El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos, amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) nanem, mos vestim esdevé se nanem, se/es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de lAlcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant dAlcoi, Cocentaina i Ontinyent.
Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, dAlacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions daltres parlars catalans.
Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta poal, llissar (esllissar, rellissar) esvarar, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa lEbre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos Reis, Saginero Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures, vedriola, xic, xiquet, etc.
Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta poal, llissar (esllissar, rellissar) esvarar, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa lEbre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos Reis, Saginero Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures, vedriola, xic, xiquet, etc.
Amb tot el que acabem dexposar, es pot deduir que linflux que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i lAlcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet dincloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), sha propagat, a mode dones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ, pon, màniga, ginoll, mo nanem, coneixem, que vingueu, aquí, panís, mançana (maçana), etc., allà on en valencià central opta per parlar, pont, mànega, genoll, se nanem, coneguem, que vingau, ací, dacsa, poma.
Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):
a) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, lAlt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i lAlcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.
b) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i daltres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i lAlcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que shi poden adscriure.
c) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, shi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, lHorta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.
d) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. Shi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall dAlbaida, la Safor, lAlcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de lAlacantí són les comarques que shi poden adscriure. Shi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb lexpulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.
e) El valencià alacantí és làrea marginal meridional dels parlars valencians, on shi conserven trets que corresponen a lantiga varietat perduda de loriolà. Shi mantenen trets poc habituals en la resta del territori, especialment arcaismes, però també castellanismes i formes potser dorigen remotament catalanooriental.
A banda daquestes grans àrees o subvarietats dialectals, cal no oblidar els parlars fronterers, ben rics i variats pel fet de ser zona marginal exposada a les influències externes i alhora conservadora i refractària als canvis propagats des de les àrees difusores. Sencabeixen en aquesta categoria parlars com ara els de Vistabella, Suera, Tales, Torís, la Canyada, el Carxe, Crevillent o Guardamar. Tampoc no es poden menystenir un seguit de parlars peculiars, fruit de repoblacions posteriors diverses, com ara el de Tàrbena (i daltres en menor mesura), repoblada per mallorquins al segle XVII o lIlla Plana dAlacant, els habitants de la qual són descendents de genovesos de finals del segle XVIII.
A més a més, la diversitat que ofereix una orografia variada (planes, valls abruptes, muntanya, costa) i els factors repoblacionals, que varien de poble en poble, acaben de perfilar els parlars valencians. Tot plegat justifica la riquesa i interés dels nostres parlars i ens permet observar que al Baix Vinalopó, per exemple, es mantenen mots com ara tempir i xollar, coincidents amb el gironí o amb altres parlars catalans molt allunyats geogràficament; que loccitanisme orendella reaparega en valencià meridional; o que a lAlcalatén es diga un nus coincidint amb la subcomarca de Biar.
Dissortadament, les tres grans ciutats valencianes Alacant, València i Castelló de la Plana han experimentat un procés de substitució lingüística trist i injust. Però el valencià ha estat i és encara la llengua pròpia de les tres ciutats. Han exercit com a centres aglutinadors de població nouvinguda, valenciana o no, i això ha colgat les peculiaritats del català que les ha caracteritzades. Creiem que es mereixen, a pesar de tot, que els dediquem un petit homenatge. La taula següent resumeix els trets més rellevants que caracteritzen el seu valencià:
1. En teniu una guia bibliogràfica exhaustiva en Colomina (1999).
1. En teniu una guia bibliogràfica exhaustiva en Colomina (1999).
2. Però són valencianoparlants les poblacions disperses montfortines de les Espilleres i el Poublanc.
3. A les taules següents, on sil·lustren els exemples exposats, apareixen entre parèntesis i en cursiva les formes secundàries, les que tenen menys extensió dins de la varietat.
2
HISTÒRIA DEL VALENCIÀ
1. ORIGEN DEL VALENCIÀ
El concepte i el nom de llengua valenciana apareix en els textos valencians durant els darrers anys del segle XIV i, sobretot, en el XV i es congria a causa de diversos factors díndole extralingüística. Segons Ferrando (1980), el nom de la llengua dels valencians passà, durant els segles inicials, per tres denominacions que reflecteixen el pensament, les vicissituds històriques del Regne de València en el si de la Corona dAragó i levolució del sentiment nacional.
La denominació inicial, romanç, exclusiva al segle XIII, tenia caràcter genèric. La segona, catalanesc o català, habitual en el segle XIV, es fonamenta en la concepció medieval de nació, sinònima de comunitat lingüística. A finals daquest segle i sobretot durant el XV, sobri pas una tercera denominació particularista i «amb fortes connotacions polítiques» (Ferrando, 1980: 17): llengua valenciana. En aquest període es reforça lentitat jurídica del Regne de València, que es consolida com a potència comercial a la Mediterrània, i esdevé centre cultural i literari de la Corona dAragó. Aquesta nova denominació, però, tingué caràcter intern i serví per a remarcar la ciutadania jurídica dels valencians enfront de catalans i mallorquins. Portes enfora, «els mateixos valencians i mallorquins es presenten sota el nom genèric de catalans als altres pobles, i com a tals són considerats pels pobles veïns» (Ferrando, 1980: 11).
És obvi que la primera població traslladada al Regne de València durant el segle XIII no podria afirmar que parlava llengua valenciana, una vegada establits i condicionats en la nova entitat jurídica i política cristiana i on els nadius parlaven àrab (el mossàrab ja havia deixat de parlar-shi feia temps). La consciència lingüística de la població nouvinguda i dominant no canvià durant el viatge. Però sí que canviaren, potser dràsticament, les seues biografies lingüístiques a partir daquell moment.
En efecte, la migració causà un canvi radical en les relacions socials dels colons que sestabliren al nou regne. Sinicià una nova etapa en les seues vides que es caracteritzarà, entre altres aspectes, per comptar amb nous interlocutors que provenien de territoris cristians diferents amb llengües i varietats lingüístiques diverses: català occidental, català oriental, aragonés, occità, castellà, a banda dels àrabs autòctons i lhebreu que parlaven els jueus. La proporció de cada grup lingüístic fou diferent en cada comarca, en cada vila. El predomini es donà clarament a favor de làrab però les circumstàncies polítiques i socials en què romangueren després de la repoblació no afavoriren que hi hagués una relació especialment fluida entre cristians i musulmans. De fet, els musulmans foren expulsats de les ciutats i apartats a les pitjors zones (Baydal, 2016). Entre els primers, predominà lorigen català i va ser aquest element el que condicionà definitivament la llengua del nou regne de València.