IV
LANY DEL FRED
Lhivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges dun horror i al mateix temps duna grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. Lepopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per lheroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però perfectament suportable dels barcelonins, no hi té veu ni vot. Arrossegàrem, durant molt de temps i en múltiples variants, la literatura testimoni, i la confondrem amb literatura compromesa i amb literatura tout court.
Surt a flot també de tanta experiència dolorosa la revulsió aparent de valors ètics. Sembla que shagi arribat al fons de la confessió, allí on lhome coneix la situació límit de la qual ens parla Jasper, i es descobreix a si mateix amb absoluta nuesa. En aquest sentit es produirà en la literatura a lús, i sobretot en la cinematografia, una cursa dobscenitats. En certa manera tindrà laire duna alliberació, però la veritat és que ni la nuesa ni el striptease faran pas a una nova eròtica, sortiran a flot com a fórmules alliberadores de les situacions ja tipificades en la literatura llibertina. Des de les normes de conducta que imperen en lEspanya pre-turística, tot planteig sobre la sexualitat produeix els efectes duna alliberació. La nova pau no sols exigeix una indumentària recatada, no sols aconsella i en alguns llocs imposa la utilització del barnús a les platges, no sols la censura esborra tota nuesa i tota referència a plaers il·lícits, sinó que, en les grans ciutats, els representants de lordre públic vetllen per la moralitat dels ciutadans com un pare gelós a lEspanya de la Contrareforma:
LA VANGUARDIA, 27 DE MAIG DE 1941
«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»
La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:
En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.
Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió disbauxa i burla la postguerra europea produeix lestampida duna generació que ha viscut en lobsessió del pecat i la nuesa.
Daquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de lhorror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.
Molt sovint, daquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, sen dirà realisme. Aquesta qualificació forma part dun esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi daquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-shi sels considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb lobligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que lentusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico.
Lany 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.
LA VANGUARDIA, 10 DE SETEMBRE DE 1941
«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR
DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»
Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.
LA VANGUARDIA, 17 DOCTUBRE DE 1941
«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»
La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.
A lavantguarda daquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir laire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir denveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que lèxit de lautor shavia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.
Cela posava en marxa un art de narrar que sen diria realisme, classificació a la qual safegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic, i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular sencarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.
Però no és per qualificar lobra de Cela que lhe recordat, sinó perquè el record daquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat. Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos daquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena dequívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara daquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei, que vol dir cosa. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar loperació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra lexperiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció dunes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de lexperiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera dexercir lintel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o delogi, segons qui sigui que formuli el judici.
La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic, i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. Laclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.
La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.
Realisme, en el vocabulari de lescolàstica decadent i en el pensament dels renaixentistes, va ser sinònim didealisme. Realisme no és sinó atorgar tota la realitat a les idees. Les idees no són el resultat de lexercici de pensar, sinó lorigen. El nostre intel·lecte té la facultat dimpregnar-se de les idees preexistents sortós aquell qui posseeix una impregnabilitat de primer ordre, i ja en possessió daquest projecte originari de món, serà capaç de reconèixer a cada instant per identitat o per oposició la quasi realitat de les coses que passen. La més poderosa aventura intel·lectual del pensament europeu del Renaixement ençà descansa en aquesta convicció i, de Giordano Bruno a Hegel, amb metòdica constància, els pensadors han treballat per desacreditar la pedra contra la qual ensopeguem i facilitar el camí que ens identifiqui amb la idea de pedra.
La paraula realisme per expressar la condició de real, o sigui lobjectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme soposa a idealisme, i estic absolutament segura que més dun lector que hagi tingut la paciència darribar fins aquí simpacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme soposa a idealisme? Doncs ja està bé!».