Fins i tot li dol de matar jueus amb el carrau! Vet aquí la frase més insistent que la teva mare adreça al mossèn quan li va a parlar de la teva vocació. Ho sents? Li diu que tu testimes els jueus perquè, quan els teus companys escolans fan girar amb delit el carrau, per Setmana Santa, intentant despargir la boira que sha fet a lesglésia amb els sorolls que simbolitzen la mort del Crist, tu restes sangglaçat i somiques. Li repeteix més de deu vegades que des de petitet ja tha agradat de resar, ben agenollat vora la catifa, el crucifix que et beneeix el capçal del llit, que el dia que el bisbe et va confirmar li vas dir a la teva mare, cada mitja hora durant tota la tarda, que volies servir el Senyor, que volies dir missa. Se nenorgulleix que fossis lúnic a la classe, paraules del senyor mestre!, que no et vas riure del desgraciat acudit duna canalla quan va contestar irònicament un dia que no se sabia la lliçó: «Estan repetits!», va dir assenyalant el retrat del Sant Pare i el crucifix. El senyor mestre el va treure fora, per una setmana... Però tu ara ets el sant del poble: el fill de lOrfeneta qui ho havia de dir! no fa les cafrades dels altres nens. I mentre la mare es desfà en lloances, el teu pare et ressegueix les galtes tot descarregant-se de la fúria que duu al damunt, de la ràbia dentada de pegar un fill que no és seu, que se lha trobat amb la dona. No sap ni per què shi ha casat. Bé, ho sap, però no sen vol acusar. Quan loncle deixà la teva mare sola, la casa shavia tornat un niu de gent: lOrfeneta shavia llançat a fer de dispesera i tenia rellogats per donar i per vendre, amb la mala fama que això comportava. Es rumorejava que mig poble shi havia ajaçat. Això del sergent, del teu pare de retruc, va ser la culminació dels malparlaments. No shaurien casat, ho saben prou bé, si no els haguessin vist nus a lera una nit de juny... Mossèn els ho va aconsellar. I la teva mare ho va tapar com pogué, intentà desesperadament dofegar rumors i malparlaments. Però la notícia sesbombà com foc al rostoll. Quedà, però, una zona del seu secret estotjada i recòndita, compartida per molt poca gent... El fill que naixeria no seria fill dun sergent de la guàrdia civil, pare legal teu, sinó del tinent del bagul... Per què et penses que la teva mare et fa de tant en tant moixaines al cap i et diu «perdonam»? No lentens i penses que vol que no li guardis ressentiment perquè tha renyat. I el teu pare pare? sap que, en el fons, no té dret a pegar-te perquè no ets fill seu ni ho seràs mai, i això lexcita i li pinta dodi els ulls... «Ja ho mirarem», assegura el senyor rector a la teva mare, i lacomiada. Ella, tota esperançada, et consola quan et veu amb les galtes inflades mentre mira adolorida i poruga el qui et fa de pare; després et promet que lany vinent, si et portes bé, podràs anar al seminari. Til·lusiones, et consoles..., però no saps res del que passa al teu voltant. No entens aquests fils de reflexió, encara, Marc.
La canalla salta i balla i alça pols pels carrerons, sescridassa en desordre, regalima rialles pertot i incita les velles a vomitar retrets contra la disbauxa. Les xerrameques dun estol de velles than deixondit. Fa dies que estàs embotit a dins dels llençols, gripós i esprimatxat, envoltat de fum de camamilla i marialluïsa, prement amb les cuixes bosses daigua calenta. Thas quedat ben sol i ho aprofites per alçar-te: tengipones la batassa de la mare i corres cap al finestró. Des del darrere del vidre, per entre lespessa boira que mana el poble, guaites la plaça Major i vols treure el baf del vidre esquerdat amb el palmell duna mà suada i febrosa. Veus la quitxalla que reclama els Reis; velles tapades que només mostren ulls i front; dones grasses com berres a punt de parir; el senyor metge de bracet amb lalcalde al capdamunt de la plaça, al replà de lesglésia, des don presidiran, amb el senyor rector, loficial benvinguda als Reis dOrient. Sents ja el rebombori dels motors refredats, asmàtics i estrepitosos; alhora sencenen traques i caramels disfressats de coets i esclaten damunt de la plaça i del carrer Major. I la febre, una febre que va més endins del cos, et ressegueix els forats interns ara que tasseus a la poltrona, els ulls perduts en la negror intermitent de la plaça, esperant no res i volent-ho tot. Vet aquí el flamall multicolor de la carrossa!: un tractor amb remolc decorat de cérvols i garlandes, damunt del qual tres reis beneeixen lauditori. Els escorten patges motoritzats que escampen arreu arreu cintes de tots colors i caramels, crits i corredisses. Veus com baixen els Reis fent-se els importants; pugen les escales fins al replà, besen la mà del mossèn, es desfan en signes estranys per tal dembadocar els nens que omplen la plaça neguitosos del regal. La lluna, de dalt estant, tencomana els seus badalls mentre els quintos disfressats de Reis safanyen a encabir-se dins de lesglésia, en una interminable rastellera a fi dadorar el nen jesuset de guix. La ferum de remeis vegetals tempudega tant que et fa sortir de la cambra cap al vàter. Al passadís trobes la teva mare que no et deixa protestar, tagafa per les espatlles i et duu a lhabitació, mig renyant-te, mig il·lusionada, et diu que mossèn ha promès de venir a veuret si acabava aviat la missa. Ara tens por; del mossèn, de la mare, de la cambra, de tu mateix. Ja no ets lheroi de patufet, i quan la mare et prem la mà i et consola, tens els ulls com dos pinyons pelats. Sobretot quan la mare et parla com mai no tho havia fet: a onze anys ja et creu gran per escoltar això que ella anomena confessió de vida. I mig plorant no shi adiu, en una nit de Reis, oi? et diu que per a ella no tot han estat flors i violes. De primer, la guerra..., aquest fantasma desmenjat que sempre et fan sortir per tot, sobretot el teu pare. Ja des de petita li van amidar la vara a les espatlles, a la teva mare. Era de família pobra, les famílies pobres no tenen sinó orgull, fillet. Et conta desquitllentes que va anar a monges gràcies al senyor Jaume, lo més ric del poble i que tenia un cor com un cabàs i tan religiós que va donar un hort molt gran a les Carmelites perquè es defensessin bé la vida. Oh, no et pensis!, que abans de la guerra, tornem-hi, tots les passàvem magres. El senyor Jaume va fer la donació a canvi dassegurar que la seva ànima Déu lhagi perdonat, sant home! es lliurés del purgatori (suposava que a linfern, de totes passades, ja no hi aniria a raure) i que les monges mantinguessin leducació religiosa de quatre nenes del poble. La teva mare nera una. Li feien fer ganxet i boixet. Tenien doble negoci, les monges: cobraven del senyor Jaume i es bevien les nostres suors... Va venir la guerra que tot ho aplana i van incendiar el convent. La seva ràbia se li estronca i ara et parla amanint les seves paraules amb sanglots: les monges van haver de fugir o damagar-se a les golfes de la gent de bona fe del poble. Tot per culpa dels rojos... Et repeteix allò que has sentit moltes vegades i que identifiques encara amb els patufets que llegeixes: «Si no fos pels nostres...!». Set representa que els «nostres» són un grapat de gent de bona fe, pacífics i també guerrers de causes nobles... Lhort del senyor Jaume! En acabar la guerra sel va quedar el bisbe, amb el convent, com a béns eclesiàstics que eren. Et preguntes tota lestona a què ve això de lhort i de les monges, però en segueixes el fil bocabadat per les expressions de la teva mare. Lhort i el convent els comprà el fill de lapotecari perquè es veu que tenia obscurs tractes amb una neboda del bisbe. Als hereus del senyor Jaume els cau la cara de vergonya... A la guerra van matar el senyor Jaume, va morir cridant fort, molt fort: «¡Viva Cristo Rey!». Això és valor, et confirma la mare mentre et passa una mà pel front i teixuga la suor. I plora, no para de plorar. Desordenadament texplica que després de les monges i de passar pel front morint-se de gana va venir en aquest poble amb el seu germanet, com la gentota de mal cor sempre cria ullots de guineu i llengua de serp. El timbre que es dispara li fa eixugar cuitacorrents les llàgrimes que li xopen la cara. Deu ser mossèn. La plaça i els carrers shan adormit: te nadones ara que sents només les passes de la teva mare i de lhoste que sadrecen al teu llit; només esgarips indefinits et fereixen lorella. Esgüells que timagines de rata irosa. No, prou de rates! Claves les ungles al matalàs: prou de rates! Entra la ferum del mossèn, embolicat de negre, i la teva mare, dol al cor. El senyor rector et somriu i tu de seguida li beses la mà, una mà gran i estovada que fa pudor, com tot ell. Et diu que tha enyorat a lhora de passar la plateta: tu la duus sempre plena de monedes i fins thi fan ploure algun bitllet. I és que tens un estil inconfusible en demanar als feligresos que tomplin la safata metàl·lica dalmoines. Que et posaràs bo, que no et cal patir, et diu mentre et grata el pèl llis i negre, pèl ple de febre; també et recomana que te lhauràs de tallar: li faries molt mal efecte al superior del seminari amb els cabells sobre lorella. Sí, tacaba de dir que thi han admès. Hi entraràs a loctubre, però un mes abans faràs uns cursets de preparació. La teva mare plora: se sent plena i satisfeta perquè veu netes totes les faltes passades i més encara quan mossèn li diu que than concedit beca i pots estudiar de franc. La teva mare, agenollada als peus del llit, te sarrapa als braços, i tu, no saps per què, guaites enlaire enlaire, sense escoltar els consells del senyor rector ni les paraules ploroses de qui et va parir.
Baixes les escales il·lusionat per les aventures que than de passar al curset i al seminari, et veus heroi i home fet. Te nhas convençut, de la fermesa del teu acte, sobretot quan les amigues de la teva mare shan desfet en lloances del teu gest: el primer capellà del poble! No cabies a la pell, aquesta tarda. Per això ara, després de sopar, has quedat amb la teva trepa per donar voltes pel poble. Than convidat: volen acomiadar-te sorollosament. Per primer cop confies en els teus amics dinfantesa i creus que no et jugaran cap mala passada. Tels trobes enriolats i animosos. De primer penses que en deuen portar alguna de cap, però de seguida el futur esperit missional et fa riure amb ells. Giravolteu el poble, caceu granotes, jugueu al futbolín, els companys et donen la sorpresa, lobsequi de comiat: una entrada al teatre que faran aquest vespre a la sala del cine del poble. Ja has dit a casa que no hi aniries fins ben tard i, daltra banda, tampoc no tens res contra el teatre. Però quan veus el cartell anunciador set regira lestómac: la companyia de Fina Rafetti presenta el seu espectacle de varietats. Tot de noies mig vestides, provocatives, semblants a aquells dibuixos dànimes en pena del catecisme, devorades per les flames. No dius res i entres. Un de la colla esclafeix a riure. Us asseieu al primer pis, sou els únics que lompliu i des dallí contempleu lespectacle del públic, molt més divertit que el que siniciarà quan salci el teló. Des dels vells més ressecs fins a les criatures de llet no shan estat de veure la funció: pots veure-hi mares amb el cotxet del nen, noietes de la teva alçada que sinicien en lart de la provocació, lalcalde, el metge, el mestre i fins tot el quarter de la Guàrdia Civil, i el teu pare, que no para de riure... Si et veia! Demanes als teus amics que mirin damagar-te i de no moure gaire fressa. Et són còmplices. La companyia de cuixes importades representa en sessió única les sorts i dissorts dun sexe reprimit, intuït sota gruixudes lones de roba espessa fins que... sobre el teló! Comença la representació amb un acudit dolent, molt dolent, tan dolent que et cau lànima als peus, en el qual lestrella de la revista explica com lalcalde lha rebuda i li ha ofert tres pomes de la collita. La resta de lespectacle es compon de cançons de poca substància, seguit de facècies que tracten dinvertits, dimpotents, de meuques... Tot un nou món que se tobre amb aires de festa i que tespanta i tatreu. Més i més cançonetes indecents. Però aguantes fins al final i, quan els actors canten a cor lúltima tonada, tesmunys amb la trepa cap a fora. Un dells tha demanat perdó. No li contestes, només rius per sota el nas i els dius que tot això ja ho tens superat, que no ho vols tastar perquè tu tens una veu més fonda que et crida. I sen van convençuts, fermament segurs, que tu ets molt més important que ells perquè aniràs a ciutat a estudiar, perquè no et deixes endur per allò que més endavant sabràs que sanomena passions. Quan tornes a casa, la mare tespera i et besa el front abans danar-sen a dormir. Et despulles a poc a poc: dormiràs sense roba perquè no suportes la calor daquest xafogós agost. Quan aconsegueixes dadormir-te tens les mans a lentrecuix, apegaloses, i un neguit inexplicable tamara el cos de suor freda. Saps que no ho havies de fer.
NOTES 1
Els pantalons de vellut de loncle Pere feien una olor que mentrava a dins de les entranyes i macompanyava fins als llençols. Feien olor de rostoll i dolivera, de perfum cridaner i de cremes llamineres de les seves amigues. Feien olor de món, i a casa jo només sentia lolor rància del porc al tupí: una olor que ho enllardissava tot i que volia dir que el geni del pare també era ranci. Era rància la infantesa i les glopades de vida i les rialles esclatants de loncle em bastaven per a imaginar-me que hi havia alguna cosa a viure fora de les parets de casa meva, una vida més palpable que els meus somnis de patufet.
Renyien molt, el pare i loncle, o, més ben dit, era el pare qui renyia amb loncle perquè aquest no es movia de la cadira de vímet i parlava rialler, amb lampolla de vi negre i el got a la mà. Però el pare, dret i nerviós, sesganyitava, acusava i omplia la casa de crits que em feien tancar a la meva habitació i tapar-me les orelles. Eren crits de rata aixafada per les rodes duna moto.
I una nit els xiscles a la cuina van ser més aguts que mai i vaig sentir una trencadissa de vidres i el pare que li deia no em facis ballar el cervell o tesquinço el pit. Des de llavors loncle Pere no va tornar a casa. Més tard vaig saber que shavia venut les seves finques i que escrivia a la meva mare pels volts de Nadal.
Al cap de poc jo me nanava al seminari. Al tren em feia lefecte que els crits de la cuina, la trencadissa i la fugida de loncle volien dir alguna cosa.
ENTRADA 2
(El tinent de lasil 2)
Sem comença a fer verdet a la cadira de rodes, sí. Ho noto, tot i que no pugui acotar gaire el cap perquè cada cop aquestes formigues mescampen la paràlisi amb més ràbia a les venes... Quan va ferir-me la bala les vaig conèixer, les formigues. Ens hem hagut de fer amics per força, què hi farem. Van esclatar-me en bocinets de metall i jugaven amb les meves cèl·lules, amb la meva sang, amb els meus nervis. I han substituït des del front els meus nervis de mig cos. Hi tinc formigues que pensen per mi, que em fan moure laltre tros de carn encongida, cada cop més raquítica... Però què mempatollo, ara? Ja diu mossèn que em vaig fent vell i que si no em trec les manies, lesperit també sem paralitzarà i lhauré darrossegar amb una cadira de rodasses fredes... Que divertit, aquest mossèn jovenet que ha vingut de fa poc! Fins es posa a riure quan el Tano acaba devacuar davant seu i li diu, no us amoïneu, home de Déu, que això són els pecats que us surten, ja els esteu purgant. Però a fe que jo mestimava més laltre, el vell, el del barret ample i dur, dulls de jutge que coneix i perdona i passa comptes. Va ser ell qui em va fer obrir els ulls a lúnic camí veritable. A cada parenostre em treia una burxa del cor, tot i que no mespantava cap de les formigues de metralla. Les burxes de la Margarida, daquell estiu, i és que encara les imatges em rebroten als budells, la primera i última vegada que vaig fer-ho amb una dona... Al front, quan em llançava pit enfora, tenia clavada la calitja daquell agost i el combat em semblava un joc de titelles comparat amb el que duia al cor... Gràcies al mossèn jutge, veu acostumada a predicar la veritat, que em va dir en veurem a lhospital, convulsionat: Déu sempre fa miracles, tinent; el miracle en vós és que estigueu viu per donar-li gràcies, el miracle és la vida de cada minut...! Em vaig acostumar a agafar-mhi, enfollit, a les seves paraules, meren la salvació. Jo podia rebre el perdó i conformar-me a viure paralític la resta de la vida si el creia, si em creia cada gest del mossèn front de llum, mans beneïdes... Però els anys mhan fet passar les ganes de miracles, la fe...? No, no, em deia el mossèn, ja pare espiritual meu, al llarg dels anys, el vostre cas no és la manca de fe, sinó la saviesa de la vida... És manca de joventut física i no de vida, tinent. I jo mho creia, quan mho deia a casa del meu germà. Però quan em van traslladar en aquest asil i ell em va visitar i va veure la humitat daquestes parets, les cares de retornats de la tomba dels companys, les madres que sembla que volin amb les seves toques i la pudor que fa cada bocí dedifici, quan va venir a veurem aquí, fa més de quinze anys director espiritual meu, crec que va ser ell qui va perdre la fe. La fe en mi i en les seves paraules dànim... Aquest capellà jovenet dara que el substitueix? No crec que es pregunti què és la fe, però sí que ens injecta vida.