Va ser lhivern del gran fred, el 40-41. Un hivern fred i gris i fosc. Va ser lhivern dels múltiples i variats negocis, també. Es fabricaven tota mena de succedanis i prosperaven els més inversemblants negocis. La pobresa era un mal símptoma, gairebé una malèvola actitud política, una mena de malsà refús de lestil victoriós.
Dacord amb els temps lart és imperial, la poesia garcilasista, la novel·la moralitzadora. El crític que explica la novel·la de José María Alfaro, Leoncio Pancorbo, ens diu: «Leoncio Pancorbo, como su creador, el poeta José María Alfaro, no vivieron la angustia ni menos la escribieron por vaguedad de alma sin norte». Lesquema dun art moral farà més estralls que la mateixa censura; marcarà la visió crítica duna manera profunda; els crítics novells, deu anys més tard, encara buscaran, tossudament, en poesia i novel·la la moraleja.
Per gratificar tanta blancor, en la intimitat del vers, les restes del modernisme produeixen tendreses cursis, volgudament cursis, i, així, tot drama íntim esdevé trivial sense conseqüències. Eugenio Montes aconsegueix versos paradigmàtics:
Giran Paolo y Francesca, almas en pena,
reman vagos suspiros por el Sena,
«¡Es noche aún de amor!», gimen Julietas,
otoños de abanicos y muranos
deshojan el reloj. Lloran pianos,
violines, violas, violetas.
A poc a poc, com era lògic, es va anar apagant el timbre heroic i va anar quedant com una vibració que es propagava dun poeta a laltre, una obsessió delegància, una imatgeria purament ornamental plena de flors i acolorida. La reiteració de vocabulari i fins de trama poètica faria dir a Eugeni dOrs amb la seva proverbial mala intenció: «Se parecen uno a otro como un Adonais a otro Adonais».
Aquesta era la literatura que més fàcilment podies llegir si en tenies ganes, però és un error freqüent en una certa crítica històrica massa elemental suposar que lesperit objectiu duna època és un únic corrent que sho enduu tot dins una mateixa llera. Però, naturalment, no és així, perquè les veus autèntiques segueixen molt sovint camins subterranis. I no parlo de modes ni derrors dapreciació, sinó del silenci obligat de molts, dun silenci que els havia de marcar, no per deixar-los al marge, sinó per inserir-se més profundament en la realitat de les hores viscudes.
A Barcelona, arran de carrer, en el que en podríem dir la vida pública, creixia com a fenomen nou la cursileria. Si els homes de la cultura autònoma catalana (1931-1939) podran ser acusats pels seus detractors de pedants, una anàlisi malintencionada, però clarivident, podrà titllar la cultura postissa, amb els seus elements de barcelonisme sentimental, que irradiaven els nuclis catalans castellanitzats, de cursi. Miquel Villalonga ha definit en alguna banda lorgull de ser cursi: «Éramos cursis, lo que indica que teníamos un deseo de superación». Trobaríem exemples a dojo per explicar el progrés de la cursileria. Els barcelonins no havien estat mai cursis; havien estat cruels, avars, traïdors, prudents; però cursis, no. Lo cursi es pot definir de moltes maneres, una de les que em semblen més aclaridores ens diu que lhome cursi és aquell que desconeix les pròpies qualitats, i que procura fer creure que en posseeix unes altres que no té. Així, per exemple: la noia que treballa i vol fer creure que viu de renda. Un dia podrem fer la novel·la de la cursileria daquests anys, que naturalment no té res a veure amb les novel·les que han fet els cursis. Les evocacions de la Barcelona entrañable (recomano als analistes estructurals que sapuntin les vegades que surt la paraula entrañable en els articles de Destino), cosmopolita, nocturna, angèlica, fa de succedani de pàtria. Eugeni dOrs ens en dóna un bell antecedent.
LA VANGUARDIA, 26 DE GENER DE 1945
«LIBERACIÓN, RESURRECCIÓN»
Añadiré a mi segundo credo el de mis artículos de fe particulares estas palabras: Creo en la Resurrección de las ciudades. Menfis... Babilonia... Ya sé, ya sé. He oído esta canción desde la escuela. Allí empezaron a hacerme recitar y me obligaron a oír, en verso y en prosa, con más o menos trémolos, la lección de la caducidad de todo lo humano. A la vez que se nos entregaban cartillas para el ahorro individual, con perspectivas sobre horizontes de capitalismo es decir, de estructuras económicas perennes, nos envenenaban a la fuerza de «Ruinas de Itálica» y de Coplas de Jorge Manrique.
LA VANGUARDIA, 26 DE GENER DE 1945
«LIBERACIÓN, RESURRECCIÓN»
Añadiré a mi segundo credo el de mis artículos de fe particulares estas palabras: Creo en la Resurrección de las ciudades. Menfis... Babilonia... Ya sé, ya sé. He oído esta canción desde la escuela. Allí empezaron a hacerme recitar y me obligaron a oír, en verso y en prosa, con más o menos trémolos, la lección de la caducidad de todo lo humano. A la vez que se nos entregaban cartillas para el ahorro individual, con perspectivas sobre horizontes de capitalismo es decir, de estructuras económicas perennes, nos envenenaban a la fuerza de «Ruinas de Itálica» y de Coplas de Jorge Manrique.
Un bon dia Eugeni dOrs devia fer el seu viatge obligat a Barcelona i devia descobrir que no era un munt de runes. Era bruta i fosca (recordem que estem en temps de restriccions elèctriques), pocs cotxes, amb gasogen, i a les cantonades grups mòbils de dones que criden: «¡Tengo pan, tengo aceite!». Pero la realitat no li podia interessar:
El mejor monumento a la Liberación, yo creo verlo en una columna que tuviera en lo más alto un Ángel áureo situado allí donde sube y se ensancha y se abre a la ciudad nueva y a la montaña azul, la que no en vano más todavía por implícita vocación, sin duda, que por persistente memoria sigue llamándose Puerta del Ángel. Ésta, al menos, sería una estatua de levita. Éste, al menos, no sería un monumento advenedizo. Y en su altura y en su resplandor todos íbamos a encontrar como una materialización de la garantía de que Barcelona no puede morir.
Vet aquí els llibres que apareixen comentats a Destino durant els anys 39-40:
La Poesía lírica Española. Ed. Labor Guillermo Díaz Plaja
Historia del Arte Precolombino. Ed. Labor Miquel Solà
Historia del Arte Hispanoamericano Miquel Solà
Nueve poemas de Valery. Col. Azor. Poesía Félix Ros
Primavera en Chinchilla. Col. Azor Luis Santa Marina
La ventana de Papel Guillermo Díaz-Plaja
Dios sobre la muerte Ángel Valbuena
Antología de la JONS. Prólogo Juan Aparicio
Rosa Kruger Rafael Sánchez Mazas
España, Madre Nuestra Felipe Sasone
La carrera de Doris Hart. Ed. Juventud Vicki Baum
Tras el águila del César. Yunque. B. 1929 Luis Santa Marina
Prisión flotante Eduardo Carballo
Masones y pacifistas Padre Tusquets
Vieja guardia G. Montes Agudo
Rutas de la victoria Felipe Bertran y Güell
El requeté. Ed. Fayard. París Lucien Maulvault
Preventorio D. (Ocho meses en el SIM) Félix Ros
Primer libro de amor Dionisio Ridruejo
Tres horas en el museo del Prado. 4ª ed. Eugenio dOrs
Tierras del Ebro Sebastián Juan Arbó.
Llegíem altres coses, és clar. Llibres que sorgien dels fons de les biblioteques, de les cases particulars, de lAteneu. Llegíem constantment, encara que no tinguéssim ni un clau per comprar llibres. Descobríem Joyce, la Mansfield, la Woolf. Llegíem Sinclair Lewis, Upton Sinclair, John Dos Passos, Hemingway. Discutíem fins a posar-nos roncs si William Faulkner creava un nou estil o no. Havíem trobat un llibre baratíssim, de tapes blavoses, titulat Santuario. Jo he de confessar que em va costar molt dentendre com lhavien violada, a la histèrica de la protagonista.
Fèiem, naturalment, quantitats de versos. En Josep Palau Fabre, a Notes als poemes, explica el poema «Pedra». Lexplica citant Aristòtil, a través de Zubiri. El tema és la identitat dels sentits i les coses. Acaba el comentari amb aquestes paraules: «Així mabsentava, així em sobrevivia durant aquells anys de 1939, 1940, 1941...».
Absentar-nos i sobreviurens era la nostra radical forma dexistir. Però no, com ha interpretat algun historiador de la literatura, per defugir de la realitat. Sobreviures no és evadir-se.
Referint-me a Salvador Espriu vaig dir un dia: «Després ve el llarg silenci de la pau. Daquest llarg silenci en neix el poeta». Si hem dhistoriar ho haurem de fer sense documents, i que em perdonin els historiadors. I per això absentar-se no vol dir tancar-se a la torre de vori, ni morir-se vol dir suïcidar-se. Salvador Espriu no es va suïcidar com Essenin. Lexperiència quotidiana dEspriu és la dimensió exacta duna mort col·lectiva. Si no entenem que la poesia de Salvador Espriu ens parla duna agonia col·lectiva no entendrem res. Perquè Salvador Espriu és el menys afectat de romanticisme de tots els nostres poetes. Per això no hi ha drama, no hi ha autocontemplació, no hi ha confessions en la seva poesia. Hi ha, tot al contrari, una mirada desafiant a la mort present. Per això els seus versos són sempre un clam tràgic, o un abrupte sarcasme. Quan diu: «No lluito més...», vol dir: «No em vencereu».
La guerra a la ciutat shavia calmat una mica. El dia 8 doctubre de 1940 apareixia als diaris la següent nota firmada per Antonio de Reparaz:
La guerra civil que ha vivido España de manera tan cruenta ha traído consigo, como secuela inmediata, un confusionismo profundo al tratar de establecer delitos y exigir responsabilidades dentro del voluminoso conjunto de hechos responsables que se cometieron.
Es lógico y lo necesita la seguridad del nuevo Estado que se aplique justicia ejemplar, dentro de la máxima serenidad y la más exquisita ponderación. Para los que ayudan a este afán van encaminadas estas líneas, pero también se convierten en advertencia para quienes, aprovechándose del dolor de España, intentan saciar deseos de particular venganza, saldar odios, satisfacer bajas pasiones.
Para poner término a este estado de cosas, he resuelto no admitir en lo sucesivo ninguna denuncia que no sea formulada por escrito y firmada debidamente, en la seguridad que sobre este documento se guardará la mayor reserva, pudiendo reclamar su devolución el denunciante, una vez se hubieran comprobado sus términos. Del mismo modo hago constar públicamente que impondré con toda dureza la correspondiente sanción a quien lleve denuncias a mi autoridad, que, desfigurando los hechos, oculte el fin rencoroso que los motiva, ya que las falsas delaciones vienen produciendo de modo constante inquietud en el espíritu y zozobra en los hogares que día tras día ven alterado su reposo con sucesivas e injustificadas delaciones.