Tota obra dart es dirigeix primàriament als sentits, havia dit Conrad. Enmig de limplacable rodar del temps, el novel·lista, en un moment de lucidesa, captava un instant efímer de la vida. Però no nhi havia prou; cal llavors perseguir amb tendresa, amb tossuderia, aquella profunda realitat que en linstant breu ha estat tot just endevinada. Jim comença la seva història en el moment del judici; lacusen dirresponsabilitat i covardia. El capità del vaixell ha desaparegut i ell, el segon, és lúnic responsable. Jim ha saltat del vaixell per salvar la pròpia vida, i el vaixell, ple dhomes, tanmateix ha arribat a port. Jim no es rebel·la contra la sentència que el degrada, que el foragita de lunivers ordenat on ell vol viure. Decideix morir per aquell món i fuig endavant i, a cada nou port on intenta arrelar-se, emprèn de nou la fuga així que veu arribar algú que el pugui encadenar a la gloriosa Anglaterra. Quan ja ha trobat, en un poble malai, el repòs de la pròpia dignitat, quan ja sha convertit en Tuan Jim (un tractament que vol dir més o menys Lord Jim), traeix altre cop. Però llavors ja no es defensarà i anirà a lencontre de la mort: «el rostre daquella ocasió, tan esperada, que, talment una núvia oriental, havia vingut, velada, a posar-se al seu costat».
«La primera virtut del novel·lista diu Conrad és la comprensió exacta dels límits traçats per la realitat de la seva època al lliure joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, no dun cel fred i immutable». Les novel·les de Conrad sinicien sempre amb un: «Jo ho he vist...», encara que moltes vegades el testimoni no sap què ha vist, més ben dit, mai no sap què ha vist, la visió no li basta, i daquí arrenca la dinàmica de la narració. El narrador partirà duna insatisfacció primitiva, la comunicarà al lector i no el deixarà mai del tot satisfet. Henry James deia que Conrad era partidari del mètode de prendre el tema, sempre, pel seu aspecte més difícil. I ho deia James, el més àgil analista de la boirosa condició humana.
El judici de James és admirat i mofeta; mofeta perquè ell no se situa a langle de visió més difícil, però admirat també, perquè Conrad no avança per contradictòries definicions; simplement explica preocupat com són les coses que veu, i les veu des de laspecte més difícil, perquè Conrad no confia en les idees clares.
Conrad no ha passat a la història de la novel·lística com un innovador. Al nostre país, malgrat latenta preocupació de la Montaner i Simon, una esporàdica traducció catalana, i latenció que li dedicava la Revista de Occidente, no ha deixat a penes rastre, ni tan sols ha estat un autor bo de citar. Joan Estelrich, al pròleg de la traducció dUnder Western Eyes (1925), fa una introducció honesta i útil a lobra de Conrad. Se serveix del número de l1 de desembre de 1924 de la Nouvelle Revue Française dedicat al novel·lista. Malgrat els elogis que cita, malgrat els noms il·lustres dels autors Gide, Glasworthy, Lenormand, Estelrich dubta de lèxit de Conrad i, quan en parla en nom propi, surt a la llum la seva natural reserva: «No nos duela, pues, que hubiese adoptado la lengua inglesa, si ello había de reportarnos su copiosa obra, algo uniforme, en verdad, algo monótona y pacata también, pero nunca ordinaria, antes bien, rica de pensamiento, de vida y sugestiones inagotables». Conrad no es troba en el gust de lèpoca; per això Estelrich no shi pot entusiasmar. A Barcelona perdura la influència dEugeni dOrs, sinicia el mestratge de Carles Riba, del neoclassicisme distant, de la deshumanització de lart. Conrad no és audaç ni brillant, daquí la seva monotonia; no fa de lesteticisme una moral; per tant, és pacato; no parla dell mateix amb aristocràtica altivesa i per això li resulta vulgar, apte per a tothom. No el pot defensar com a renovador, perquè aparentment Conrad no fa altra cosa que una vella i gastada novel·la decimonònica, i Ortega y Gasset acaba de publicar, a La deshumanización del arte (1925), les característiques del nou art. El nou estil: «Tiende: 1.º a la deshumanización del arte; 2.º a evitar las formas vivas; 3.º a hacer que la obra de arte no sea sino obra de arte; 4.º a considerar el arte como un juego y nada más; 5.º a una esencial ironía; 6.º a eludir toda falsedad y, por tanto, a una escrupulosa realización. En fin, 7.º, el arte, según los artistas jóvenes, es una cosa sin trascendencia alguna».
Però, a part de la seva inactualitat Kafka seria també inactual als anys trenta per les mateixes raons, però des dun extrem oposat, Conrad despista el lector savi, perquè sense aparent renovació tampoc no és continuador de formes; les seves novel·les no són ben bé ni daventures, ni realistes, ni psicològiques. Com la majoria dels grans renovadors no inventa una fórmula nova, sinó que, utilitzant la més usada de les fórmules, obté un resultat sense precedents. El mar, la marina mercant, el pas de la navegació a la vela a la navegació a vapor, lexotisme oriental no són els seus temes, són només la terra on creixen i moren les seves plantacions, i lart amb què crea aquesta vida és del tot nou. Tan nou que els seus imitadors han pogut semblar revolucionaris. Ell mateix no es va preocupar mai de ser original, i si es justifica és per demostrar que no hi ha res dinversemblant en el que diu. Podem adonar-nos, a través de la justificació de Lord Jim, en ledició de 1917, de la intranquil·litat que produïa la seva obra, de la irritada reacció que provocava. Conrad llavors demostra que la perorata de Marlow no és pas gaire més llarga que un discurs del Parlament, que lauditori aguanta bé perquè la beguda amenitza la història, que Marlow satura de tant en tant per beure un got daigua mineral, i en fi, que explicar una història amb veu alta és un sistema vell com el món. També Ulisses narrava la seva pròpia història en arribar a lilla dels Feacis, i els herois de la picaresca no fan sinó el seu panegíric a través de la seva misèria i desventura. Darrere una gran novel·la sempre hi ha algú que tracta de convèncer-nos dalguna cosa que ha vist, de fer-nos còmplices de la seva perplexitat o del seu entusiasme. Loriginalitat de Conrad és que ha introduït el dubte en el cor del narrador. En Lord Jim, Marlow, des de bon començament, no sap més coses que nosaltres. Han transcorregut ja dos capítols quan ell comença a parlar, i en els dos primers capítols ens ha explicat qui és Jim, qui són els seus pares, la indecisió de Jim, el seu concepte de lhonor. Aquests primers capítols no ens anuncien res de nou; la suau ironia amb què el novel·lista explica la història lemparenta amb Dickens i amb Fielding. Quan ja som en el procés, Jim veu un home blanc que lobserva, amb uns ulls diferents que potser comprenen. Langle de visió fa un tomb definitiu, i la resta de les 450 pàgines lhome blanc, Marlow, tractarà dexplicar-nos qui és Jim, i Marlow sexplica perquè ell mateix vol entendre qui és Jim tot explicant-lo. Marlow no és subtil ni complicat, la complicació prové de la necessitat dentendre la textura elemental de Jim. Buscant una justificació, Marlow ens farà veure el doble procés de la història: per una banda institucions i normes, per altra banda aquell home tot sol. I Marlow endevina el desassossec insoluble daquest home tan elemental: la contradicció entre les seves idees i els seus actes. Jim vol lacord amb ell mateix i amb els que el veuen actuar, que és la forma expressa de lhonor. Marlow arriba tan a frec de la tragèdia de Jim que sindigna, i senfada contra lheroi: «Al diable amb les idees! Són unes meuques, unes gitanes que vénen a trucar a la porta baixa del vostre esperit i procuren arrencar un petit tros de la vostra pròpia substància i senduen una engruna daquesta fe en unes quantes nocions ben senzilles, a les quals thas darrapar si vols viure honestament i si vols una mort fàcil».
Conrad sap que la realitat no pot ser del tot penetrada de sentit, però tampoc no en pot ser del tot privada. Per això Henry James deia que sempre tractava de veure les coses pel cantó més difícil. No fa apologies, Conrad, com les fa Kipling, que defensa la identificació amb el sistema i la sublimitat del dolor; però tampoc no sidentifica amb la individualitat sacrificada que esdevé exemple, com fa Flaubert, el seu mestre admirat.
Devoràvem les novel·les de Conrad en la col·lecció de la Montaner i Simon que es tancava a la dècada dels trenta. Els historiadors de la literatura que, per raó dofici, són tan aficionats a confiar en les dates, solen donar molta importància al peu dimpremta. Conrad no va exercir cap influència en els nostres escriptors; els uns perquè seguien al peu de la lletra les normes noucentistes i els feia molta vergonya ser titllats de romàntics, i els altres perquè estaven convençuts que lúnica manera de no ser romàntics era seguir el camí fressat pel realisme. A nosaltres Conrad probablement ens influiria, però no directament. Llavors a mi minteressava més lodissea de Jim que lofici de Conrad. Però nosaltres no fugíem cap a Orient, la nostra fuga ens deixava tancats a casa.
LEnric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs duns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te nexaminis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure ens deia ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de lEspanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.
LEnric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs duns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te nexaminis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure ens deia ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de lEspanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.
El nostre petit tribunal universitari es comportava duna manera amable. Només calia que demostressis que tenies un caigut o un vexat a la família i ja et podies matricular de cursos intensius i així arribar gairebé a continuar els estudis on els havies deixat. La categoria de vexat era molt elàstica. Si se thavien incautat duna fàbrica o dunes terres de bona treta el vejamen era molt gros. Lúnica cosa que jo podia esgrimir, a favor meu, era la incautació de la casa dels avis Farnés a Sant Feliu de Codines; la casa era de la meva mare i per tant, en bona llei, el vejamen podia arribar fins a mi. Em van preguntar, somrients i sol·lícits, quina mena de finca era lexincautada. Vaig donar les senyes. A mi em semblava una casa gran i bonica, amb el seu jardí porxat i la torratxa senyora, però el tribunal va dictaminar que una casa era poc, i que encara que volgués qualificar-la amb el pompós nom de casa pairal ho era, tanmateix no deixava de ser, per a la nostra família, una vulgar casa destiueig.
Res més? em van preguntar, severíssims.
No teníem res més vaig dir tot excusant-me.
Amb tot, el certificat de bona-noia-inofensiva encara-que-no-del-tot-de-fiar va arribar a punt i vaig matricular-me. Algú mhavia avalat.
LEnric Bagué tenia raó: malgrat que la terra trontollava sovint sota els teus peus, podies arrapar-te a uns quants valors immutables que ningú no thauria discutit. Contradient el nostre estimat Marlow, quan tera impossible recórrer a una simple noció de decència, tallunyaves cap a les idees. Els minuciosos textos, des de Parmènides a Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat.
En Ramon Esquerra, professor de Literatura a lInstitut Escola, senfadava quan jo li deia que volia fer Filosofia. I senfadava de veres.
Què hi has de fer a Filosofia, tu! cridava. El que tu has de fer és escriure i el que tha dinteressar és la Literatura.
No minteressa la Literatura deia jo.
Mentida! A més, no et fiïs dels filòsofs. Només nhi ha de dues castes i no et sabria dir quina és la pitjor. O els folls, els irremissiblement folls, o els barres, els que et parlen de la Veritat i del Bé i de la Bellesa i són capaços de contemplar cínicament totes les injustícies quotidianes.
Però en Ramon Esquerra era mort, havia mort els últims dies de la guerra, i no vaig poder-li explicar que jo tenia unes raons molt concretes per a no fer Literatura. La Filosofia mevitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de les idees podies escriure impunement amb faltes dortografia i oblidar en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament. Magradava per altra banda, des de feia molt temps, laspre rigor de les Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor, que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per damunt dabismes de segles.