Torneu-ho va repetir.
El senyor Marconi va torçar el cap: ja nhi ha prou. Els nois van tornar els caramels i van marxar, empipats.
Sabien el camí que feia lElwood. De vegades, quan tornant cap a casa amb bici passava per davant de la finestra den Larry, sen mofaven per santet. Aquell vespre el van assaltar. Ja fosquejava i la fragància de les magnòlies es barrejava amb lolor de porc fregit. El van fer caure, a ell i la bicicleta, a lasfalt nou que el comtat havia posat aquell hivern. Li van esquinçar el jersei, li van fer caure les ulleres a terra. Mentre li pegaven, en Larry li preguntava si és que no havia entès res de res, carai; en Willie va afirmar que algú li havia de donar una lliçó, i de seguida shi va posar. LElwood va rebre uns quants cops aquí i allà, res greu. No va plorar. Quan al seu bloc es trobava dos nens petits que es barallaven, ell era dels que hi intervenien i posava pau. Ara algú ho va fer per ell. Un senyor de laltra vorera ho va aturar i li va preguntar si volia rentar-se o beure un got daigua. Va dir que no.
Torneu-ho va repetir.
El senyor Marconi va torçar el cap: ja nhi ha prou. Els nois van tornar els caramels i van marxar, empipats.
Sabien el camí que feia lElwood. De vegades, quan tornant cap a casa amb bici passava per davant de la finestra den Larry, sen mofaven per santet. Aquell vespre el van assaltar. Ja fosquejava i la fragància de les magnòlies es barrejava amb lolor de porc fregit. El van fer caure, a ell i la bicicleta, a lasfalt nou que el comtat havia posat aquell hivern. Li van esquinçar el jersei, li van fer caure les ulleres a terra. Mentre li pegaven, en Larry li preguntava si és que no havia entès res de res, carai; en Willie va afirmar que algú li havia de donar una lliçó, i de seguida shi va posar. LElwood va rebre uns quants cops aquí i allà, res greu. No va plorar. Quan al seu bloc es trobava dos nens petits que es barallaven, ell era dels que hi intervenien i posava pau. Ara algú ho va fer per ell. Un senyor de laltra vorera ho va aturar i li va preguntar si volia rentar-se o beure un got daigua. Va dir que no.
La cadena de la bicicleta havia saltat i va tornar a casa caminant. La Harriet no va insistir quan li va preguntar què li havia passat a lull. Ell va negar amb el cap. Al matí el bony morat de sota lull era una butllofa de sang.
En Larry tenia raó, lElwood ho havia de reconèixer: de tant en tant semblava que no entengués res de res, hosti. No sho podia explicar, tampoc a ell mateix, fins que At Zion Hill li va donar el llenguatge que necessitava. «Hem de creure dins lànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte, i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de la dignitat i aquest sentit de ser algú.» El disc girava i girava, com un raonament que sempre tornava a la premissa irrefutable, i les paraules del doctor King omplien la sala de la casa. LElwood se cenyia a un codi, i el doctor King donava forma, expressió i significat a aquell codi. Hi ha grans forces, com ara Jim Crow, que volen oprimir els negres, i hi ha petites forces, com per exemple les altres persones, que et volen oprimir a tu, i davant de totes aquelles coses, les grans i les petites, cal que talcis ben dret i siguis conscient de qui ets. Lenciclopèdia és buida. Hi ha gent que tenganya i que reparteix buidor amb un somriure, mentre que daltres et roben el respecte per tu mateix. Has de recordar qui ets.
«Aquest sentit de la dignitat.» La manera com ho deia, amb els cruixits i tot: una força inalienable. Fins i tot quan les conseqüències taguaitaven en una cantonada fosca mentre tornaves a casa. Li van pegar i li van esquinçar la roba, no entenien per què volia protegir un blanc. Com els podia explicar que les seves bretolades contra el senyor Marconi eren insults contra ell mateix, tant si era una piruleta com un còmic? No perquè un atac a un germà fos un atac a un mateix, tal com deien a lesglésia, sinó perquè per a ell quedar-se de braços plegats era minar la seva pròpia dignitat. Tant era que el senyor Marconi li hagués dit que a ell no li feia res, tant era que lElwood no hagués dit mai res als seus amics quan robaven en presència seva. Actuar no tenia sentit fins que va tenir lúnic sentit possible.
Ell era així: valia tant com els altres. El dia que el van detenir, just abans que aparegués lagent de policia, sonava un anunci de Fun Town a la ràdio. Ell shavia posat a taral·lejar-lo. Va recordar que la Yolanda King tenia sis anys quan el seu pare li va explicar la veritat sobre el parc datraccions i sobre lordre blanca que la retenia a laltre costat de la tanca, mirant-sho. Sempre mirant-se aquell altre món des de fora. LElwood tenia sis anys quan els seus pares sen van anar, i va pensar que això era una altra cosa que el lligava a ella, perquè va ser quan va obrir els ulls al món.
1 Personatge teatral i estereotip ètnic que va donar nom al sistema de discriminació racista que es va estendre als Estats Units arran de les lleis de segregació racial. (N. de la t.)
CAPÍTOL TRES
El primer dia de curs, els alumnes de linstitut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de linstitut per a blancs del davant. Com que sabien on anaven els llibres, els estudiants blancs hi deixaven escrits per als nous propietaris: «Escanyat, negre!», «Fots pudor», «Menja merda». El mes de setembre servia per posar-se al dia dels epítets més recents dels joves blancs de Tallahassee, que, com els pentinats i la llargada de faldilles i pantalons, variaven dun any per laltre. Era humiliant obrir un llibre de biologia, anar a la pàgina sobre el sistema digestiu i trobar-te un «Així et moris, NEGRE», però a mesura que avançava el curs, els alumnes del Lincoln deixaven de fixar-se en paraulotes i suggeriments grollers. Com arribaves al final del dia si cada ofensa et deixava fet una coca? Aprenies a concentrar-te.
El senyor Hill va començar a treballar a linstitut quan lElwood feia tercer. Va saludar lElwood i la resta de la classe dhistòria i va escriure el seu nom a la pissarra. Llavors va repartir retoladors negres i va dir als seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text.
Sempre menervava, veure tot aixòva dir. Vosaltres esteu intentant tenir una educació; no us cal saber el que diuen aquests idiotes.
Com la resta de la classe, lElwood va reaccionar a poc a poc. Es miraven els llibres i després el mestre. Fins que van atacar amb els retoladors. LElwood estava emocionat. El cor se li accelerava: quina jugada. Com era que ningú no els havia dit mai que ho fessin?
Sobretot no us deixeu res va avisar el senyor Hill. Ja sabeu que aquests nanos blancs són molt enginyosos.
Mentre els alumnes guixaven renecs i insults, els va parlar dell. Acabava darribar a Tallahassee, poc després dhaver-se graduat en magisteri a Montgomery. Havia estat a Florida per primera vegada lestiu anterior, quan va baixar a Tallahassee dun autobús provinent de Washington com a viatger per la llibertat. Shavia manifestat. Shavia assegut a les cafeteries prohibides i havia esperat que el servissin.
Vaig fer molta feina, allà assegut esperant el cafè va comentar.
Els xèrifs el van tancar a la presó per desordre públic. Semblava gairebé avorrit, dexplicar aquelles històries, com si el que havia fet fos el més normal del món. LElwood rumiava si lhavia vist a les pàgines de Life o del Defender, de bracet dels grans líders del moviment, o al fons, entre els anònims, amb el cap ben alt.
El senyor Hill tenia una gran quantitat de corbatins: de pics, vermell llampant, groc plàtan. Tenia un rostre ample i amable que resultava encara més amable amb la cicatriu en forma de mitja lluna que li travessava lull dret, de quan un blanc li havia pegat amb una palanca. «Nashville», va dir quan algú lhi va preguntar una tarda, i va clavar queixalada a la pera. La classe se centrava en la història dels Estats Units des de la guerra de Secessió, però així que en tenia loportunitat, el senyor Hill els menava cap al present tot relacionant el que havia passat cent anys enrere amb la vida actual. Al principi de la classe emprenien un camí que sempre els duia a la porta de casa.
El senyor Hill es va adonar que a lElwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de linstitut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de lencant salvatge den Percy, ni de la malenconia inquietant de lEvelyn. Agraït li estava el mestre que lElwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe sensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de lEnciclopèdia Universal Fisher i bé que lutilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, sen rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres daventures. Com a narració, lenciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. LElwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.
El senyor Hill es va adonar que a lElwood el fascinava la lluita pels drets civils, i torçava un somriure quan el noi intervenia. La resta dels mestres de linstitut Lincoln feia temps que el tenien en molt bona consideració i agraïen el seu tarannà tranquil. Als qui havien estat mestres dels seus pares anys enrere els va costar apamar-lo: potser duia el cognom del seu pare, però en aquell noi no hi havia ni rastre de lencant salvatge den Percy, ni de la malenconia inquietant de lEvelyn. Agraït li estava el mestre que lElwood rescatava amb les seves contribucions, quan la classe sensopia amb la calor de la tarda i ell parlava d«Arquimedes» o «Amsterdam» en el moment clau. El noi tenia un sol volum útil de lEnciclopèdia Universal Fisher i bé que lutilitzava, què més podia fer, si no? Més valia això que res. El duia amunt i avall, el desgastava, sen rellegia les parts preferides com si fos un dels seus llibres daventures. Com a narració, lenciclopèdia era inconnexa i incompleta, però igualment era emocionant. LElwood omplia la seva llibreta amb les parts que trobava millors, amb definicions i etimologies. Més tard trobaria patètic aquell remenar entre les sobres.