Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a linterior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica sassocia indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva daquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de lanomenada Franja de Ponent, a lAragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. Lextrem sud Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.
A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba (ferrer, cantar, partir). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final sallarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. Daquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a lextrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.
La pèrdua de loclusiva final en pont i molt arriba a Artana, la Vilavella i Nules, novament més al sud del riu Millars i de Castelló: pon i mol. I casualment, aquesta elisió és pròpia de nou dels pobles de la conca mitjana i alta del Vinalopó. En aquest cas, sestén més enllà, fins a Ontinyent, Cocentaina i Alcoi, a les muntanyes del sud. I novament a mode dillot, tampoc no articulen aquest so final de manera més esparsa en alguna de les valls pròximes al cap de la Nau. La resta del valencià conserva la pronúncia més antiga (com el mallorquí), amb aquesta consonant final perceptible.
Un fenomen estrictament vigent a les comarques més septentrionals (des de la Plana Baixa fins als Ports, amb poques excepcions) és la despalatalització del fonema que apareix en mots com ara peix o baixa: pei[s] i bai[s]a. A la resta del valencià es manté, en general, la pronúncia general palatal. Tot i això, a les comarques on lelement mallorquí sobrevingut és important (la Marina Alta i la Safor) juntament amb tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot (i algun del nord com ara els de la Foia de Castalla i la Vall de Biar i, excepcionalment, a la Ribera Alta), aquesta consonant palatal no va precedida de la semivocal: pe[], ba[]a. Aquesta dualitat de pronúncia (amb semivocal o sense) en termes generals coincideix amb els parlars occidentals i els parlars orientals respectivament (amb algunes excepcions). El valencià, com veiem, adopta totes dues articulacions i les distribueix al llarg de la seua geografia.
La pronunciació dalguns diftongs marca fites que ajuden a definir les subvarietats del valencià. Duna banda, el diftong /ɔ/ experimenta el tancament de la vocal per assimilació cap a la [u], pl[o]u i dij[o]us. Aquesta realització arranca des duna part dels Ports i sestén al llarg duna àrea ben àmplia que comprén, a més a més, lAlt Maestrat, lAlcalatén i tota la Plana fins al Camp de Morvedre i linterior del Camp de Túria. A pesar del que puga semblar, no es tracta de cap castellanisme, sinó duna realització motivada per factors interns a la llengua (de fet, altres mots de la mateixa família sense el diftong tenen o oberta: pl[ɔ]ga, n[ɔ]va, etc.). A les zones de frontera, de nord a sud del país (especialment estés, al migjorn, a Guardamar i pels volts del riu Vinalopó), sentim la solució, ara dissimilada, pl[a]u i dij[a]us. En aquest cas, és probable que sí que sexplique, almenys indirectament, per la relació que aquests parlars tenen amb el castellà veí. Aquesta solució no és estranya a altres parlars nord-occidentals més amunt del riu Ebre. La pronúncia normal amb o oberta, pl[ɔ]u i dij[ɔ]us, que sentim al Baix Maestrat, reapareix a lalçada del cap i casal i sestén fins a Santa Pola.
Les dues realitzacions del diftong /u/ tenen una distribució geogràfica destacable en valencià. La més antiga i clàssica, general en gran part del català, és la pronúncia decreixent cuit, cuina: c[u]t, c[u]na. Però en valencià només és pròpia de la part més septentrional i, de manera esparsa i en recessió, també de les comarques meridionals. Una segona realització amb diftong creixent c[wi]t, c[wi]na, sestén per la resta del valencià, en una àrea molt més extensa, especialment fixada en el valencià central, i coincidint amb lalguerés. En canvi, cal tenir en compte que hi ha dos mots, (a)vui i vuit, que es realitzen quasi pertot amb diftong creixent potser des de fa segles: [ˈwi] i [ˈwit]; només lextrem més septentrional ha mantingut el diftong originari v[u]t, av[u], com la resta del català.
Coincidint pràcticament amb làrea de distribució de lassimilació en [o] del diftong /ɔ/, trobem les pronúncies clàssiques [e]scola i [e]ntendre, que, junt amb la majoria de les comarques de Castelló, també es reprenen a les terres regades pel Vinalopó i a les planes del Túria. Tot sembla indicar que aquesta pronúncia és una conservació de la realització més antiga del català occidental. Malgrat això, les àrees urbanes i la població no anciana, adopten progressivament aquest sistema, ara sí, per influx del castellà. La resta del valencià presenta la innovació general en català occidental: [a]scola i [a]ntendre, des del Camp dAlacant fins a la Plana i el Baix Maestrat i dací devers al nord fins a Andorra.
El tret fonètic principal que caracteritza lingüísticament la faixa de terra que roda el golf de València, des de la Llosa i Almenara, a la Plana Baixa, fins al Xúquer aproximadament, amb tendència a estendres a les ciutats de Carcaixent, Xàtiva, Sueca i Gandia, en major o menor grau, és lensordiment de sibilants: me[]e, forma[]e, []ent, ca[s]a, mú[s]ica. El fenomen caracteritza fortament el valencià daquestes comarques, conegut inapropiadament amb el nom dapitxat. A pesar que només abasta poc menys duna cinquena part de lextensió territorial catalanoparlant del País Valencià, acull la meitat de la població del país, inclosa la capital. Aquesta raó és clau per a entendre que aquest parlar és considerat, des de lexterior, el prototípicament valencià. En diversos punts, tant de les comarques de més al nord, com de les del sud, especialment en àrees frontereres, sarrepleguen alguns esguits daquestes articulacions fonètiques, normalment desplegats més modernament.
Destaquem, per acabar, tres darreres característiques fonètiques. Quant a les consonants geminades, el valencià general les ha simplificades o dissimilades a gairebé tot el territori, ja des de la ratlla del riu Sénia: amela/armela, velar, cona; o dissimilades: amelda/amerla, veldar/verlar, corna/colna, rogle. No obstant això, les comarques situades grosso modo al voltant del cap de la Nau conserven la pronúncia clàssica: (a)me[ll]a, ve[ll]ar, co[nn]a, etc. El betacisme és un altre fenomen en expansió: en lactualitat només es manté el fonema labiodental de manera ferma aproximadament a la mateixa zona de manteniment de geminades, fins i tot entre els jóvens; a la resta de les comarques al sud del Xúquer fins a Guardamar, a lentorn de Castelló de la Plana i, en forma dillot, a la baronia de Llombai, està en franca regressió. Finalment, el ieisme sescampa pertot arreu entre les generacions mitjanes i jóvens, amb alguna excepció puntual, la qual cosa augura un mal presagi per al fonema /ʎ/, que podem afirmar que té els dies comptats.
Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem dexposar:3
En morfologia, a vista docell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. Nhem escollit un grapat de significatius. Destaquem dentrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. Duna banda, la primera persona del present dindicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte, jo parle; però la solució general del Principat, jo escolto, jo parlo, sendinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i lAlcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a lextrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc. També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés, mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara. Lantíquíssima pronúncia ell parle, del present dindicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.
La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc, jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present dindicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem, digueu (o digam). Aquesta velarització extrema sestén pel centre del país i sescampa envers el sud.
Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a: tingam, tingau. Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També lextrem sud conserva aquest vocalisme.
La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa, te fa, se fa, ne fa. Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em, et (amb les variants es i el), es. És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes dAlacant, de les solucions occidentals.