Els estudiants havien apilat les creus blanques al costat del jaciment. Un matí, quan van tornar a la feina, algú les havia fet miques.
Boot Hill va alliberar els nois un per un. La Jody shavia emocionat quan, netejant amb la mànega uns objectes duna de les rases, havia ensopegat amb les primeres restes. El professor Carmine li va dir que el més probable era que el petit os aflautat que tenia a la mà fos dun os rentador o dun altre animal petit. El cementiri secret la va rescabalar. Lhavia descobert mentre voltava per la zona buscant cobertura. El professor va secundar el pressentiment de la Jody, tenint en compte les irregularitats que presentava el jaciment de Boot Hill: totes aquelles fractures i cranis rebentats, les caixes toràciques cosides a perdigonades. Si les restes del cementiri oficial ja feien sospitar, què devia haver passat als nois enterrats en un terreny sense senyalitzar? Al cap de dos dies, els gossos experts en la cerca de cadàvers i les imatges per radar ho van confirmar. Cap creu blanca, cap nom. Només ossos esperant que algú els descobrís.
I daixò en deien escola va dir el professor Carmine. Es poden amagar moltes coses sota terra, en mitja hectàrea de terreny.
Un dels nois o un parent ho va filtrar als mitjans. Després de tantes entrevistes que els havien fet, els estudiants ja tenien relació amb alguns dels nois, els quals els feien pensar en oncles malhumorats i en gent de pedra picada del seu barri, homes que potser sestovaven quan els arribaves a conèixer però que sempre conservaven aquell nucli dur. Els estudiants darqueologia els van parlar del segon cementiri, també en van parlar amb els familiars dels nens morts que havien desenterrat, i llavors una cadena de Tallahassee hi va enviar un reporter. Molts nois ja nhavien parlat, daquell cementiri secret, però com sempre havia passat amb la Nickel, no sels va creure ningú fins que no ho va dir algú altre.
La premsa nacional va recollir la notícia i la gent va poder veure com era realment el reformatori. Feia tres anys que la Nickel era tancada, cosa que explicava lestat salvatge del terreny i el típic vandalisme adolescent. Fins i tot lescenari més innocent un menjador o el camp de futbol resultava sinistre, sense que calgués retocar les imatges. Els vídeos eren inquietants. Les ombres sarrossegaven tremoloses pels racons i cada taca o marca semblava de sang seca. Com si cada imatge que captava la càmera mostrés tota la naturalesa fosca de la Nickel; hi entrava la Nickel que es veia i en sortia la que no veia ningú.
Si passava això amb els indrets més inofensius, quin aspecte creieu que tenien els més inquietants?
Si passava això amb els indrets més inofensius, quin aspecte creieu que tenien els més inquietants?
Els nois de la Nickel sortien més barats que pagar una parella de ball i eren més rendibles, o això deien. Els últims anys, alguns antics alumnes havien organitzat grups de suport, es retrobaven a través dinternet i quedaven en cafeteries i McDonalds. O al voltant duna taula de cuina a una hora de cotxe. Junts feien la seva pròpia arqueologia fantasma, excavaven en les dècades i restauraven a ulls humans els bocins i els objectes daquell temps. Cadascú amb les seves peces. «Ell solia dir: després passaré a veuret.» «Aquella escala que trontollava que baixava al soterrani de lescola.» «La sang em xipollejava entre els dits dins de les vambes.» Ajuntaven tots aquells fragments per confirmar una foscor compartida: si per a tu és veritat, és veritat per a algú altre, i ja no estàs sol.
En Big John Hardy, venedor de moquetes jubilat dOmaha, mantenia el web dels nois de la Nickel amb les últimes notícies. Tenia els altres informats sobre la petició dobrir una altra investigació i sobre com progressava la declaració de disculpa del govern. Un senyal digital que pampalluguejava feia el seguiment de la recaptació de fons per al monument de record que havien proposat fer. Si li enviaves a en Big John el relat sobre la teva època a la Nickel, ell el publicava amb la teva foto. Compartir lenllaç amb la família era una manera de dir: és daquí don vaig sortir. Una explicació i una disculpa.
La trobada anual, aquest any la cinquena, era estranya i necessària. Ara els nois ja eren vells, amb dones i exdones i fills amb qui es parlaven o no, amb nets recelosos que de tant en tant els anaven a veure i daltres que ho tenien prohibit. Havien aconseguit forjar-se una vida després de sortir de la Nickel, o bé no havien encaixat mai entre la gent normal. Eren els darrers fumadors de marques estranyes, havien fet tard per als programes dautoajuda, sempre estaven a punt de desaparèixer. Morts a la presó, o podrint-se en habitacions que llogaven per setmanes, congelats al bosc després de beure aiguarràs. Es trobaven a la sala dactes de lEleanor Garden Inn per posar-se al dia abans de sortir en processó cap a la Nickel, a fer la visita solemne. Hi havia anys que et senties prou fort per recórrer aquell camí de formigó, sabent que duia a un dels pitjors llocs de la teva vida, i nhi havia que no. Evitar un edifici o mirar-lo de cara depenia de les reserves denergia que tinguessis aquell dia. En Big John publicava un article després de cada trobada per als qui no havien pogut.
A Nova York hi vivia un noi de la Nickel conegut pel nom dElwood Curtis. De tant en tant buscava lantic reformatori a internet, per veure si hi havia novetats, però no anava a les trobades i no havia afegit el seu nom a les llistes, per moltes raons. De què servia? Homes adults. Què feien? Torns per passar-se els clínexs? Un dells va publicar un relat sobre la nit que va aparcar davant la casa de lSpencer i es va passar hores observant les finestres, les siluetes de dintre, fins que es va desdir de venjar-sen. Shavia fet una corretja de cuiro per utilitzar-la amb el superintendent. LElwood no ho va entendre. Si havia anat fins allà, ja podria haver arribat fins al final.
Quan van trobar el cementiri secret, però, va entendre que hi hauria de tornar. El grup de cedres de darrere el reporter li va retornar la cremor a la pell, el xisclet de les cigales. No era gaire lluny. No ho seria mai.
PRIMERA PART
CAPÍTOL U
LElwood va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Luther King at Zion Hill era lúnic disc que tenia, i no sortia mai del tocadiscos. La seva àvia Harriet tenia uns quants àlbums de gòspel que només posava quan el món descobria una nova maldat a què sotmetre-la, i lElwood no tenia permís per escoltar els grups de la Motown o altres cançons de moda perquè eren massa llicenciosos. La resta dels regals daquell any van ser roba un jersei vermell i mitjons que va desgastar prou, però res no va suportar un ús tan constant com el disc. Cada ratllada i cruixit que va anar acumulant al llarg dels mesos era un senyal del seu aprenentatge i marcava les vegades que aprofundia en la comprensió de les paraules del reverend. La crepitació de la veritat.
No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien que el disc era quasi tan útil com la televisió. Potser fins i tot més, i més majestuós, com la imponent pantalla del Davis Drive-In, on havia anat dos cops. LElwood ho veia tot: africans perseguits pel pecat blanc de lesclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça sobririen.
Els discursos shavien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven lElwood amb la lluita pels drets arreu del país. Nhi havia un, de discurs, que fins i tot feia que se sentís membre de la família King. Tots els nens havien sentit a parlar de Fun Town, hi havien anat o envejaven algú que hi havia estat. A la tercera pista de la cara A, el doctor King explicava que la seva filla tenia moltes ganes de visitar el parc datraccions de Stewart Avenue a Atlanta. La Yolanda ho suplicava als pares cada vegada que en veia el gran rètol des de lautopista o lanunciaven a la tele. El doctor King li va haver de parlar, amb aquella veu greu i trista, del sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a laltre costat de la tanca. Li va explicar lopinió errònia dalguns blancs no tots, però suficients que hi donava força i significat. Aconsellava a la seva filla que resistís a la temptació de lodi i lamargor i li assegurava: «Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar».
I lElwood també, ell valia tant com tots els altres. A tres-cents setanta quilòmetres al sud dAtlanta, a Tallahassee. De vegades veia anuncis de Fun Town quan anava a veure els seus cosins a Geòrgia. Atraccions que et sotraguejaven i música alegre, nens blancs contents que feien cua per pujar a la muntanya russa Wild Mouse, per jugar al minigolf. Lligats al Coet Atòmic per viatjar a la lluna. Si treies molt bones notes hi tenies lentrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre hi estampava un segell vermell. LElwood treia tot excel·lents, i nanava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.
Hi entraré de franc cada dia durant un mes, ja ho veuràs va dir a la seva àvia mentre, estirat al terra de la sala, resseguia amb el polze un tros desgastat de la catifa.
Làvia Harriet havia rescatat aquella catifa del carreró de darrere lHotel Richmond després de lúltima reforma. Lescriptori de la seva habitació, la tauleta de nit de lElwood i tres llums també eren rebutjalls del Richmond. La Harriet treballava a lhotel des dels catorze anys, quan es va afegir a la seva mare a lequip de neteja. Així que lElwood va començar a anar a linstitut, el director de lhotel, el senyor Parker, va deixar clar que el contractaria de grum quan volgués, un nano espavilat com ell, però el blanc va quedar decebut quan el noi va començar a treballar a la tabaqueria Marconi. El senyor Parker sempre havia estat amable amb la família, fins i tot després dhaver de fer fora la mare de lElwood per haver robat.
A lElwood li agradava el Richmond, i el senyor Parker li queia bé, però afegir una quarta generació a la comptabilitat de lhotel lincomodava duna manera que li costava dexplicar. Fins i tot abans de lenciclopèdia. Quan era més petit, havent plegat descola, sasseia damunt una caixa a la cuina de lhotel i llegia còmics i llibres dels Hardy Boys mentre làvia feia les habitacions i escombrava el pis de dalt. Sense els pares, ella sestimava més tenir el net de nou anys a la vora que no que sestigués sol a casa. Veient-lo amb els homes de la cuina, pensava que aquelles tardes eren una mena descola en si mateixes i que a ell li feia bé estar amb homes. Els cuiners i els cambrers el van prendre per mascota, jugaven amb ell a fet i amagar i repartien dubtosos consells sobre temes diversos: els hàbits dels blancs, com tractar una mossa de vida alegre, estratègies per amagar diners a casa. LElwood gairebé mai no entenia de què parlaven, però feia que sí amb ganes i llavors tornava a les històries daventures.