Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà dallò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a lentorn de les coses que es mostren.
I així descobríem que el nostre estat dànim era lessencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.
Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball de graduandos, com deia el doctor Font i Puig, i aclaria que usava un adjectiu de futur que vol dir els que desitgen ser graduats. El nostre professor jove, ros i vermell, sen va anar a la guerra quan lexèrcit del Reich va reclamar tothom, sense fer cas de serveis culturals i de propaganda, de tal manera que al Liceu ja només arribaven Tristanys vells i sense el fiato necessari. Per altra banda, les classes sobre Heidegger eren voluntàries; per altra banda, Xavier Zubiri no es va preocupar mai dexaminar-nos de les excursions intel·lectuals pel Peri physeos de Parmènides, que seguíem, a regular distància del grec, en el Parmènides de Plató, de cobertes de color carbassa de la Guillaume Budé. La matèria dexamen era presidida pel ens et verum convertuntur, i com frares de la baixa edat mitjana excel·líem en lart de demostrar labsoluta necessitat de definir la substància en «allò que existeix en si i no en altre com en subjecte dinherència» per evitar de caure en el panteisme, com li passaria a Spinoza. Discutint si lomnipotència divina acusa ab initio en la causa segona o no hi actua, com sostenia latrevit de Suárez, demostrant les conseqüències que es deriven si sadmet que entre essència i existència hi ha distinció real o només distinció de raó. Adquirint lagilitat que cal per a reduir un Bamalip a Barbara i fins un Baroco a labsurd. Amb lesquema preparat per a interpretar qualsevol text, amb una història del pensament que registrava totes les caigudes en panteismes, solipsismes, psicologismes i altres pecats contra lEsperit Sant. El sistema que et concedia permís de circulació per a exàmens i oposicions es basava en nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu nisi intellectus ipse, amb el seu vocabulari corrent: potència i acte, matèria i forma, causa i efecte; tan profundament inscrit en el nostre llenguatge cultural que el veureu sorgir fresc i jove en no poques apologies de la dialèctica materialista i en més duna anàlisi estructural.
Lúnic dels nostres professors que no utilitzava la terminologia escolàstica era el doctor Mirabent. Amb la seva gentilesa, amb latenció al més petit intent de diàleg per part de lalumne, era exemple anacrònic de laltra universitat que havíem perdut. Ell tornava dAnglaterra, on havia passat molts anys. No ens explicava Estètica, com era la seva especialitat, sinó Teoria del Coneixement, i sentretenia amb delectança en la Teoria del Common sense, i de passada tractava de convèncer-nos que la influència germànica no havia estat mai fructífera per al nostre país. I li agradava recordar esporàdics ascendents empiristes. Lescoltàvem atents, però no el sentíem; vull dir, no ens adonàvem cap a on podia conduir el seu pensament.
El doctor Mirabent no era un home brillant, però la qualitat grisa de la seva manera dactuar havia destar condemnada per força a la desaparició en aquells moments de tanta lluminària. Quan el doctor Mirabent somreia, en comentar la prosa dús corrent, no ens adonàvem del seu somriure. En la prosa, més encara que en la poesia, simposava un estil. Comptat i debatut, era més fàcil dimitar que un sonet. I per això també ha deixat un rastre més profund. Diu José Antonio Maravall:
VÉRTICE, JUNY DE 1939
«EL ESTILO DE OFENSIVA DE LA INTELIGENCIA ESPAÑOLA»
La acción militar es la más alta manera de expresarse una vida humana. Esa vida que el sexto día del Génesis apareció sobre nuestro planeta está hecha para la lucha. Una mente positivista, que haya perdido cuanto de bello hay en el riesgo y ventura que es nuestro vivir, reducirá esa pugna que constituye nuestro modo de ser al mero carácter de lucha por la existencia biológica. Pero todos nuestros líricos cristianos, en cuyas almas el destino último del hombre ha sido su más profunda experiencia, saben que entre los mejores y más duros combates se encuentran los del espíritu. Fray Juan de los Ángeles nos habló, porque era un místico, «de la lucha espiritual y amorosa de Dios y el alma». Los ascetas, porque eran moralistas, nos aleccionaron sobre las perversas tentaciones contra las que tenemos que combatir para salvarnos.
Y sabido es que toda acción de combate dispone de dos sistemas: la defensiva y la ofensiva.
Por lo general las vidas pobres, las empresas sin aliento, las causas que no llevan el bien y la verdad, no saben ni pueden emplear más sistema que la defensiva. Una vida fuerte, en cambio, emplea la ofensiva. Y una vida es fuerte cuando su más íntima experiencia es la verdad, porque sólo ésta es su socorro mejor, su mejor armamento.
Una vida así se lanza a la conquista, al avance agresivo. Pero en el amplio horizonte en que se abren a una vida sus posibles acciones, una de las más anchas zonas es la inteligencia.
Pensarlo así, sin negar por ello la fortaleza de un carácter voluntarista, es estilo español.
De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.
La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a latac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, dintel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. Lambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendres i la fúria agressiva amb què sesgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.
De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.
La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a latac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, dintel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. Lambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendres i la fúria agressiva amb què sesgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.
Vet aquí per què, com aconsellava Brecht, cal esmolar contínuament la facultat de sorprendrens. En aquells moments, la nostra facultat de sorprendrens no havia tingut temps doscar-se, potser perquè latac ens venia directament de cara. Com en aquell text de Pilar Primo de Rivera, publicat a Arriba, Buenos Aires, pel setembre de 1938, i publicat més tard en altres periòdics:
Pasó la modernísima niña del Instituto Escuela, joven intelectual que con seriedad de nuevo Catón supo censurar los «errores», los «defectos», los «vicios» de un Felipe II, que no conoció de la gran obra de nuestra colonización en América más que la crítica de Fray Bartolomé, algo corregida y aumentada. Pasó la mujer vacía que por no saber nada, ni supo ser mujer.
No hay sitio para ellas en la España Nueva.
LInstitut Escola a Barcelona havia nascut lany 1932. Havia existit prou temps per a donar tres promocions de batxillers. La primera promoció va obtenir el títol pel juny de 1936.
Va ser incòmode per a molta gent, lInstitut Escola, i, en un país com el nostre, que posseeix una curta però fecunda tradició pedagògica revolucionària, va depassar els límits de tota previsió. Va ser, mentre va viure, no sols una experiència pedagògica, sinó un fenomen ciutadà. A Mirador, revista respectable, va sortir un comentari irònic sobre els futurs batxillers de lInstitut Escola. Era dinici lhereu de lInstituto Escuela de Madrid, i va revifar, amb la seva nova empenta, el zel que els llargs anys dexistència de la institució madrilenya havien apaivagat.
Els estudiants barcelonins vam viure, en el curt període dun batxillerat, amb lesperit alerta, viu, amb el convenciment que formàvem part duna empresa que tendia a millorar les relacions de convivència. LInstitut Escola no predicava un dogma, sinó un comportament. Va viure lligat a laventura política de Catalunya. Si jo hagués de resumir en poques paraules el fracàs i la glòria daquells anys, diria, parodiant el Cusano, que la glòria daquella pedagogia va ser fer-nos entrar en la veritat amb creixent plaer, i el seu fracàs va ser preparar-nos per a un món que no ha existit mai. Més ben dit, que ja no existia, quan nosaltres confiàvem que la intel·ligència havia de redimir el món. Érem, sense cap mena de dubte, els hereus daquell impuls doptimisme i generositat que havia inflat la retòrica liberal del XIX.
LInstitut Escola tenia, és clar, la seva mística. Hi havia unes quantes coses sagrades; potser sagrada no és la paraula, car es refusava tota sacralització, però respectables, que substituïa el terme. I aquestes coses eren la persona, la llibertat, lautenticitat. Tot això era teoria, és clar; a la pràctica es traduïa en un treball escolar constant, sense a penes llibres de text, muntanyes de quaderns i el pas dun curs a laltre sense notes finals i sense ni un sol examen.
El pas de ladolescència a ledat adulta ha estat tema sovintejat pels novel·listes. Ladolescent contempla amb terror tot el que se li exigeix i es fa el desmenjat i fins el tempta el suïcidi: lhan estat preparant per a ocupar un lloc i vet aquí que ja el té. Lesbandida que nosaltres vèiem davant dels nostres ulls no tenia res a veure amb tot això; en aquell vaitot, adolescents i adults ens trobàvem estretament solidaris.