1. En caldrà un estudi detallat per determinar lextensió del fenomen als diferents barris de la ciutat.
2. Alguns només de Guardamar: almendra, cerca, cutxara, garbanço, pajarita, quesso, reló, socato i tarde.
3. En val. sept. i val. tort. culler (puntualment cullerot); en val. merid. sacaora, sacacaldo i cullerot (localment traedor a Callosa den Sarrià i casso a Biar); i en val. alac. cullerot o casso.
4
EL VALENCIÀ I ALTRES LLENGÜES
Els emigrants valencians a Algèria de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX, sobretot de la comarca de la Marina, ens han deixat algunes recialles lèxiques del francés. Generalment fan referència a lalimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp:1 tenen molta extensió a la Marina i fins i tot a les comarques veïnes carrota carlota, lapel·latiu o malnom Moixú (< monsieur), paté foie gras; se circumscriuen a la zona de confluència de les dues Marines culotes bragues, sicató podadora (< sécateur), tricó jersei, i tenen un caràcter més local bia baleta de jugar al guà (Bolulla) / bieta (Callosa den Sarrià, Polop) / via (la Font den Carròs), a partir del fr. bille, cacaó (Bolulla), nyefro nespro del Japó (lAbdet, Beniardà), possiblement del fr. nèfle, ridó persiana de cotxera (fr. rideau cortina, Polop), salerí api (fr. céleri, a Tàrbena).
La presència danglicismes en valencià es limita només al lèxic relacionat amb els materials de construcció, que devien entrar pels ports marítims: blèc quitrà, a partir de langlés black (val. merid. i val. alac. costaner); bric (val. mall.), blic (Sumacàrcer, Pego) i també brica rajola (Sant Mateu, Vilafranca); congrí formigó (Pego); pórlan/pórlam ciment (val. gen. llevat del val. alac.).
El parlar de lIlla Plana, influït pel genovés, manté recialles de la llengua que parlaven els seus avantpassats: así o asín eriçó de mar és el mot lígur zin [ziŋ], que té el mateix significat; faula cranc prové del lígur fàulu o fòulu; birro falzia procedeix de sbirro (literalment agutzir) però aplicat a lornitònim presenta una àrea compacta en la zona originària; bavalosa bavosa ve, potser, de *babaruza, actualment babàuza; xama déntol és el mot lígur sciamma, amb el mateix significat.
A banda dels mots genovesos, hi ha molts italianismes en les localitats de la costa per influència de les varietats italianes a través de la pesquera (Llorca i Segura-Llopes, 2003): alatxa, aletxa, letxola, sangatxo.
Ben sovint, i resseguint Beltran i Navarro (en premsa), sobserva que determinats trets diatòpics de la llengua catalana parlada al País Valencià, connotats o estigmatitzats pel fet de no formar part de la llengua estàndard, coincideixen puntualment amb les solucions més generals o estàndards daltres llengües. Els processos evolutius convergents, de vegades casuals, han fet que trets que en els parlars valencians apareixen aïlladament, o potser tenen una extensió important, però que la normativa ha deixat de banda per motius diversos, en altres llengües romàniques són generals i són considerats estàndards i consegüentment prestigiosos. Vegem-ho en exemples:
Fonètica
a) la pèrdua de la d intervocàlica, que desapareix en gran part del valencià, sobretot el val. alac. (aixaes, roa, parties) és la norma en asturià (resultáu, variedaes) i francés (roue, parties, sortie);
b) paral·lelament, la pèrdua de la g intervocàlica en val. gen. (juar) o en val. alac. (lletua, matalafua) presenta un paral·lelisme directe amb el francés (jouer, laitue);
c) lensordiment de sibilants propi del val. cent. (metxe, txermà, cossa) té el reflex en laragonés (chirmán, casa) i, pel que fa a la consonant alveolar, en espanyol i italià de Roma (casa, cosa);
d) la despalatalització de la fricativa palatal sorda // en [s], pròpia del val. sept. i duna part del val. tort. reapareix en occità: caissa, peis;
e) la palatalització pròpia duna part del val. merid. [] en mo[]ca i a fo[]ques és estàndard en portuguès (mo[]ca, e[]curo).
Morfologia
a) larticle salat de Tàrbena, dorigen mallorquí, és normatiu en sard (su cane, sa taula);
b) la forma de larticle masculí plural que sentim a la Vall de Biar, a Guardamar i a diversos pobles de la Marina Baixa (i també en pallarés) les cavalls correspon al francés estàndard les chevaux; larticle masculí lo, los del val. tort., que sestén pel nord fins al nord-occidental i tarragoní, i apareix també en alguerés és la norma en asturià i espanyol (los);
c) les formes dels demostratius duna part del val. merid. i sept. i de tot el val. cent., ixe/ixa, corresponen a laragonés ixe/ixa;
d) en val. merid. limperatiu avantposa el pronom com fa litalià estàndard: me diga, se faça (val. merid.) / it. mi dica, si faccia;
e) els infinitius naixtre, coneixtre, que són característics del Baix Vinalopó, són les mateixes formes que les franceses naître, connaître.
e) els infinitius naixtre, coneixtre, que són característics del Baix Vinalopó, són les mateixes formes que les franceses naître, connaître.
Lèxic
Partim de la base que el camp lèxic és més flexible a la norma-tivització que els trets fonètics o morfosintàctics de poca extensió. En el Diccionari Normatiu de lAVL shan incorporat nombrosos termes de caràcter comarcal o de molt poca extensió. Amb tot, hem volgut destacar alguns paral·lelismes evidents de mots només valencians (de vegades compartits amb algun altre dialecte lateral de la llengua catalana) amb altres llengües romàniques: vesprada (occ. vesprada), orendella (occ. aurendelha), gabre (occ. gabre), afonar (it. affondare), volta (it. volta), forment (it. frumento), pitxer (it. bicchiere, port. pichel/picheira), eixir (it. uscire / rom. a ieşi; també es diu a la Franja de Ponent i en rossellonés), galleta poal (rom. găleată).
1. Remetem, per a veure-hi detalladament les coincidències, als estudis de Corbera Pou (1982) i Montoya i Corbera (1998). Hi destaquen els mots dús general carrota, beta-rave i cacaó.