PARE DE
RATES
Amb el suport de:
© hereus de Joan Barceló i Cullerés, 2020
© del pròleg: Max Besora, 2020
© imatge de coberta: Homenatge a Moebius & Hendrix, Oriol Malet, 2020
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2020
Primera edició a Comanegra: novembre del 2020
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Edició: Jordi Puig
Correcció: Gemma Garrigosa
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Maquetació: Irene Guardiola
Producción de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
JOAN BARCELÓ I CULLERÉS
PARE DE
RATES
Pròleg de Max Besora
- NOTA EDITORIAL -
Aquest 2020 passen coses estranyes. La primavera passada, tot just quan començàvem a desconfinar-nos, truca a Comanegra Jordi Casals, de Menàrguens, lector incondicional de Joan Barceló i impulsor, juntament amb Julián Acebrón, de les edicions de la poesia completa (Pagès editors, 1998) i de la narrativa breu completa (La Magrana, 1998) de lautor. Amb els seus companys de lequip de govern de lAjuntament de Menàrguens, promou lAny Barceló coincidint amb els quaranta anys de la mort i els seixanta-cinc del naixement de Joan Barceló i Cullerés. Voldria que llegiu Pare de rates, ens diu: penso que és el seu moment i sou la seva editorial. Això, en un moment que els títols del primer Sant Jordi frustrat eren al magatzem i intentàvem reorganitzar tota la programació de lany. Però lhavíem de llegir: davant lentusiasme, lectura. Adversitats? Lectura. I ens en vam enamorar fins al punt de dir-li que sí, que el faríem, i és més: el faríem en aquest mateix any de les coses estranyes. Perquè Pare de rates també ho és, una estranyesa, i perquè la militància dels menarguins que shan empescat un any commemoratiu des dun poblet de la Noguera mereixia tots els esforços.
Què li demanem a una novel·la? Bé, és evident que aquesta pregunta té moltes respostes. Una de possible, i aquí ens la fem pròpia, és que sigui conscient de com es fan i es desfan és a dir: com shan fet i desfet al llarg de la història les novel·les. Pare de rates ens sembla un bon exemple de com desfer una novel·la, o com fer una novel·la de la desfeta, i per això us lhem volgut servir. Però no ens entretinguem amb jocs de paraules: Max Besora ens ho explica molt millor al seu pròleg.
- PRÒLEG -
Pare de rates possiblement és una novel·la desconeguda per a la majoria de lectors de menys de cinquanta anys: fet i fet, el text va ser publicat pòstumament el 1981 a La Magrana i mai més reeditat. La memòria no existeix si no se la conjura, i si Comanegra ha decidit, en aquest 2020 o Any Zero dC (després de la Covid, sentén), tornar-la a posar en circulació, és perquè hi ha sabut veure la vigència i la necessitat dins el panorama literari català com a llegat a les generacions posteriors, cosa que em sembla inqüestionable.
És una novel·la atípica pels temps que corren: per la seva prosa fragmentada i sense un argument i una trama lògica o explícita que busqui la coherència interna pròpia del costumisme realista de telenovel·la que domina la literatura. Lobra emergeix del rastre subterrani de la contracultura dels anys setanta i vuitanta, i sintetitza una forma de viure, sentir i expressar-se duna manera imaginativa, avantguardista i arriscada pròpia daquelles dècades que la uniformització lingüística i cultural davui dia ha reduït a singularitats extraterritorials. Per sort, i gràcies a reedicions com aquesta, van emergint, lentament però inexorable, un seguit de veus que havien quedat guardades al quarto fosc de loblit i que feien del llenguatge oral i lexperimentació formal la seva guàrdia dassalt literària molt més viva, elèctrica i actual dins la pàgina impresa que la majoria dobres contemporànies.
Certament, la literatura, a diferència dun iogurt, no té data de caducitat, i una obra pot cavalcar per diferents períodes històrics amb més bona o mala fortuna depenent dels temps que corrin. En aquest sentit, que torni a aparèixer ara una novel·la com Pare de rates és una mostra simptomàtica de la recuperació duna certa tradició marginal o andergraun digues-li com vulguis del cànon no oficial nostrat, per part deditorials independents que creuen necessari connectar el lector amb obres que els grans grups havien editat en un passat-no-tan-llunyà però que ara no consideren comercialment viables o moralment acceptables, ves a saber. Tal és el cas de, per exemple, Cavalls salvatges, de Jordi Cussà, reeditat ara a LAlbí, Òpera àcid, de Miquel Creus, redescobert dècades més tard a can Males Herbes, o la novel·la mateix que ens ocupa. Alguns fils comuns agermanen aquestes tres obres, com el de lexperiència amb les drogues, però amb diferències: Cussà narra els anys vuitanta des de la memòria de lany 2000 i amb una experiència i un domini del llenguatge acumulats, i Creus des del fangar obscur de finals dels vuitanta, quan lheroïna campava pels carrers deixant un rastre de ments brillants a la cuneta. Barceló, en canvi, narra el moment just abans daquesta època, a finals dels setanta, quan encara sobrevolava un cert aire dinnocència i de possibilitat de canvi. Però totes tres tenen unes veus literàries que, per bé que molt diverses entre elles en xispa & estil, supuren argots comuns daquell submón que no és coincidència també trobem en la generació de poetes «maleïts» de la Barcelona de lèpoca o «del rollo», tal com en deien com Pau Maragall o Xavier Sabater, entre altres que van plasmar aquesta època de sobredosis dexperimentalisme creatiu i mandanga mohicana.
Joan Barceló i Cullerés és fill de la generació de joves que van viure el pas del franquisme a la democràcia, és a dir de les tenebres a la llum en més dun sentit, real i figurat. De lobscura educació als col·legis de monges i capellans franquistes emergí una joventut amb ganes de llibertat i dexperimentar fins als límits les formes de vida comunals i artístiques durant la primera vida adulta, barreja de mogudes universitàries, de la influència dels beatniks i els hippys, els corrents orientalistes, el còmic, la pintura i les revistes andergraun o les diferents ideologies (anarquisme, marxisme, maoisme, trotskisme, etc.) que bategaven arreu als setanta. Duns breus primers anys defusivitat i eclosió de la contracultura, per part duns joves que procedien duna infància de repressió per endinsar-se en una llibertat psicològica i espiritual mai vista fins llavors, es passaria més tard a una mena de sentiment de derrota després del fracàs de les solidaritats comunals i lèxit de la reforma tardofranquista, que, als neoliberals anys vuitanta, acabaria escombrant un segment important daquella petita tribu doutsiders que veien en les drogues, la llibertat i la creativitat artística una manera de rebel·lar-se contra un sistema opressor. Els temps de lamor, la creativitat i la il·lusió per una societat utòpica als setanta es transformaren, durant els vuitanta, en una espiral de bogeria, receptes de morfina i morts prematures. Pare de rates està escrita just abans daquesta fase de decadència que estava per venir, i aquí cal contextualitzar-la.
Lobra juga o incorpora diferents gèneres literaris (poesia, epístola, teatre, etc.) i també diferents recursos narratius (escriptura automàtica, lliure associació didees, onomatopeies provinents del món del còmic, etc.) per explicar-nos el creixement psicològic i espiritual dun estudiant de seminari que descobrirà el sexe amb un company destudi mentre comença a adonar-se de les contradiccions daquell món tancat de missals i moral estricta i la necessitat de recerca de llibertat, individual i col·lectiva. Besllums de canvi sentreveuen a lhoritzó, on el treball, la religió o la hipocresia de la societat respecte a allò establert comença a ser qüestionat per tota una generació de joves que es llança cap a lamor lliure, lateisme i el consum dLSD i marihuana com a acte de rebel·lió vers la tradició heretada per força. Amb la descoberta de la vida de bohèmia, la pintura, la música de Lou Reed, els Rolling Stones o la Patti Smith com a banda sonora de fons, largument de lobra es difumina cap a una constel·lació de sensacions i seqüències no lineals. I és aquí on la prosa de Barceló senfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua, lligant paraules i sons que desfilen per la pàgina esquitllada, a mig camí entre una mística en estat salvatge i lexperimentalisme desafiant per descriure els efectes de la Dama Blanca (aquí shi nota lombra de William Burroughs a lhora datrapar dins la pàgina escrita les sensacions daquesta droga), i el trencament amb lherència catòlica per endinsar-se en lorientalisme zen, que en aquella època es va posar de moda a Occident per influència dels beatniks Gary Snyder, Jack Kerouac o Allen Ginsberg, a la recerca de noves experiències extrasensorials.
Pare de rates és una novel·la dautoconeixement, un bildungsroman que traspua entre línies una melancolia pròpia dels qui van sempre a la recerca del desconegut sense por però també sense que res els acabi domplir mai del tot, cercant un idealisme que sempre naufraga al mar de la realitat: sexe, drogues, èxtasis místics o creació de mons artístics, tot shi val si val la pena per intentar la gesta. Però també és una obra testament, escrita per un Barceló forever young ja que abandonà aquest món bruscament als vint-i-quatre anys tot tallant de soca-rel una trajectòria que augurava un futur novel·lista sòlid, que connecta també amb aquell breu període de la narrativa postmoderna catalana, on hi havia autors com Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida o Boro Miralles fent un tipus de ficció arriscada que la cultura oficial aviat va procurar escombrar en favor duna literatura més domesticada & digerible.
Així, el llibre que el lector té entre les mans emergeix de loblit per, amb una manera de narrar (i de narrar-se) que és tota una declaració dintencions, oferir una estètica de la resistència i la transgressió, no només contra els codis culturals, ideològics i morals heretats, sinó també contra la forma mateixa de la novel·la, traçant línies de fuga que són la salsa secreta que fa daquesta obra un descobriment i una herència que també cal llegir i reivindicar des daquest present que sempre roman absent.
Max Besora
Sant Quirze de Besora,
25 dagost de lAny Zero dC
PARE DE RATES
Un diari, com tota creació, com tota producció, es fa de primer per a nosaltres mateixos, sense tenir en compte els altres. És un producte de la nostra individualitat. De seguida hom el fa públic perquè aquesta és la natura de cada home: lliurar la seva individualitat als altres. Hom procura de ser acceptat i comprès, ja que hom és ple damor inutilitzat.