Aquesta presència tan elevada de formes provinents del català a les comarques del Baix Segura (amb Oriola com a capital) i les Valls del Vinalopó (amb importants localitats com ara Elda, Asp i Montfort) respon a una dinàmica històrica diferenciada de la de la resta de comarques castellanoparlants de més al nord. El català hi tingué vigència fins entrat el segle XVIII.
El català era parlat inicialment, de manera majoritària entre els cristians, al Regne de Múrcia durant els segles XIII i XIV, gràcies a la repoblació catalanoparlant duta a terme per Jaume I. Tot i això, diverses circumstàncies històriques posteriors castellanitzaren el regne no sense deixar-hi una empremta toponímica, antroponímica i lèxica remarcable.
Les comarques dOriola i Elda també van ser majoritàriament repoblades per catalans, com gran part del Regne de València. Multitud de documents demostren lexistència i ús del català en aquestes comarques (Montoya, 1990, 2006; Millán García-Varela, 2014).
Lexpulsió dels moriscos lany 1609 suposà a la comarca un daltabaix demogràfic que afavorí la incorporació dun flux immigratori molt important sobretot dorigen murcià. Progressivament fins a principis del XVIII la comarca dOriola anà abandonant lús del seu català ancestral en un procés de minorització que deixà una petjada important, com hem vist, en la llengua vencedora, el castellà.
Millán García-Varela (2014) deixa constància de testimonis molt interessants sobre aquest tema a Oriola. Per exemple, uns versos anònims de principis del segle XVII «fan un joc de paraules entre el cognom del poeta gandià Josep Oriola, que escrivia en català, i lescassa propietat amb què se suggereix que es parlava aquest idioma a Oriola»:
Oriola, ab ser descrit
als que en Oriola escrihuen,
me pareix que ha contrafet,
que en aquella terra dihuen
el home, el bou y el perret.
És simptomàtic que el gentilici nacional que feien servir els oriolans (i els murcians) fins a principis del segle XVI és el de català, moment en què comença a ser substituït pel de valencià (la primera documentació és de 1525):
[...] los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians (cita a Millán, 2014: 34).
A principis dels segle XV, continua aquest autor, a Múrcia ja necessitaven traduir els textos que venien dOriola:
E por quanto el concejo de la villa de Orihuela envió una carta de respuesta al concejo de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la cual era menester de se tornar en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere mejor; por ende, ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. que faga trasladar dicha carta de catalán en castellano.
Un poc més avant, a Oriola, referint-se a un greuge entre murcians (els «castellans») i els oriolans («els catalans»), sescriu:
Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida.
El cronista oriolà mossén Pere Bellot escriu el 1620 sobre una carta del municipi dOriola en què hom es queixa, lany 1491, del tracte rebut pels oriolans en el bisbat de Múrcia:
Un poc més avant, a Oriola, referint-se a un greuge entre murcians (els «castellans») i els oriolans («els catalans»), sescriu:
Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida.
El cronista oriolà mossén Pere Bellot escriu el 1620 sobre una carta del municipi dOriola en què hom es queixa, lany 1491, del tracte rebut pels oriolans en el bisbat de Múrcia:
Escribió el consejo que no les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a plei-tear a Murcia por la diferencia de lengua y costumbres. Al provisor dicen lo mismo, y que en sus escribanos dicen cuando entra alguna de Orihuela en su corte: «Ja ve lo català, hara pagarà». Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como a Dios plugo.
A banda daquesta documentació, on hi ha proves de la vitalitat del català a Oriola, lantroponímia i la toponímia oriolana i de localitats castellanoparlants de les Valls del Vinalopó també corroboren aquesta etapa de la seua història: Rabaloche Raval Roig, Benferri, la Campaneta, Formentera, Punta Prima, Cabo Roig, Espeñetas, la Zenia, Negré, Sismá (vg. Pérez i Navarro, 2002).
A Guardamar (darrer bastió catalanoparlant de lHorta dOriola), i sovint a tot el Baix Vinalopó, i al murcià de lHorta dOriola es produeix un contínuum de solucions que fa que molts termes catalans penetren o per ser més exactes shan mantingut com a elements de substrat a la banda murciana mentre que al costat valencià abunden els murcianismes:
almendraansaalmuersobajocaansueloboriaarrañarcabesotearrempujarcagarneraabejorugocamalberenjenacrancocapullofrisuelobrisuelocarruchagarrofacercagarrofero/colorínhormigóncucharalisónespàmo(r)ciguilloestropajoogarilgarbanzopanisogorriónperlúlimpiopésolesmadrugápolsagueranuncapuntillónpajarita de las nievesrepelopisarrovínquadrillasamoreaosamorejatquesosipiasípiarelósucharepiscota(ta)rujíoviteteguiteteguitéromerosangrijuelasimientetardehabichuelaPer tot plegat, com esmenta Casanova (2010), cal reivindicar lestudi i la rellevància que tenen en la societat valenciana els parlars de base castellanoaragonesa del País Valencià, la seua història, la seua vigència i les relacions recíproques de les dues llengües que conviuen en el nostre territori.
5. ELS CASTELLANISMES DEL VALENCIÀ
Lentrada de castellanismes a la nostra llengua ja ve dantic. Ara bé, podem dir que sintensifica durant el segle XVIII, a partir de la guerra de Successió a la corona espanyola lany 1707. Després de la Batalla dAlmansa (el 25 dabril de 1707), i en especial durant el segle XX, la nostra llengua sha vist perseguida i prohibida, sobretot en àmbits com ara lescola, ladministració i lesglésia. Aquesta és, per tant, al costat de diversos aspectes de la vida moderna sobretot laparició dels mitjans de comunicació, la via més important de penetració de castellanismes. Vegem-ne uns quants que es reparteixen ací i allà al llarg del territori valencià, alguns de caràcter local; gran part daquesta nòmina de caste-llanismes posseeix lequivalent genuí en alguna part del territori, especialment entre parlants duna certa edat. En algun cas, el mot genuí ja no es fa servir però es recorda en ús recent:
a) lesglésia: monesillo, obispo, iglésia, limosna, cura;
b) les institucions públiques, ladministració: bando, concejal, correos, José, Miguel;
c) la vida moderna: ahorros, bassura, cera vorera, helicóptero, hormigó, lavava[χ]illes, le[χ]ia, pisso, préstamo, rascacielo, teléfono, va[χ]illa;
d) lescola: artícul, assul, debers deures, círcul, regla, les tables de multiplicar, tissa, uno, voltereta;
d) lescola: artícul, assul, debers deures, círcul, regla, les tables de multiplicar, tissa, uno, voltereta;
e) els mesos de lany: enero, febrero, maio, [χ]únio, [χ]úlio, setiembre, noviembre, disiembre;
f) modisteria o botigues de roba: brotxe, hevilla, tratge, xaleco, calçoncillos;
g) la televisió: crimen, assessino, lutxar, sospetxa, huella, seqüestro, xiste, índios i vaqueros, aplausso;
h) objectes o menjars quotidians: abanico/palmito, bassura, bolsillo, cepillo, cervessa, cutxara, cutxillo, globo, hutxa, lata/llata o llateta, peine, sacaora/sacacaldo, sapato, servilleta, tenedor, tortilla;
i) fruita i verdura: ciruelo, melocotó, sandia; almendra, berenjena, garbanço, habitxuela, lenteja, pepino;
j) animals i mots relacionats: burro (i burra), cerdo, cordero, golondrina, leó, matxo, pavo, pic(o), qüerno, rabo, rató, ternera;
k) parts del cos, defectes o virtuts físiques: cadera, coixo, cego/ ciego, feo, manco, rabillo, tobillo, surdo, rúbio, tiesso;
l) la mar (sobretot als pobles distants): cangre[χ]o, isla, me[χ]illó, ola, plaia, pulpo.
m) noms, adjectius i verbs del vocabulari bàsic: empu[χ]ar, ladrillo, llegar, llevar, llimpiar/limpiar, rincó, sacar, surra.
Sovint es conserva en valencià una unitat lèxica però no els seus derivats, que es prenen directament del castellà perquè són mots habitualment associats a determinats contextos castellanitzants: déu-adiós, cendra-cenicero, finestra-ventanilla, costum-acostumbrar, menjar-come-dor, taula-messita (de nit); el cas contrari també es dona: ombrienc-ombria-sombra.
Malauradament, hi ha castellanismes que sapliquen a objectes que han patit alguna modificació en la forma, presentació, fabricació o ús. La forma catalana queda relegada només a lobjecte en la presentació primera en el temps, diguem-ne lantiga, mentre que el castellanisme ens val per a lobjecte amb una presentació nova, més moderna i actualitzada, el nom del qual el prenem de la publicitat i dels comerços, com si no fora la mateixa cosa: escala-escalera, lleixiu-lejia, fusta-madera, entre molts altres.
Certs castellanismes tenen una alternativa local molt interessant des del punt de vista de la creació lèxica. Així, per exemple, el general bocadillo té aquests sinònims: rua o ruga (val. sept.), cantell (Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Alfara dAlgímia, Estivella), cantó (Benaguasil), berena (Aín, Suera, Tales), panet (Gata), entrepà (Massanassa, Nàquera); i cera o baldosa vorera es diu penya (Monòver), rejola (Novelda) o ambor (Benaguasil).
Per un altre costat, cada varietat del valencià, de vegades, presenta castellanismes més o menys específics. En val. alac., tot i que no de manera generalitzada, se senten formes com ara abanico, assul, berenjena, cangrejo, cura, golondrina, laço, llevar, llimpiar, madrugà, mueble, rincó, sacar, surc, trença, unya i, fins i tot, més localment almendra, cerca, cutxara, garbanço, llegar, pajarita, quesso, reló, sapato, sin, socato i tarde. En val. merid. se narrepleguen també alguns com ara bassura, cervessa, ciruelo, peine, pisso, rúbio, tovillo, comedor, cutxillo (aquest només a Alcoi i làrea dinfluència més directa). En val. cent.: Alicant, barato, bassura, càrcel, lenteja, palmito, peca, rincó, rúbio, sacaora/ sacacaldo/casso cullerot,3 tiesso, tovillo; caixó calaix i madera són propis del val. cent., val. merid. i val. alac.; antes de tot el valencià, llevat de la major part del val. alac. i la zona fronterera del val. cent.; més cap al nord hi ha Alicant, barato, bolsillo, feo, limpiar o llimpiar, tiesso, tovillo, peine, rúbio, surra i, més localment, canció, empujar, rià riuada.