En Ramon Esquerra era mort i a la universitat no quedava ni un dels professors que jo coneixia. Lesbaldida era impressionant i val la pena de recordar-la perquè té valor històric. Vet aquí la llista dabsents: Enric Bagué, Joan Petit, Ramon Aramon, Domènec Casanovas, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Balcells, Jordi Rubió... I recordo només els que jo coneixia de prop.
A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a laula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, alegrement invitats a participar-ne, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats dun personatge poderós. Nosaltres, obedients i astuts, aprendríem a sortejar les trampes que lhome poderós ens posaria, i, amb bona conducta intel·lectual, obtindríem un títol universitari. El personatge entronitzat dalt la tarima ens ignorava; alguns, però, ens dedicaven burles i insults. A mi mera difícil aprendrem la nova picaresca, lestafa i lafalac, i entonar el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus...
Alguns shi adaptaven molt bé, semblaven sorgir de La casa de la Troya, com el marquès de Villena del seu alambí. Els xirois galifardeus de la tuna, curulls de cintes, cantaven: «Y si no se le quitan bailando, los dolores a la taberna, y si no se le quitan bailando, déjala que se pudra y se muera». Daltres, més seriosos, assimilaven la cançó nazi, aquella de la bala que ve volant per a tu o per a mi: «Yo tenía un camarada, entre todos el mejor...».
No tots els professors es deixaven vèncer per lestil magister dixit. No tots redimien els impulsos bèl·lics inutilitzats per la pau amb exercicis mensuals, trimestrals, anuals, i tornem-hi. No tots dedicaven una part de lhora didàctica a dir-nos que érem uns inútils, uns insensats, uns mal educats, un ramat de bens amb llana arnada. No tots evitaven la promiscuïtat a laula. Només un professor de Llatí disposava els homes a un cantó i les dones a laltre, com als funerals. Vaig rebre, i segurament no vaig ser lúnica, un tempestuós sermó explicant-me que ell no estava disposat que li convertissin el recinte sagrat de la ciència en un envelat. Val a dir que jo, distreta de mena, o potser empesa per una tèrbola concupiscència que la meva carn femenina acumulava des de la fatídica poma, mhavia assegut al vessant viril, entre dos companys mascles. Val a dir que no tots cridaven: «Les dones a fregar!», com un fidel partidari de la Sana com deien dels tomistes els jesuïtes. De vegades, cal ser justos, la culpa era nostra, com aquell dia que la Maria Victòria Oliva va entrar corrent a classe no era massa matinera i es va asseure a la silla del caído i el catedràtic li va dir, burleta i piropejador, si no sen donava vergonya docupar la cadira de limmolat desconegut, amb aquell cos esplèndid i la pell de fruita tendra.
No tots, afortunadament; lEnric Bagué tenia raó. En aquella kermesse bigarrada, dolorosa i còmica que era la universitat dels anys quaranta, vaig trobar uns mestres. Ells van conformar poderosament la meva visió, i van ajudar a passar aquell llarg túnel de silenci. I en la mesura que la seva pedagogia era deliberadament dogmàtica i pretenien anostrar-nos en els preceptes de la vella escolàstica, van saber comunicar una disciplina mental, amb la qual no seria difícil desfer-se dels esquemes inútils. Part de fora, en diaris, revistes, conferències, discursos, es reblaven els mites dels temps guerrers. I dic mites en el vell sentit del mot: exemple que serveix per a explicar tot allò que hi ha dinexplicable en lunivers i que un cop formulat desatén tota cosa que no hi és enquibida. O sigui, que un mite no és més que lexemplarització dun convenciment. Plató fa servir els mites per convèncer, per defensar la seva teoria. Així, ell mateix distingeix dues formes dargumentar: theorein i mitologuein. No hi ha dubte, doncs, que amb un mite es pot servir la veritat. Té, però, i aquest és el seu propòsit, una intenció pedagògica i calmant. Les coses són en el seu esdevenir i en la seva multiplicitat inquietants, i el mite les fixa per tranquil·litzar lànima. Quan el mestre explica un mite el de la caverna, el de lauriga que va més enllà dels límits de la cursa, el de lalosa que interromp el vol i es deixa atrapar pel miralleig al fons de la xarxa els deixebles senten el repòs del sempre és així. Per això un mite pot ser alienador, perquè et suborna, perquè et nega el dret de seguir interrogant, el dret a dubtar, a clavar les ungles en les coses consistents i decidir a cada instant de la nostra conducta. Els mites dels anys quaranta no eren pas nous. Eren només la crispació obligada dunes imatges operants en el moment que lhome va entrar en possessió de la terra i va intuir la força del seu dret i va exemplaritzar la seva conquesta. En aquest sentit el mite serveix, no per a explicar, sinó per a justificar una conducta, i el procés es produeix a la inversa: la conducta usada es proposa com a exemplar i més tard lexemple es defineix com a anterior a la conducta i sexigeix a tots com a norma segura. Un mite daquest estil és el que retreu Shakespeare a Coriolà. Una vegada, els braços i les cames es van rebel·lar contra la panxa i el cap, perquè deien ells es passaven la vida en continuat esforç, mentre el cap es deixava passejar i el ventre no feia més que engolir viandes. El cap i la panxa es van indignar i el cap va deixar de pensar i la panxa dengolir aliments. Llavors els braços i les cames van perdre tota la força i ja no van ser bons per a res. Aquest exemple és per a demostrar que lunivers està molt ben ordenat: els uns han de pensar, els altres han dacumular riqueses i poder i els altres han de treballar mal que els pesi. És evident que lexemple sha esgrimit per a fer callar el poble que treballa i no menja, i que lexemple és duna falsedat prou clara, car el cos humà és un tot indivisible i el cos social és múltiple i modificable.
Els mites dels anys quaranta eren més aviat sobreentesos; no per això tenien menys força, tot al contrari. Així mateix té més força la maledicència que lanatema. Sense esforçar-nos-hi massa en podríem enunciar uns quants:
* El mite de la virilitat. Acció pura.
* El mite de la feminitat. Passivitat i obediència.
* El mite de la joventut innocent.
* El mite de lhome simple i fort contra lintel·lectual pervers.
ABC, 30 DE MARÇ DE 1939
«UN DÍA HISTÓRICO PARA EUROPA», EUGENIO MONTES
El Presidente de la República Checa deposita la suerte de su pueblo en manos de Hitler, que ha llegado con su ejército a Praga.
Checoslovaquia era un obstáculo para la paz de Europa. Su desaparición no puede ser considerada más que como una gran ventaja para Europa, pues durante años constituyó uno de los más grandes peligros para la paz. Representaba además Checoslovaquia el último baluarte de la trama con que se había pretendido aprisionar, desde Versalles, al gran pueblo alemán; la trama que Hitler ha ido desarticulando pieza a pieza con destreza sólo comparable a su inexorabilidad.
A semejanza de los Staufen medievales, Hitler simboliza el germanismo con los cuatro rumbos de la rosa de los vientos. No la toques ya más. Sí, prosigue y que la rosa a quien osa sea eterna y fortuna y primavera.
Historia con lucha y reconciliación humana, sangre roja y blanca paz divina o para decirlo parafraseando a nuestro clásico: Aljófar blanco sobre rosa roja.
Hitler esdevingut Siegfried, vestit de blanc, exemple del germanisme triomfant i de la virilitat sense màcula, iniciant el seu camí pels camins dEuropa. Les dones, tal com pertoca, ens retiràrem al gineceu no és grega la paraula? a brodar i a patir i a posar-nos boniques per al repòs del guerrer.
LA VANGUARDIA, 19 DE MARÇ DE 1939
Orden del Ministerio de Educación Nacional recordando que se halla terminantemente prohibida la coeducación en la enseñanza. Orden del 4 de septiembre de 1936.
II
DUCE, DUCE, DUCE
VÉRTICE, JULIOL DE 1939
«A BENITO MUSSOLINI», DIONISIO RIDRUEJO
Estatua de tu propio pensamiento
Roma de piedra firme y ensanchada
sobre el calor del alma edificada
dura al reposo y noble al movimiento.
Pulso, atadura, corazón y aliento
que vuelves a la Italia levantada
la majestad ardiente de la espada,
la luz del trigo y la pasión al viento.
Salvaste las columnas del olvido,
tierras y tiempo dilató tu suerte
donde aprende la Historia su sentido.
Vértice de tus días, roca fuerte
y sangre paternal, donde ha vencido
la apariencia del mármol a la muerte.
El sonet heroic de Ridruejo conté tots els elements daquell neorenaixentisme, amb totes les disminucions que la reproducció comporta. Marbre, columnes, estàtua, insisteixen en la idea de blancor dun món clàssic destampa. La geometria és obsessió perquè significa eficàcia i mesura; no hi falta tampoc levocació del pare. El pare protector decideix, i els eterns adolescents que són els seus súbdits poden seguir en la blancor de leterna jovenesa. Que segura se sent ara la classe mitjana europea, esporuguida després de les lluites de la postguerra! Itàlia ens pot donar lliçons de nou estil, gens dolç per cert, sinó resplendent i a ritme de marxa. La ciutat bruta, deixada, amb els senyals encara visibles de la guerra, es prepara per a rebre els hostes il·lustres. Aquesta vegada es tracta del comte Ciano, naturalment vestit de blanc.
LA VANGUARDIA, 16 DE JULIOL DE 1939
Bienvenido sea a nuestros lares quien nos trae de Italia, con su presencia, no solamente una representación autorizada por la Jerarquía, sino una auténtica expresión de la Italia Fascista que, como la España Nacional de ahora, supo, en 1922, reconquistar la gloria y la eficacia de su misión imprescindible en el mundo.
El 3 dagost jo feia vint-i-un anys. Els homes de la meva edat eren de la lleva del 39. Eren els homes que van ingressar a files la tardor del 37. La majoria sen van anar de dret al front. Acabada la guerra, eren al camp de concentració, en sortir-ne van ingressar a files de nou. Alguns havien aconseguit llicència per a examinar-se, daltres van haver desperar. Daltres van tornar massa cansats per començar a fer declaracions jurades i emprendre una carrera universitària.
El dia 3 dagost de 1939 podies llegir a La Vanguardia aquest edicte:
Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.
Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.
Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.