T. ZIN
Perquè cal obrir el llibre amb tota cura i sospesar què en deduïm. Llavors coneixerem que la droga que shi conté té un valor ben diferent que el que prometia la capsa, és a dir, que les matèries aquí tractades no són tan boges com el títol pretenia.
RABELAIS
Lhome es desvetlla quan sadona que no va enlloc i que no sap on anar.
GURDJIEFF
ENTRADA 1
(El tinent de lasil l)
No ho callaré mai. No oblidaré mentre visqui ja em queda poc, a fe la xafogosa tarda dagost en què vaig perdre lhonra i vaig trair la Pàtria. Ara ja passo de tot i tot passa de mi i tan sols he denvellir amb les hores del rellotge que volen per a tothom i per a mi sobretot signifiquen mandra, he desperar que soni el ring de la mort amb la galvana que omple laire daquest asil. I tinc molta por perquè cada dissabte, com si se maparegués un dimoniàs de cua enravenxinada, veig el record, el tasto i el palpo. No és cap fantasma, no. És el Record, que té cara de monstre i ulls de veritat. Prou em diu la madre que somrigui, que xerri amb els altres vells..., però no puc de cap de les maneres: el pessigolleig dallò que abans anomenava consciència em recorre el cos i em fa reviure a la pell tots i cadascun dels fragments de la circumstància que em va canviar la vida, si és que des daleshores he viscut molla... Tanmateix, què es pot fer sinó recordar o llegir en un asil de morts vivents? No sé quan ni on vaig llegir que lhome que ha viscut un sol dia pot estar-se tancat cent anys en una presó, mastegant el record. Jo en visc. Jo soc aquest monstre Record dulls denunciadors. Sé que quan oblidi el monstre em podriré a la cadira de rodes que em suporta, com ara el Tano, que sho fa tot al damunt i fins fa emprenyar els bons nois que venen a fer-nos companyia en aquesta casa... Aquella suor apegalosa membafava i menganxava luniforme a la pell. No mel podia treure. Què haurien dit els soldats si llur tinent quedava en cos de camisa? Baldament fos per conservar el prestigi del gloriós exèrcit nacional jo havia dempassar-me la calor daquell maleït poble, en ple secà rostit destiu, pastat de terrossos ardents i dun estrany ferment de caca seca que flotava pertot. Ni les sargantanes, ho juraria, no gosaven cremar-se aquell agost... Larribada de la paga justificava una mica el protocol. Havien de dur la soldada per a tot lestat major en un sol bagul, com sempre. El van dur a mitja tarda un escamot de soldats i un sergent. Vaig rebre amb el capità lenviat de la zona. Entre glop i glop de litines i mentre seixugava la suor del front, ens va fer saber que els rojos reculaven i la victòria la teníem a les mans; dací a un parell de mesos la pau flamejaria pel país. Eren necessaris aquells diners per mantenir lordre, la disciplina, que eren la base del nostre exèrcit: un sou just per a un coratge espontani en defensar els valors que heretàrem... Era on havien fracassat els altres, que reclutaven qualsevol gitano i el feien general. El sergent que duia el bagul insinuà que el capità i jo podíem quedar-nos un feix més de bitllets, com qui no se nadona. Però tant ell com jo ens vam assegurar que els diners fossin repartits a parts iguals: si prediquem disciplina lhem de practicar de primer nosaltres mateixos. De seguida sacomiadaren tots plegats perquè lenviat anava amb peus de plom: es rumorejava un brot dinsurgència no sé pas on... Què mempesco, ara, jo? Em fa figa la memòria, tot és com una dansa vora la pantalla daquesta estufa de gas butà que em mareja i masfixia, una dansa de ninotets amb cares cremades per la pólvora... Dels diners, en responíem tota la guarnició del poble amb la vida, no debades havien de servir per a pagar centenars de soldats... I la tarda sadormia per entre els finestrons que donaven a la plaça Major, amorfa, terriblement emmandrida quan, de sobte, vaig veurela venir. Com cada dos dies ens venia a netejar la casa pairal requisada que ens feia destat major i de quarter. Me la menjava amb els ulls, la Margarida. No li va costar gaire al capità de trobar una minyona per escombrar i fer-nos la calderada als quatre militars. Lhi pagàvem bé i, a més a més, senduia a finals de mes un parell de quilos de cigrons i uns trossots de cansalada virada que feien denteta a tots els de Vacalforges. Era òrfena de mare per culpa dels repodrits «rojos» que lhi van assassinar; males llengües asseguraven que el pare, mariner daventura llarga, labandonà a la pròpia sort. De totes maneres, com que era al poble de feia només un any, ningú no podia confirmar-li les suposicions. Habitava als afores del poble amb un germà de sis mesos, sempre ple de mocs i brut de fang. Els cabells els duia màgicament esbullats fins a mitja esquena, una rialla fosca li encetava les galtes i reclamava ladoració... Jo li havia de dar la setmanada: tenia els diners a les mans dençà que ella arribà i no parava de pensar en linstant que els meus dits, a frec dels seus, li darien uns diners rebregats i nerviosos. Sem presentà mentre jo escrivia encegat sota la llum dagost... Innocent i tendra! Tota ella semblava una nena que acaba de perdre la pepa amb què jugava, una careta dòrfena de postal... Oh, i tinc un garbuix al cervell sempre que intento de reviure per què vaig engegar a dida els meus vint-i-tres anys de carrera militar per culpa duna barjaula... Sí, mestimaria més haver quedat del tot paralític des daleshores i no com ara, mig cos és mort i laltre he darrossegar-lo amb la cadira de lestufa als pixadors, dels pixadors al menjador, del menjador al llit. No em noto la sang sinó a estones, i encara!, perquè és una sang cansada i aigualida, sang de sopa sense essència... Però llavors, uf, la sang em rebotia als polsos i només la carn fresca de la Margarida, només... Per primer cop a la meva vida vaig sentir la pell duna dona contra la meva i vam suar plegats. La mà a lescot, els eriçons neguitosos que li feien de pits, els llavis devoradors... a terra del despatx, enfebrits i vibràtils tots dos, tots dos fets u. El regust de pecat mendolcia el paladar quan el sol ja sajocava... I el coronel de la zona! Tot fou u: el coronel mesperava de bon matí davant de la porta de la cambra, retallat el seu cos pels raigs dun sol malaltís. Em va fer formar amb tot lestat major. No li entenia encara les amenaces, em treia les lleganyes i era com si em desempallegués del vici dahir. La notícia em sangglaçà: havien buidat el bagul dels diners que custodiàvem. El coronel ens donà dos dies per trobar-lo, si fracassàvem ja teníem el destí: afusellament col·lectiu. Vam desfilar pel seu despatx dun en un mentre li explicàvem què havíem fet ahir. No vaig dir res dallò de la Margarida, però sí que li vaig insinuar que se les havia amb un nebot dun tinent coronel. El meu oncle lluitava al front i tenia els màxims guardons de militar, i també una bona pila dinfluències. El coronel no em mirava als ulls, només copejava amb els dits la fusta ronyosa de la taula mentre es repassava el bigotet gris. Sempre mha fet posar neguitós la gent que et parla i no sap sostenir-te la mirada... Jo no li treia lull del damunt, ferm i segur que res no em passaria. Veurem què es pot fer, devia dir-me, però no pas als altres... Veient el resultat negatiu de les investigacions ho vaig comprendre tot: el lladregot no podia ser sinó ella. La seguretat sem va desplomar duna sotragada com de canó esbudellat. Masseia al pedrís de la plaça Major i guaitava linfinit, mut. Al cap de pocs dies ens van dur, amb el capità i els altres soldats, als afores del poble. En renglera, un camp de blat roent com a decorat, les tiges pansides i reclamant la sega. Havien dut un escamot de soldats de fora, alts i barbuts... El coronel magafà per les espatlles i em retirà de la fila humana, aviat manyoc de carn sangonosa que ompliria la rasa oberta al mig del camp. Van ser executats en una boira de crits, fums i plors, i les meves llàgrimes membafaven, membafaven, membafen... Em van degradar. Sort en vaig tenir, que la guerra sallargués un parell de mesos més. A la línia de foc vaig guanyar-me a pols el grau de sergent... Mig cos paralitzat nha estat el preu... Ah sí, i també he pagat amb fàstic dasil estatal, daquesta estufa de gas que mestaborneix...
(La Maria de cal Xona l)
Posa-men dues de mig i tres panets... No, aquelles no, que estan massa crues, així, torradetes, que a lhome li agrada la crosta... Sí, sí, apunta-mho, que ja tho pagaré demà. La nena? Bé, guaita, ara farà quart de Químiques... Treballa a les tardes en un laboratori. Hi fa descarràs, però sen sap valer i en treu per anar-se pagant la carrera. Oi que sí? Ja mho han dit, que és molt pinxa! Si fins el Pere de lOrfeneta va tenir la barra de dir-lhi a la cara... Es veu que anava força begut, per la festa dels quintos, tot era dir que volia ballar amb la nena, el molt malparit, Jesús!, Déu me perdoni... Ella, com et pots suposar, el va engegar per ballar amb el fill del metge. Ningú de casa nostra no es deixarà mossegar pel verí de ca lOrfeneta! Oh, i ella es va fent la maula amb una rialla de pallasso quan em troba a cal Miquelet! Me la van fer grossa, ben grossa!... No, no, Maria, no ho puc oblidar, són daquelles cosasses que de tant en tant et retornen per dins i et fan pujar el fel a la gola, un coragre intermitent; ...que ho tinc desat ben viu a dins, dona, i sempre que passo per davall de la figuera de vora el camp de blat sem regira lestómac mentre palpo les xacres de metralla que a lescorça de larbre...! Em cauen unes llàgrimes com préssecs, Maria... Oh, per què et penses que la Margarida i el Pere qui sap si germans de debò! acaben de comprar la propietat de cal Sabater? Encara els dura la bossa del bagul. Maleïda!... Com? No, no ho creguis pas: dels diners que ella va robar sen va quedar un bon pessic, tot i que en va haver de donar als qui diuen que la van veure per la seda, com sels enduia la repodrida... Si ho sap tot el poble! Va amagar els diners a la seda en un pot de llauna i ella va sortir pel davant com si res, amb el menjar que sempre li donaven els soldats... Però, veus?, mal profit li ha fet!... Matar-me un fill! Un pobre fill innocent que feia guàrdia, a divuit anys! Plorava, ho sents?, plorava i repetia «mare, mare!» abans que lafusellessin... I avui seria precisament el seu sant... No ho puc oblidar de cap de les maneres... Déu me perdoni, però lescanyaria, si pogués! La sang només es renta amb sang. Tant de bo la figuera lengrapés amb les arrels que van xuclar els cossos del meu fill i els altres morts per culpa seva, i la degolli fins a fer-li treure els budells per la boca... Sí, portam la bossa, que potser sí que mexcito massa... oh, i les barres són calentetes!... No soc jo qui ha de jutjar aquests que es queixen de massa tips, ben segur que no...
(La vella de cal Mata-rucs l)
No em digui res, però estic convençuda que ha tingut tractes amb el diable. Don li ve el fill, si no? Sí, ja sé que tots els homenots del poble shan ajaçat amb ella, a lèpoca de gana, quan es quedà òrfena, abans que treballés a lestat major..., però vostè ha vist els ulls de la criatura? I els diners, don els ha tret? Corre la brama que semportà el bagul dels soldats, quan la guerra. Però jo mensumo alguna cosa més. Creguim que lhe vista recollir argelaga pel secà, i un dia que jo duia romaní i me lhavia de trobar al pas perquè ja venia de lera i ella hi anava, em va desviar la mirada i ni em saludà: li feia por. Li dic que és una bruixa, mossèn, i no men desdic... Jo les ensumo duna hora lluny. I els noguers que té plantats al seu hort? Diuen que el seu germà Pere els esporga, els abona i els té mil miraments com si li fossin fills... Ja sen pot riure!, com es nota que no ha viscut els meus vuitanta anys i que no coneix les fesomies dels seus feligresos... No, no mho prenc de cap manera, és que em fa ràbia que lorfeneta vingui a missa, ella que és un niu de podridura! Fixis, però, que mai no vindrà a combregar: sasseu cap al fons, a la penombra de la capella, vora el quadre del Sant Jordi ennegrit... I sha fixat en els rosaris que duu? Són de fusta davellaner... Encara vol més proves per negar-li lentrada a lesglésia?... Sí, rigui-sen, apa!... Aquest any la collita ens ha anat malament, i no ho dic perquè a casa en patim també les conseqüències, però juraria que tot és culpa della: deu haver fet algun dels seus encanteris per congelar les flors... Però adonis que quasi tots els arbres del seu hort, què dic?, tots!, shan salvat... És clar que ho paga com cal! Ha vist el seu fill, senyor rector? Dallò més anèmic i esquifit i amb el moc pengimpenjam! Un fàstic, creguim... I fins per la pell sembla fill del diable... Jesús, què he dit!
BIOGRAFIA 1
Rasques la crosta dels ajocadors, treus el vernís de merda que engalana el galliner, buides els ponedors de plomes enganxades i sucs solidificats que cap coltell no sap netejar. La teva mare, després de fer-te plegar el patufet, et sotmet al martiri dendreçar el galliner. Tensinistra, talment drapaire de naixement, en lart de treure palades, rítmic el pols, neguitós lalè. Palades de fem cap a lhort, on sobresurt un turonet, bressol de mosques i pudor. Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, sencarrega de regirar-ho tot i sendú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per lhort, on ha instaurat un cementiri dossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se tenganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen... Tu ets lencarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una daquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç desquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de lhort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori dinfecció. La cobreixes nerviós, vinga tirar-li palades de fem a tall de fosser, i en la teva imaginació enfebrida per aventures dherois de patufet, set dibuixa que ets tu el colgat i alhora ets tu qui et cobreixes amb llesques de femta... i creus que en sortiràs triomfador, potser. Per què «potser»? No guanyen sempre, els herois? Una llumeneta et fa entreveure un potser... Vinga fem i ara terra sobre la rata, aixafant-la a cops de pala, que no sen vegi ni un borralló de pèl. Hi plantes després patates dheura i ho regues: és un intent de fer créixer una mica de vida damunt de la mort, un intent que prou et saps fracassat dantuvi: es cremarà la futura herba per tanta fortor i ni tan sols neixirà un pam de verdor. Però sacabarà de podrir el cos de la teva rata, i tu també et podriràs mentre corres esgarrifat cap a la teva cambra, després de regar amb zotal el terra i les parets del galliner. Et refugiaràs, tenlairaràs, tamagaràs en els patufets fent dheroi. I no saps per què, però la rata et representa el pecat reencarnat i tespanta; tot seguit se tapareixen els dimonis que et volen prendre el patufet, dimoniets amb fesomia de rata que tarrabassarien si no fos per la teva heroïcitat el vestidet de la primera comunió, blanc i pur, que fa olor tot i ser enfonyat a larmari. Olor desglésia, de neguit, de protecció. Et malpenses, però, que ni el vestit blanc no espantarà la rata grisa que jeu sota la femta. Confessat.