no sabia que Viena està inflada com un cadàver, i que no parlava del seu germà. La musa fràgil, ximpleta, dalgú. Jo no la podia suportar.

Назад Дальше