Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de lelaboració des del disseny fins a la impressió sha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: març del 2019
© del text: hereus de Maria Aurèlia Capmany
© daquesta edició: Editorial Comanegra
© de la foto de portada: Pilar Aymerich
© del pròleg: Julià de Jòdar
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Edició: Marta Nadal
Transcripció: Ángel Alonso
Correcció: Gemma Garrigosa
Revisió de proves: Sara Romero
Disseny de col·lecció: Virgínia Pol
Maquetació: Víctor García Tur
Producción de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
ÍNDEX
Presentació (Marta Nadal)
Entre la Capmany i lAurèlia (Julià de Jòdar)
LLIBRE PRIMER
Liquidació de culpes
Duce, Duce, Duce
Decència i silenci
Lany del fred
Lahir i lavui. El rodet del temps
Antígona i la llei
El benefici de la pluja
Anem a Itàlia!
Realitat i crèdit
Ni pietat ni recança
LLIBRE SEGON
Els feliços quaranta
Una lleugeríssima i glacial primavera
Trenta i trenta, seixanta
PRESENTACIÓ
Marta Nadal
Comissària de lAny M. Aurèlia Capmany
Pedra de toc (I i II) és, sense cap mena de dubte, una obra important i necessària, que teníem el deure inexcusable de reeditar en un marc commemoratiu com el centenari del naixement de M. Aurèlia Capmany. Gràcies a leditorial Comanegra, això ha estat finalment possible, i ens nhem de felicitar tots plegats.
El primer volum de Pedra de toc va ser publicat per lEditorial Nova Terra lany 1970 i, quatre anys més tard, la mateixa editorial va editar-ne el segon. La persecució per part de la censura de lobra de M. Aurèlia Capmany va ser constant des dels inicis les seves primeres novel·les van tardar entre cinc i quinze anys a publicar-se, però, avançat el franquisme, foren sobretot els seus llibres de no-ficció els més censurats, pel fet que suposaven un greu perill per a la uniformitat religiosa i moral del règim, i perquè hi introduïen una mirada crítica i, per tant, la possibilitat de dissidència al seu ideari. El primer volum de Pedra de toc, doncs, va patir lexamen minuciós daquells censors que no en deixaven passar ni una i retornaven el llibre amb els fragments o de vegades tan sols paraules que shavien de suprimir: «aquella llarga nit que ens esperava», «vexant», «el separatismo no va ser una qüestió de minories», «nació» evidentment referint-se a Catalunya són, a tall dexemple, i per ser breus, algunes de les paraules i frases, entre moltes altres, que no van poder veure la llum.
El segon volum de Pedra de toc, editat el mes de desembre del 1974, va caure, en canvi, en el silenci administratiu; linforme del lector, citat per Francesc Foguet, acaba dient, de manera prou explícita: «como me temo que no existe base suficiente para impugnar este depósito, me inclino por aconsejar silencio administrativo». Ja veiem que aquest segon volum va tenir més sort que no el primer, sotmès a la implacable lupa censora. Però, lany 1977, una tercera edició de Pedra de toc I restituïa al volum els fragments retallats daquella primera edició del 1970. A la contraportada hi deia: «Aquesta tercera edició compta amb nous al·licients: la incorporació dels paràgrafs que la censura prohibí a les altres edicions [...]». I lencert del volum que ara us oferim és precisament aquest, a més de contenir els dos llibres en un sol exemplar: la reedició per primera vegada del primer llibre original sense el signe de la censura.
Pedra de toc: una obra important i necessària. Important perquè conté el pensament de M. Aurèlia Capmany i les constants de la seva trajectòria intel·lectual al llarg dels anys: la lluita per la llibertat, lantifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, de loportunisme i el possibilisme burgesos, lexpressió de la resistència, el sentit de la història, però també, i sobretot, lanàlisi minuciosa i lúcida del fet literari i de la filosofia, vertebradora de la seva mirada, de la seva posició en el món. I és, com he dit, també una obra necessària, perquè interpel·la el lector davui. La dissecció que fa del terrible passat de la dictadura, des dels seus anys més ferotges fins als maquillats per laparença dun règim més benèvol, la manifestació més amarga i dura de viure en la resistència, ens obliga a pronunciar-nos íntimament, a comprometrens, com Capmany ho va fer amb la seva col·lectivitat i amb el seu país: «París ho descobria la primavera del 1953 no seria mai la meva realitat; si volia aprofundir en aquella terra de bellesa que se moferia, em calia dimitir del que jo era. El que jo volia fer ho havia darrencar daquella petita pàtria arran de mar amb el cant dels grills en els rials solitaris, amb els mancaments propis i de la gent que mhavia precedit, amb la voluntat ferotge de sobreviurem...».
La seva condició de dona lliure i transgressora és visible també en les diverses tècniques que M. Aurèlia Capmany utilitza per a la construcció de la seva obra, mai subjecta del tot a la rigidesa dun gènere. I Pedra de toc nés un exemple. No és només un llibre de memòries, com tampoc és només un assaig filosòfic i literari. O històric. Ho és tot alhora, com també observem en Virginia Woolf. Però, a més, incorpora, amb una habilitat extraordinària, fragments de la premsa daquells anys 39, 40, 41, 42..., com també ho havia fet Dos Passos a la seva trilogia. En un article escrit el 1968 sobre la novel·la de lescriptor americà, 1919, M. Aurèlia Capmany diu: «Amb destresa barreja les cartes, notícies aparentment anodines, subratllades amb ironia, amb amarguesa». Alguna influència, probablement, va exercir Dos Passos en la confecció de Pedra de toc, on la memòria de lautora, enfrontada a lirrevocable destí que ens ofereixen els retalls freds dels noticiaris de lèpoca, esdevé la plasmació duna veritat lúcidament i bellament expressada, amb moments de tensió lírica i daltres duna contundència demolidora.
Ledició que us oferim parteix del respecte absolut amb loriginal. Només shan polit alguns aspectes de la puntuació, shan corregit alguns noms, sha actualitzat lortografia i, finalment, shan unificat les cites llargues a banda del text tant les de premsa com les literàries per tal doferir un criteri únic que creiem que facilita la lectura del volum que teniu a les mans.
ENTRE LA CAPMANY I LAURÈLIA
Julià de Jòdar
El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a lEscola dArt Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany lAurèlia: una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, límpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava... em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos, un muntatge de lescola que shavia de representar a Olot al cap de dos dies en el paper de Dull, jo havia de sortir de lescenari, en un moment determinat de lobra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu. Si algú que no fos lAurèlia mhagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a linstant, perquè jo no servia per a actor. Però a lAurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat nera larsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. LAurèlia era una dona dinterlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i lús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany. (Quan tornàvem dOlot amb lautocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això mhas hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne duna llibertat que no cal demanar!)
Lany següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que minteressava més amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de lAurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força sha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal daquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de leconomia moral dun món dhomes mesquins els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»... que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne larquetip, una de les persones que habitaven lAurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en lAurèlia més castissa): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada daquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història dEsther, per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès lAurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, lany mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, larribisme: no suportava lIvan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, lesnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada duna actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».