En aquests anys, mentre adheríem per obligació a lesquema dun estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra, el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades dun mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, limmens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit dortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, lapassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava duna manera abrupta amb lactitud dominant a lentreguerres.
Nosaltres, els hereus directes de la República i lAutonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en lordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, lautodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de lordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de lalegria.
A La Vanguardia del 20 dagost, Luis de Galinsoga escrivia:
Disciplina para el júbilo.
Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.
En aquests anys, mentre adheríem per obligació a lesquema dun estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra, el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades dun mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, limmens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit dortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, lapassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava duna manera abrupta amb lactitud dominant a lentreguerres.
Nosaltres, els hereus directes de la República i lAutonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en lordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, lautodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de lordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de lalegria.
A La Vanguardia del 20 dagost, Luis de Galinsoga escrivia:
Disciplina para el júbilo.
Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.
¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!
Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.
Lexpressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».
Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. Lexpressió trobar-se llençat portava un rastre demotivitat, un element durgència malgrat saber que la paraula dorigen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència duna desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també i que còmode que ho fos! i ens permetia dedicar-nos a allò que se nha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior ens deia Zubiri no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de sí mismo quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el sí mismo no es un estar encerrado en sí, sino estar abierto a las cosas; lo que el sujeto pone con esta apertura es precisamente la apertura y, por lo tanto, la exterioridad, por lo cual es posible que haya cosas externas al sujeto y entren (sit venia verbo) en él».
El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era lexpressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de lidealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir lequívoc que es produiria en el que lescoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre, la típica malícia del deixeble que mig es defensa de limperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos daquell corrent beatífic de la lletra impresa.
No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans darribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger somplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent dincertesa i de provisionalitat; de la radical impressió dhaver estat llençats a la situació present; de lacumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que tempenyia a dir no, sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil destablir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.
Era amb lactitud que ens havíem identificat, més que no amb lobra, car lobra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament sinstal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir lherència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar levolució cap al futur.
Laproximació a Heidegger, lautèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. Lestudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català shi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no lacabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat dintencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també inquietar-se, preocupar-se, inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa, però també..., i això era important..., amb recel. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.
Laproximació a Heidegger, lautèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. Lestudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català shi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no lacabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat dintencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també inquietar-se, preocupar-se, inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa, però també..., i això era important..., amb recel. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.