A la universitat algun company amatent tavisava si et distreies:
Habla el idioma del imperio et deia.
I tu li contestaves:
Sí, sí..., ara mateix!
De vegades es produïen autèntics drames a les cues dels queviures, o per un excés de zel denunciador o perquè algú es creia al·ludit per una paraula catalana incomprensible. Per evitar dubtes sobre el valor de les paraules dús corrent en les minories lingüístiques espanyoles, va quedar determinat que tota paraula que en lidioma nacional tingués sentit ofensiu, seria considerada ofensiva encara que en lidioma vernacle tingués un significat del tot diferent.
Però totes aquestes normes no devien donar el resultat que se nesperava, perquè el juliol de 1940 el governador civil de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, publica un ban instant a lús de lidioma nacional en tots els serveis públics.
El ban comença recordant que en tot país organitzat políticament sexigeix que tots els naturals de dit país coneguin lidioma nacional i que els funcionaris de dit Estat el coneguin i lusin. Explica que no es tracta sols de lús pràctic de dit idioma, sinó de lexpressió de la sobirania de lEstat sobre les diversitats idiomàtiques i culturals.
El problema, però, sha plantejat a nivell de la nostra província, on la tesi general irrebatible ha estat vulnerada constantment malgrat les discretes admonicions. Per anul·lar la solapada resistència a utilitzar la llengua oficial en actes públics, cal una mesura dràstica, que és la condemna expressa de la llengua catalana com a llengua dutilització pública, concedint-li lús en el clos familiar i recordant que la imposició de la llengua castellana com a llenguatge de comunicació de la comunitat catalana ha estat aconseguida per la força de les armes.
No se trata en absoluto del uso natural y lícito de la lengua regional (tan respetada en la vida privada, como otras lenguas nacionales de España), sino del desuso, del olvido, cuando no la preterición y postergación del idioma oficial en los actos de la vida pública. No debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de los elementos de execrable recordación, trajo consigo, inevitablemente, la ofensa para todo el resto de España, y desembocó trágicamente, como no podía menos ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas que los acontecimientos internacionales han hecho aún más definitiva, que al acabar con insidiosos equívocos y purificar el ambiente, ha predispuesto a la totalidad de los buenos hijos de Cataluña que es heredad fundada y legada por los cristianos viejos, y, por tanto, sana, amable y admirable, a una generosa incorporación espiritual sin distingo ni reservas a los destinos de la Patria común.
Seguia una distinció entre el període nefand que qualificava de viciosas prácticas típicas de anteguerra i denunciava la influència que havia exercit i podia continuar exercint sobre els buenos catalanes, els quals estaven ben disposats, amb cor net, a enriquir la pròpia cultura mitjançant la perfecta possessió de lidioma oficial.
Les disposicions eren senzilles i afectaven sobretot els funcionaris públics, en els quals la sanció es produïa duna manera automàtica. Una sola paraula dita en català, en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, produïa la destitució ipso facto, sense ulterior recurs. Si el funcionari es trobava en curs de depuració, lexpedient quedaria clos negativament i també sense ulterior recurs... Si el funcionari era mestre o professor quedaria incapacitat per a la seva funció docent, i així mateix mestres i professors privats.
Larticle quart explicava amb claredat que, un cop feta la denúncia, els expedients no serien mai sobreseguts per manca de proves. I, per últim, la màxima autoritat de la província exhortava els agents dInspecció, Vigilància, Força Pública i Policia Armada i Guàrdia Civil que extremessin el zel, elevessin denúncies, i de passada recomanava la pràctica de la informació testifical.
El castellà, doncs, va dominar lespai públic sense contrincant. Cal dir que, malgrat la susceptibilitat del ban, molts catalans van abandonar la pròpia llengua de grat o amb més o menys recança. La burgesia alta i mitjana formava els seus hereus de tal manera que ni una sola paraula catalana els arribava a loïda. A les escoles de frares i monges el castellà imperava; fins i tot famílies excatalanistes adoptaven el castellà a taula. Anys més tard, en moments de penediment, en donarien la culpa a la minyona. Una literatura de catalans que escriuen en castellà creixia empesa pels negocis editorials de catalans que es proposaven, amb èxit, promocionar la cultura castellana. Molts dells solien repetir la jeremiada dAntoni de Capmany: «¡Qué lástima que una lengua tan bella esté muerta!». Daltres deien profèticament satisfets: «No us amoïneu, el català és una llengua forta, sen sortirà, daquesta».
De vegades el silenci obligat no satisfeia prou els conversos. Segons ells, les denúncies no eren prou abundants, ni les sancions prou exemplars, ni prou sovintejats els actes de públic penediment. Sortien aquí i allí articles agressius, els uns contra els homes que eren a lexili, daltres comminant a la retracció. Solidaridad Nacional publicava el 15 de febrer de 1940 un article que pot servir de model de lestat desperit dun convençut. Francisco Palau, lautor, havia observat amb el silenci que el voltava:
El mal ha pasado, es cierto. Nuestra honradez patriótica como españoles de Cataluña exige que no traspasen ni siquiera como embuchados a través del silencio como legado testamentario a las generaciones futuras. Confesión de parte, exclusión de prueba. Y por ahí pululan muchos, muchísimos que deben arrodillarse. Hay que rectificar; hay que confesar; hacerse el distraído, dárselas de listo, enmascararse, es una táctica genuinamente catalanista; de sobra lo sabemos.
Larticulista dedica un homenatge a lhome que ha sabut fer-se perdonar suposades vel·leïtats catalanistes: Ferran Valls i Taberner, que en un dels seus articles a La Vanguardia encoratja els seus compatriotes a entonar el mea culpa. Però el senyor Palau consigna indignat que no hi ha hagut la reacció de penediment que era desperar: «¿Se me puede indicar cuántas y cuáles han sido las palinodias registradas por el oído más sensible?».
El senyor Palau matisa amb precisió: no nhi ha prou de ser titllats o perseguits pels rojos com a prova dadhesió al Movimiento Nacional. El senyor Palau exposa, sense adonar-sen, una situació que anava esdevenint clara, fins i tot per als més optimistes: la llengua catalana era condemnada sense restricció, no sols per lactitud de la majoria de la intel·lectualitat catalana, sinó pel fet dexistir com a llengua pública dels catalans.
Malgrat tot, el senyor Palau tenia raó, les confessions públiques no abundaven. Dels absents, no sen parlava, excepte algun crit de fúria irreprimible, com aquell homenatge en negatiu que Miguel Utrillo va dedicar a Carles Riba. Titulava larticle «Carlos Riba y Bracons». El fet de consignar tots dos cognoms recorda una citació judicial, però potser sense saber-ho o vés a saber si amb una subtil i malintencionada ironia evocava la firma de les primeres produccions literàries del doctor Riba.
El hombre a quien la crítica barcelonesa consideraba como el de mayor altura europea entre los cultivadores del artificioso catalán creado por el frío y empacado «mestre Fabra», el intelectual en fin que dio mejor el pego a los pasmados espectadores del desarrollo cultural de Cataluña, se nos ofrece desde el primer momento de la revolución del brazo de la horda descarada e, imprudentemente, exhibiendo las hasta entonces mal cubiertas vergüenzas con un descaro a veces agresivo.
El descaro de Carles Riba havia estat firmar manifests antifeixistes:
Su firma al pie de aquel grotesco manifiesto que aquella grotesca «Asociación Intelectual para la Defensa de la Cultura» lanza el 4 de agosto de 1936 y encabeza el cabezón y pedante de Jaime Serra Húnter. En adelante, la primera firma que se encuentra siempre que se trata de dar fe de vida en los medios pseudo-intelectuales de Europa es la de Carlos Riba y Bracons.
En aquests anys quaranta jo gravava vidre. No vaig emprendre aquella feina amb una clara consciència de protesta a tota activitat intel·lectual, però el cert és que em vaig posar a gravar vidre i no a escriure. Lofici el sabia dabans, és clar. El meu pare havia volgut que tinguéssim una carrera i un ofici. Ell, que havia abandonat lofici familiar per posar-se a escriure, així que la mort del seu pare lhavia alliberat de lobediència, havia conservat un gran respecte per la menestralia dels oficis. En Pau Capmany, el meu avi, era cisteller, i quan el negoci va prosperar, va abandonar el barri de Santa Maria del Mar i es va instal·lar a la Rambla. Parar botiga era la fita de tot bon menestral, i lavi Pau es devia pensar que deixava el seu fill endreçat per a tota la vida. Al meu pare li va faltar temps per abandonar la botiga i dedicar-se a la vida intel·lectual amb aquell apassionat fervor dels autodidactes. Làvia es va ocupar del taller, de la botiga i dels proveïments a lengròs. El pòndol del negoci ja declinant el va heretar la meva mare. El client més important que teníem era la Companyia Transatlàntica, i jo recordo la festa que era per al meu germà i per a mi lanada al port, les corredisses pel vaixell, mentre la meva mare anotava la comanda del majordom de bord. El meu pare ja no va fer mai més cistells, només per Rams em feia una palma barroca i luxosa, que engalanava la botiga fins al dia danar a beneir. També va introduir lart de fer cistells a lescola Montessori, amb els primers pedagogs barcelonins que preconitzaven lEscola Taller.
Cap allà lany 31 o 32 es va fundar lEscola Massana. Allí vaig aprendre a gravar vidre, amb la roda daram i lesmeril i amb la mola de granit.
Lany 40 vaig instal·lar el meu taller a lentresol de la Rambla. En Joaquim Carreras em va fer un préstec de tres mil pessetes i em vaig comprar un torn als encants, un motor de mig cavall, unes quantes moles i laram per fer-me les rodes. El vidre era més difícil de trobar i mhavia dacontentar amb mig cristall. El gust endiumenjat de lèpoca em va ajudar i em vaig fer un tip de decorar gerros, cristalleries, jocs de tocador, cornucòpies i fins vidres de vidriera. Quan se macabava la imaginació calcava vasos hel·lènics, frisos egipcis i mosaics pompeians. La cosa més pesada era haver de fer dotze copes daigua, dotze copes de vi i dotze copes de licor exactament iguals. Es van posar de moda les copes de conyac napoleó. Gravar la N amb la coroneta al damunt va reblar la meva poca simpatia al geni de les batalles.