Una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I lúnica manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura, sinó apropiant-se de la cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec. Enfront duna situació familiar i dun moment històric caracteritzats per la inseguretat, la cultura, si no bastava amb lherència rebuda de la família, proporcionava la seguretat de qui està en condicions de defensar-se i dimposar els seus raonaments per fer-se respectar. Però el desassossec proporcionat per la cultura tenia dos vessants: a banda de la crònica existencial present en aquest llibre, hi ha, fonamentalment, el de la dona que es troba sola, mal vista, posada en dubte, i, si cal, bescantada pel fet de gosar viure com un ser humà lliure. I penso que lAurèlia va pagar a consciència el preu daquesta llibertat. Em centraré en dos temes: els homes i els diners. Pel que fa als homes, sempre he cregut, basant-me en lobservació immediata, que no la van saber entendre ni poc ni molt excepte per part de dos dells, que citaré oportunament amb noms i cognoms. Podria semblar un tòpic, però, en el cas de lAurèlia, la intel·ligència analítica, el tarannà emprenedor i labsència dautocompassió dissimulaven amb traça lànsia de tendresa, amagada rere el geni, la decisió i la verbositat, que dos homes amb qui va mantenir relacions menystenien tan olímpicament com sistemàtica fent com qui sent ploure: el primer era rígid i arrogant; el segon era arrogant i malcriat. Els dos la van tractar, segons moments i circumstàncies, a baqueta. Nhi toleraven la llibertat en la mesura que no els disputés la funció tutelar (lauctoritas patriarcal). Però sense el dinamisme, la convicció i la constància de lAurèlia, el primer no hauria pogut dur a terme el seu gran projecte artístic i, finalment, personal. I sense la paciència, les atencions i la lleialtat de lAurèlia, el segon hauria estat, senzillament, un erudit amargat i solitari. Si, entre les dones, lAurèlia podia ser una «reina de les amazones» la seva capacitat darrossegar voluntats era mítica; des duna Maria Tubau fins a una Montserrat Roig passant per una Carme Sansa o una Maria Jesús Andany, amb el tracte amorós amb els homes podia caure fàcilment en el desesper abandonista duna Dido: no és que ella fos procliu a immolar-se per un home («Jo només mobro de cames al llit»), però només amb molta força de voluntat i en tenia molta podia tolerar la falta de tendresa dels homes envers ella. (No sé pas fins a quin punt una dèria juvenil de casar-se i tenir fills feia aflorar la intuïció que, anant per lliure, no trobaria lescalfor que necessitava.) A lAurèlia li devia passar com a la Marlene Dietrich amb el Jean Gabin, que, segons ella, no la volia com a dona corrent al servei de lescalfor de la llar, sinó únicament en la imatge de la Marlene mítica i fatal la fatalitat de lAurèlia era que fumava amb autoritat i que opinava en veu alta dallò diví i dallò humà: ja ho he dit, la seva llibertat. O també se li podria aplicar, potser, aquella frase que citava la demògrafa Anna Cabré, en el sentit que lAurèlia era una dona que cercava un home que encara no existia mentre que ella havia deixat de ser la dona que els homes cercaven.
En el primer cas dels esmentats, lEnees de torn la va abandonar, poc abans duna llarga incursió teatral a Madrid, per una jove i futura esposa i mare de família. La cosa és que, en una de les peces representades al María Guerrero, lAurèlia feia el paper duna dona traïda per la seva pròpia filla en braços del padrastre; entretant, el nostre Enees va tenir la caritativa pensada de portar la dona jove, substituta de lAurèlia en el seu cor, dins el cor mateix de la companyia de teatre, on va delectar el personal amb una magistral havanera a la guitarra... (Sempre vaig pensar que la confusió entre drama personal i drama teatral va ajudar lAurèlia a fer una interpretació magistralment continguda del seu personatge: remeto al plagiari Don Jacinto Benavente de La malquerida.) En el segon cas, recordo lhome pretensiós que la va (ens va) deixar de pasta de moniato en tractar-la poc menys que dinculta davant els acompanyants dins un dos cavalls a la porta de la casa de la rambla de Catalunya. En aquella escena, moralment tan violenta, et desesperava no trobar aquella Aurèlia que no permetia que ningú la rebaixés: tot un Salvador Espriu la tractava digual a igual només el vaig sentir tutejar (i deixar-sho fer per) lAurèlia, perquè, segurament, va ser lúnic home que, amb un altre còmplice i amic de lAurèlia, en Josep Anton Codina, va entendre les necessitats profundes duna dona que, rere el posat de qui es vol menjar el món, covava una soledat punyent.
LAurèlia no sen sabia sortir amb els diners, sempre anava escanyada, i era lògic: un caràcter hedonista com el seu en necessitava molts, però la seva ètica no li permetia de sacrificar-shi més enllà del nivell imprescindible per no minvar la seva llibertat. Aquest llibre reflecteix bé lescassetat que va patir ben aviat i durant bona part de la seva primera etapa adulta (de fet, no sé pas si la seva amiga íntima, la Maria Lluïsa Miralles, li va cobrar mai el lloguer del pis minúscul que ocupava a la rambla de Catalunya) i la multiplicitat de feines que va haver de fer per subsistir amb dignitat. (La Carme Serrallonga, amiga, mentora i moderadora, fins on va poder, de lAurèlia, patia per ella quan va abandonar un sou estable a ensenyament per dedicar-se al teatre i viure de traduccions i col·laboracions: «Aquí caic, aquí maixeco», podria haver estat el lema de la condició econòmica de lAurèlia.) En lèpoca de maduresa, quan ja podia viure amb una certa folgança, la voluntat de satisfer el desig dun habitatge de supòsit per part de lhome amb qui vivia va escanyar-ne les economies. Però, igual que el seu personatge era el reflex dun tot harmònic en mirada, gestos i paraules, no tinc cap dubte que els rigors econòmics del seu temps no li treien més la son que els rigors polítics, els rigors morals, els rigors culturals, o els rigors internacionals, com demostren a bastament els retalls de premsa intercalats entre comentaris, reflexions i apunts del text central daquest llibre. Vull dir que, feta a les pèrdues i a les mancances del país sencer, de la nació sencera en què ella creia a ulls clucs, la falta de diners formava part duna endurança assumida per tal com el creixement individual anava associat a la recuperació duna vida pública que no es podia entendre si, en el circuït de tornada, no recompensava els individus, les persones concretes, amb lescalfor de les lluites compartides per una col·lectivitat. I, sense haver parlat gaire de política amb ella, en termes ideològics, més enllà de recollir opinions a vol docell, em sembla que aquesta relació entre individu i país, entre col·lectivitat i creixement personal, constitueix la millor lliçó cívica i política que ens va llegar la praxi quotidiana de lAurèlia.
El llibre que teniu a les mans és original per laudàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre daprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica dun temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió nampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre dimpressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva duna persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què nha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com sha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària la duna dona, repeteixo, del seu temps.
El llibre segon daquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això mempeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que lAurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions les continuïtats i discontinuïtats del país és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre nés una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a lAlbéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a lAdrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de lescena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de lanomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no lhi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de lexemple pràctic, de la constància en lesforç, no pas establint regles massa rígides tractava el brechtianisme den Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel ni teoritzant en el buit persona de dialèctica insubornable, lAurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: limportant és que lactivista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per lalliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor duna continuada actitud crítica, dun insubornable combat per la llibertat, i dun compromís absolut amb la seva època estava temptat descriure les seves èpoques.... Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que lAurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón nhi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores dara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i lAnna Gabriel.
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor duna continuada actitud crítica, dun insubornable combat per la llibertat, i dun compromís absolut amb la seva època estava temptat descriure les seves èpoques.... Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que lAurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón nhi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores dara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i lAnna Gabriel.