Colson Whitehead, escriptor i professor universitari, va néixer el 1969 i ha crescut a Manhattan. Autor de diverses obres de ficció i assaig, va revolucionar lescena literària estatunidenca amb El ferrocarril subterrani (Periscopi, 2017), una obra amb la qual va obtenir els prestigiosos National Book Award 2016 i el premi Pulitzer dobres de ficció 2017. Això el va catapultar directament a lexclusiva llista dels autors que han guanyat alhora aquests dos premis i entre els quals hi ha noms com William Faulkner, John Updike i Annie Proulx. Els seus articles, ressenyes i escrits han aparegut en diaris i revistes com The New York Times, The New Yorker, New York Magazine, Harpers Bazaar i Granta. Aquest 2020 ha obtingut el seu segon premi Pulitzer dobres de ficció per Els nois de la Nickel, un èxit que abans dell només han aconseguit Booth Tarkington, William Faulkner i John Updike.
Laia Font i Mateu (Badalona, 1976) és llicenciada en traducció i interpretació i va cursar el postgrau en correcció lingüística a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va arribar a la traducció després dhaver fet unes quantes voltes per diversos estudis i fal·leres vàries i, daleshores ençà, ha tingut la sort de traduir una bona pila de llibres de narrativa per a adults entre els que shi troben autors com Jo Nesbø, John le Carré, Jack Kerouac, Susanna Tamaro, David Nicholls, Holly Ringland, Katya Apekina o Dolores Redondo. També han passat per les seves mans obres dassaig de Paul Preston, Isaiah Berlin i Carlo Rovelli, i llibres de narrativa infantil i juvenil de Rick Riordan, John Green, Geronimo Stilton o Roberto Piumini. Combina la traducció amb la correcció editorial i laprenentatge daltres llengües.
Aminatta Forna, The Guardian «Magradaria recomanar a tothom que llegeixi aquesta novel·la. Demostra, duna manera superba, com el racisme ha funcionat als Estats Units duna forma codificada i autoritzada amb la intenció denriquir un grup a costa dun altre.»
Philip Hensher, The Spectator «Una novel·la dolorosament bona. Es tracta dun llibre que hauria de ser recordat per lelegància refinada del seu enfocament, per lequilibri harmoniós i profundament emotiu entre les condicions reals i els requisits de lart més excels i penetrant.»
Ron Charles, The Washington Post «Quina novel·la tan summament pertorbadora! Fa miques la confiança que tenim en el triomf del bé i, en lloc daixò, ens mostra lamarga veritat sobre lexperiment americà que encara dura avui dia.»
Barack Obama «Espectacular! De lectura obligatòria.»
Deborah Dundas, Toronto Star «Un llibre molt potent dun dels grans escriptors nord-americans. Whitehead explica una versió de la història dels Estats Units que no us permetrà veure el país de la mateixa manera mai més. No llegireu cap llibre més intens ni escrit amb més elegància.»
Parul Seghal, The New York Times «Colson Whitehead segueix creant pel seu compte un gènere clàssic americà. El relat no perd mai el control i les oracions són clares i fermes, com rems tallant laigua. Cada capítol endevina la tecla. Whitehead escriu amb seriositat i cura, administra les històries doloroses, reprimides. Les seves tries sobre el paper són ètiques i estètiques. El llenguatge corrent, la nitidesa de la seva prosa, permeten que el relat parli per si mateix. Whitehead havia escrit novel·les terrorífiques i apocalíptiques, però no nhi ha cap que assoleixi la desesperació de les històries reals que ens mostra aquí.»
Time «Basat en la història real duna escola de Florida, Els nois de la Nickel és un relat inoblidable que reafirma el talent de Whitehead i el situa com una de les veus més importants de la literatura americana.»
David Canfield, Entertainment Weekly «Els nois de la Nickel consolida Whitehead encara més com un dels millors de la seva generació.»
Frank Rich, The New York Times Book Review «Fins i tot si lúnic objectiu de Whitehead hagués estat destapar i mostrar un capítol amagat de terrorisme racial de la història americana, només això ja seria un èxit considerable. Però el que fa en aquesta novel·la, com ja va fer amb lanterior, és molt més exigent. Hi aplica la potència dun narrador fora del comú. Lelasticitat temporal dEls nois de la Nickel és tan orgànica que només després dacabar el llibre un sadona que la narració abraça gairebé tot el segle passat i lactual. Un escriptor com Whitehead, que desafia la suposició complaent que considera que dalguna manera intuïm el que va succeir en el nostre passat, poques vegades ha semblat tan essencial.»
Maureen Corrigan, NPR.org «Una obra mestra al quadrat, arrelada a la història i a la mitologia americana, i tot i així, dolorosament actual pel que fa a la visió de la justícia i del perdó erràticament negats. Una gran novel·la americana.»
Publishers Weekly «Whitehead ens ofereix una anàlisi brillant de la història de la violència en una novel·la impressionant, de llenguatge impecable i duna profunditat enlluernadora.»
Michael Schaub, NPR «Una novel·la impressionant. Fa temps que sabem que Whitehead té un do per crear personatges inoblidables, i lElwood és una de les seves millors creacions. Les últimes pàgines del llibre són una destil·lació devastadora de la història que els ha precedit. És un final perfecte per a una novel·la perfecta. Els nois de la Nickel és un testimoni punyent i bell, un recordatori dolorós duna germandat infinita de nois trencats i demostra sense cap mena de dubte que Whitehead és un dels novel·listes nord-americans més dotats de lactualitat.»
Sam Sacks, The Wall Street Journal «Els nois de la Nickel demostra la versatilitat dels dons dun escriptor que és un virtuós. Sha convertit en un dels millors novel·listes dels Estats Units.»
Keely Weiss, Harpers Bazaar «Si pensaves que El ferrocarril subterrani era una obra magistral, esperat a llegir Els nois de la Nickel.»
The A. V. Club «Els nois de la Nickel no és només un testimoni del racisme sistèmic. És una arqueologia del dolor.»
George Saunders «Whitehead és un escriptor amb un talent descomunal, més versàtil que cap altre novel·lista nordamericà en actiu. Pot ser divertit, líric, satíric, solemne, el que sigui que lobra necessiti.»
Títol original: The Nickel Boys
© Colson Whitehead, 2019
Primera edició: setembre del 2020
© de la traducció: Laia Font i Mateu, 2020
© de la fotografia de la coberta: Neil Libbert/Bridgeman Images, 2020
© de la il·lustració de la coberta: Oliver Munday, 2019 (adaptada de la il·lustració de
ledició americana (Doubleday / PRH), del mateix autor.)
© de la il·lustració de les guardes: aiiiza / Adobe Stock, 2020
© de la fotografia de lautor: Madeline Whitehead, 2017
© daquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2020
Publicat per Edicions del Periscopi SLU
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat
Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi
Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec dAniol Rafel i Marta Rubirola
Disseny de la col·lecció, maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Rudolf Ortega, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense lautorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
Amb el suport del Departament de Cultura
Per a en Richard Nash
PRÒLEG
Morts i tot els nois eren un problema.
El cementiri secret era a la banda nord del campus de la Nickel, en una mitja hectàrea amb clapes dherba, entre lantic graner i labocador de lescola. Aquell camp shavia fet servir de pastura a lèpoca en què lescola tenia una vaqueria i venia llet als clients de la zona, una de les estratègies de lestat de Florida per alleujar laportació dels contribuents en el manteniment dels nois. Ara els constructors del parc empresarial tenien previst que fos un espai desbargiment per a lhora de dinar, amb quatre fonts i una glorieta de formigó per a actes ocasionals. El descobriment dels cossos va ser un costós contratemps per a la immobiliària, que esperava el vistiplau de lestudi ambiental, i per a ladvocacia de lestat, que feia poc havia tancat una investigació sobre els casos dabusos. Ara calia engegar-ne una altra, determinar la identitat dels cadàvers i les causes de les morts, i no hi havia manera de saber quan podria enderrocar-se aquell coi de lloc, netejar-lo bé i esborrar-lo definitivament de la història, cosa que tothom esperava de feia temps.
Tots els nois sabien que aquell indret terrible existia. Va haver de ser una estudiant de la Universitat de Florida del Sud qui el mostrés a la resta del món, dècades després que hi llencessin el primer noi, lligat dins dun sac de patates. En preguntar-li com havia descobert les tombes, la Jody va contestar: «La terra tenia alguna cosa estranya». El terreny enfonsat, les males herbes esmerlides. La Jody i els altres estudiants darqueologia de la universitat feia mesos que excavaven el cementiri oficial de lescola. Lestat no podia desfer-se de la propietat fins que no sen reubiquessin les restes adequadament, i els estudiants darqueologia necessitaven fer crèdits de treball de camp. Amb estaques i filferro van dividir lespai en una quadrícula i es van posar a excavar amb pales de mà i maquinària pesada. Un cop van haver garbellat la terra, les cubetes van quedar plenes dossos i sivelles i ampolles de refresc, com un mostrari inescrutable.
El cementiri oficial, els nois de la Nickel lanomenaven Boot Hill, «el turó de les botes», un nom tret de les matinals de cinema dels dissabtes de què havien gaudit abans que els enviessin a aquella escola i els exiliessin daquells passatemps. El nom va persistir, generacions després, entre els estudiants de la universitat, que no havien vist un western en la vida. Boot Hill era just a laltre costat del gran pendent del campus nord. Les tardes lluminoses, les creus blanques de ciment que indicaven les tombes reflectien la llum del sol. En dues terceres parts de les creus hi havia el nom gravat; la resta estaven en blanc. La identificació no era fàcil, però la rivalitat entre els joves arqueòlegs feia que els progressos fossin constants. Els expedients de lescola, si bé eren incomplets i desordenats, acotaven les pistes de qui havia estat WILLIE 1954. Les restes cremades sexplicaven per lincendi de la residència del 1921. Les proves dADN amb parents vius aquells que els estudiants de la universitat havien pogut localitzar van reconnectar els morts amb el món dels vius que havia continuat sense ells. Dels quaranta-tres cadàvers, set van seguir sense nom.