A finals de primer, ell havia estat la tria més òbvia quan va caldre un nou protagonista per a la representació anual del Dia de lEmancipació. Interpretar Thomas Jackson, lhome que informa els esclaus de Tallahassee que són lliures, era entrenar-se per a la versió dell mateix que seria en el futur. LElwood atorgava al personatge la mateixa honestedat que posava en totes les seves responsabilitats. A lobra, Thomas Jackson era un tallador duna plantació de canya de sucre que al principi de la guerra fugia per allistar-se a lexèrcit de la Unió i que tornava a casa fet un estadista. Cada any lElwood preparava entonacions i gestos nous, els discursos perdien rigidesa a mesura que les seves pròpies conviccions animaven el retrat.
Tinc limmens plaer dinformar-vos, senyores i senyors, que ha arribat lhora dalliberar-nos del jou de lesclavitud i ocupar els nostres llocs com a nord-americans de debò. Per fi!
Lautora de lobra, una mestra de biologia, havia procurat evocar la màgia del viatge a Broadway que havia fet anys enrere.
En els tres anys que lElwood va interpretar aquell paper, lúnica constant va ser el nerviosisme que sentia en el moment àlgid, quan Jackson havia de fer un petó a la galta a la seva enamorada. Shavien de casar i, això se sobreentenia, viurien una vida fèrtil i feliç al nou Tallahassee. Tant si la Marie-Jean era interpretada per lAnne, amb les seves piguetes i aquella cara rodona i dolça, com per la Beatrice, que tenia unes dents de conill que se li enganxaven al llavi inferior, o en lúltima funció per la Gloria Taylor, que li treia pam i mig i ell shavia de posar de puntetes, el nus dangoixa se li tensava al pit i lElwood es marejava. Tantes hores entre els llibres den Marconi lhavien preparat per als discursos feixucs, però no per a actuacions amb les negres belleses del Lincoln, ni a lescenari ni a fora.
El moviment sobre el qual havia llegit i fantasiejat era lluny, però sanava acostant. A Frenchtown hi havia protestes, però lElwood era massa jove per anar-hi. Tenia deu anys quan dues noies de la Universitat Agrícola i Mecànica de Florida van proposar fer boicot als autobusos. La seva àvia, dentrada, no entenia per què volien portar tot aquell enrenou a la ciutat, però al cap duns quants dies ja feia com tothom i compartia cotxe per anar a lhotel.
Al comtat de Leon tothom sha tornat boig va dir. Jo també!
Finalment aquell hivern la ciutat va dessegregar els autobusos, i ella hi va pujar i va veure un conductor de color al volant. Es va asseure on va voler.
Quatre anys més tard, quan als estudiants sels va ficar al cap dasseures a la cafeteria de Woolworths, lElwood recordaria la seva àvia rient amb aprovació. Fins i tot va donar cinquanta centaus per ajudar en la seva defensa legal quan el xèrif els va engarjolar. Les manifestacions van disminuir, però ella va continuar boicotejant les botigues del centre, tot i que no quedava clar si era per solidaritat o bé per protestar contra els preus tan alts. La primavera de 1963 va córrer el rumor que els universitaris organitzarien un piquet contra el cinema Florida perquè admetés negres. LElwood tenia bones raons per pensar que la Harriet estaria molt orgullosa dell si hi participava.
Sequivocava. La Harriet Johnson era una dona primeta com un colibrí que es comportava en tot amb una resolució frenètica. Si valia la pena fer alguna cosa treballar, menjar, parlar amb algú, o es feia de debò o no es feia. Guardava un matxet de tallar canya de sucre sota el coixí per protegir-se dintrusos, i a lElwood li costava creure que aquella senyora tingués por de res. Però era la por el que lalimentava.
Sí, la Harriet shavia afegit al boicot dels autobusos. Ho havia hagut de fer, no podia ser lúnica de Frenchtown que agafés el transport públic. Però tremolava cada cop que sencabia al seient del darrere del Cadillac del 1957 de lSlim Harrison amb les altres dones que anaven al centre. Quan van començar les segudes, va agrair que ningú no esperés un gest seu. Les segudes eren cosa del jovent, i ella no shi veia amb cor. Fes més del que et pertoca i ho pagaràs. Tant si era Déu qui senfadava amb ella per prendre més del que li corresponia, com si era lhome blanc qui li ensenyava a no demanar més molles de les que ell li volia donar, la Harriet ho pagaria. El seu pare havia pagat per no haver deixat passar una senyora blanca a Tennessee Avenue. El seu marit, en Monty, havia pagat per haver plantat cara. Al pare de lElwood, en Percy, se li van ficar massa idees al cap a lexèrcit, i quan va tornar, Tallahassee li havia quedat petita. I ara lElwood. Ella havia comprat el disc de Martin Luther King per deu centaus a un venedor de davant del Richmond, i van ser els deu refotuts centaus més malgastats de la seva vida. No eren més que idees, aquell disc.
Treballar era una virtut fonamental, perquè treballar no deixava temps per a marxes ni segudes. LElwood no aixecaria polseguera enredant-se amb aquella bestiesa del cinema, va dir.
Vas acordar amb el senyor Marconi que treballaries a la seva botiga després descola. Si el teu cap no es pot refiar de tu, no conservaràs cap feina.
El deure el podria protegir, tal com lhavia protegit a ella.
Sota la casa se sentia un grill. Li haurien de fer pagar lloguer de tant de temps que feia que sestava allà. LElwood va alçar la vista del llibre de ciències i va dir:
Entesos.
La tarda següent va demanar un dia de festa al senyor Marconi. LElwood havia estat dos dies malalt, però a part daixò i dalguna visita a la família, no havia faltat mai a la feina en tres anys que feia que estava a la botiga.
El senyor Marconi va dir que i tant. Ni tan sols va alçar el nas del programa de curses de cavalls.
LElwood es va posar els pantalons de mudar foscos de lobra del Dia de lEmancipació de lany anterior. Havia crescut uns quants centímetres, de manera que va desfer-ne la vora i ara només es veia una fina franja dels mitjons blancs. Amb una agulla nova de color maragda es va aguantar la corbata negra a lloc, i per fer-se el nus en va tenir prou amb sis intents. Les sabates li brillaven de tant de betum. Feia el fet, tot i que patia per les ulleres si la policia treia les porres. Si els blancs duien tubs de ferro i bats de beisbol. Va foragitar les imatges sagnants de diaris i revistes i es va posar la camisa per dintre els pantalons.
LElwood va sentir els càntics quan arribava a la gasolinera Esso de Monroe Street.
Què volem? Llibertat! Quan la volem? Ara!
Els estudiants universitaris marxaven en un bucle sinuós davant del Florida, alçant pancartes i alternant eslògans sota la marquesina. Al cinema hi feien The Ugly American; si tenies setanta-cinc centaus i el color de pell adequat, podies veure Marlon Brando. El xèrif i els seus agents shavien col·locat a la vorera, amb les ulleres de sol i els braços plegats. Darrere els policies, un grup de blancs sen reien i els escridassaven, i narribaven més que shi afegien. LElwood, sense alçar els ulls, va rodejar la gentada i es va esmunyir cap a dins la protesta, darrere duna noia més gran amb un jersei de ratlles que li va somriure i va assentir amb el cap, com si lhagués estat esperant.
Quan es va afegir a la cadena humana es va tranquil·litzar i va començar a articular les paraules que deien els altres. TOTS IGUALS DAVANT LA LLEI. On tenia la pancarta? Concentrat en la roba, shavia descuidat de lattrezzo. No hauria estat a laltura de les pancartes perfectes dels nois més grans, fetes amb plantilla. Hi tenien pràctica. LA NO-VIOLÈNCIA ÉS LA NOSTRA CONSIGNA. GUANYAREM AMB AMOR. Un noi baixet amb el cap afaitat nagitava una que deia, en referència al títol de la pel·lícula: ETS TU, LAMERICÀ LLEIG enmig dun mar dinterrogants destil de còmic. Algú va agafar lElwood per lespatlla. Va pensar que se li abraonava una clau anglesa, però era el senyor Hill. El mestre dhistòria el va convidar a anar amb un grup dalumnes de lúltim curs del Lincoln. En Bill Tuddy i lAlvin Tate, dos nois de lequip de bàsquet, van encaixar amb ell. No lhavien saludat mai. LElwood shavia fet tan seu el somni dentrar en el moviment que no se li havia acudit mai que altres nois de linstitut compartissin la necessitat dalçar-se.
Un mes després, el xèrif va arrestar més de dos-cents manifestants i els va acusar de desacatament, els van arreplegar pel coll de la camisa entre atacs de gasos lacrimògens, però aquella primera manifestació va acabar sense incidents. Als estudiants de la Universitat Agrícola i Mecànica shi van afegir els de lEscola Tècnica Superior Melvin Griggs. Nois blancs de la Universitat de Florida i de lEstatal de Florida. Gent amb experiència del Congrés dIgualtat Racial. Aquell dia els van escridassar blancs joves i vells, però no els van dir res que lElwood no hagués sentit cridar des dels cotxes quan anava amb bicicleta. Un dels nois blancs, amb la cara ben encesa, semblava en Cameron Parker, el fill del director del Richmond, i a la passada següent ho va confirmar. Anys enrere havien intercanviat còmics al carreró de darrere lhotel. En Cameron no el va reconèixer. Un flaix li va esclatar a la cara i lElwood es va espantar; era un fotògraf del Register, que la seva àvia es negava a llegir perquè tractaven els assumptes racials de manera molt esbiaixada. Una universitària amb un jersei blau cenyit li va donar una pancarta que deia SOC UN HOME, i quan la protesta es va traslladar al cinema State, la va alçar ben enlaire i va unir la seva veu a aquell cor orgullós. A lState hi feien The Day Mars Invaded Earth, i a la nit lElwood tenia la sensació que havia fet cent mil quilòmetres en un dia.
Al cap de tres dies, la Harriet shi va encarar; algú del seu cercle lhavia vist, i això és el que va trigar a arribar-li la notícia. Feia anys de lúltima vegada que lhavia assotat amb el cinturó i ara ja era massa gran, de manera que va recórrer a lantiga recepta de la família Johnson de fer el buit, que datava del període de la Reconstrucció i aconseguia que la víctima se sentís totalment esborrada. Va prohibir el tocadiscos, i tot admetent la resiliència daquella nova generació de joves negres, sel va emportar a la seva habitació i hi va posar totxos al damunt. Tots dos van patir en aquell silenci.