ENTRADA 2
(El tinent de lasil 2)
Sem comença a fer verdet a la cadira de rodes, sí. Ho noto, tot i que no pugui acotar gaire el cap perquè cada cop aquestes formigues mescampen la paràlisi amb més ràbia a les venes... Quan va ferir-me la bala les vaig conèixer, les formigues. Ens hem hagut de fer amics per força, què hi farem. Van esclatar-me en bocinets de metall i jugaven amb les meves cèl·lules, amb la meva sang, amb els meus nervis. I han substituït des del front els meus nervis de mig cos. Hi tinc formigues que pensen per mi, que em fan moure laltre tros de carn encongida, cada cop més raquítica... Però què mempatollo, ara? Ja diu mossèn que em vaig fent vell i que si no em trec les manies, lesperit també sem paralitzarà i lhauré darrossegar amb una cadira de rodasses fredes... Que divertit, aquest mossèn jovenet que ha vingut de fa poc! Fins es posa a riure quan el Tano acaba devacuar davant seu i li diu, no us amoïneu, home de Déu, que això són els pecats que us surten, ja els esteu purgant. Però a fe que jo mestimava més laltre, el vell, el del barret ample i dur, dulls de jutge que coneix i perdona i passa comptes. Va ser ell qui em va fer obrir els ulls a lúnic camí veritable. A cada parenostre em treia una burxa del cor, tot i que no mespantava cap de les formigues de metralla. Les burxes de la Margarida, daquell estiu, i és que encara les imatges em rebroten als budells, la primera i última vegada que vaig fer-ho amb una dona... Al front, quan em llançava pit enfora, tenia clavada la calitja daquell agost i el combat em semblava un joc de titelles comparat amb el que duia al cor... Gràcies al mossèn jutge, veu acostumada a predicar la veritat, que em va dir en veurem a lhospital, convulsionat: Déu sempre fa miracles, tinent; el miracle en vós és que estigueu viu per donar-li gràcies, el miracle és la vida de cada minut...! Em vaig acostumar a agafar-mhi, enfollit, a les seves paraules, meren la salvació. Jo podia rebre el perdó i conformar-me a viure paralític la resta de la vida si el creia, si em creia cada gest del mossèn front de llum, mans beneïdes... Però els anys mhan fet passar les ganes de miracles, la fe...? No, no, em deia el mossèn, ja pare espiritual meu, al llarg dels anys, el vostre cas no és la manca de fe, sinó la saviesa de la vida... És manca de joventut física i no de vida, tinent. I jo mho creia, quan mho deia a casa del meu germà. Però quan em van traslladar en aquest asil i ell em va visitar i va veure la humitat daquestes parets, les cares de retornats de la tomba dels companys, les madres que sembla que volin amb les seves toques i la pudor que fa cada bocí dedifici, quan va venir a veurem aquí, fa més de quinze anys director espiritual meu, crec que va ser ell qui va perdre la fe. La fe en mi i en les seves paraules dànim... Aquest capellà jovenet dara que el substitueix? No crec que es pregunti què és la fe, però sí que ens injecta vida.
(La Maria de cal Xona 2)
Que tothom ho veu ben clar, dona!, lhan dut amb els capellans, al seminari, perquè els surti de franc el batxillerat i la carrera i tot el que calgui... A mi no mhan enganyat mai, els ulls del nen: són clavats als de la seva mare, la lladregota... Vols dir? No pot ser! Oh, jo prou que ho sabia, que el seu germà Pere havia fugit... però no em pensava pas que fos per culpa del sergent... jo pensava que era pels deutes... Jesús, si ho sap tot el poble, que sha gastat els duros amb donotes, als cabarets, a les casotes... I ara em dius que...? Ah, la Pepa ho diu? Sí, sí, ja pot ser, i ben cert que sí... No, no, despatxa, despatxa, que ja mespero que tragueu les coques de samfaina del forn... A veure, torna-mho a dir. Que el Pere va agafar el cotxe de línia de bon matí amb la cara plena de blaus? No mestranya, no, que el sergent li hagi fet rajar sang fins al celler... No es podien avenir. Lorfeneta sempre ha tingut una set que déu-nhi-dó... Sí, potser sí que tens raó: ara se li veuen els ulls de pena i se li han fet al davall com unes bassetes que semblen plenes damargor. Sembla que purgui els pecats, sí que tens raó, fa llàstima i tot, oi? Tant... No, no me la dobleguis, la coca, mestimo més dur-la sencera amb la post, que a casa la vegin sencera i llarga com és... És que avui ve la filla, saps? Sí, ja lha acabada, la carrera, no tho vaig dir? Els nervis, dona, els nervis... Bé, sí, i tant! Molts comencen a estudiar i al final no treuen cap títol i tadones que has llençat els diners, però la nostra xiqueta sí que no... oi!, a fe que nhi han entrat més de deu, al seminari, però cap no ha acabat capellà... El fill de lOrfeneta? Tho he dit ben clar! Lhi han ficat per fer-lo anar dret com un ciri i perquè els surti de franc la manduca... Mexcita, sí, però ja em diràs si no nhi ha per a tant!
(La vella del cal Mata-rucs 2)
Sha gelat un ruc al riu, oi, mossèn? Hi, hi! És que fa un nas com lo cul del pebrot, aquest matí... Li dic que sí, home, que no es poden passejar els pensaments en aquestes hores... Jo ja malço rendida i, au, cap a lhort, que un cucot roig sem menja les cols amb gana de vedella. I escolti, ara que mel trobo... no tindrà pas pressa, oi? Encara falta un manat de temps per a tocar a missa de vuit... això... què men diu del fill de la bruixa, que es veu que ara vol estudiar per flari? No sen rigui, home de Déu!, que parlo molt en sèrio... mha caigut com un llamp al graner, cregui-sho. Que es pensa lOrfeneta que així algú altre li purgarà els pecats que ella tota sola sha empescat? No sen fiï, mossèn, lhi tinc dit i lhi diré mentre marrossegui així com les serpotes per aquests carrers... Uix!, quin ventet que salça!, lhe avisat i ja no puc estar-me de dormir malament perquè als qui sempre hem estat de missa mos empipa molt un cas així, un fill de bruixa no pot alçar Déu... I si segueix lexemple dels seminaristes del poble, encara amb més raó, sí, sí, no cal que posi aquesta cara de pam, perquè sap més bé que jo que no dic res més que la veritat: dels quatre que estaven a punt de cantar missa no nha quedat ni un per llavor, tots a fora de patac! I diuen que al fill del Penca li faltaven dues nits, em sent, mossèn?, dues nits per a ser ordenat... Ara em dirà si jo mhe de creure això de lorfenet, un moc raquític que sirga per capellà! Jesús, què he dit!