La princesa sou Vós
Edició digital: abril de 2022
© 2022, Blanca Llum Vidal
© 2022, Club Editor 1959, S.L.U., per ledició
Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Maria Callís,
Maria Arboç Terrades
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Blanca Llum Vidal
La princesa sou Vós
CLUB EDITOR
BARCELONA
I
Barcelona, 14 doctubre
A vegades em lligaria a Vós per lesquena i no per la meva esquena tocant-vos la panxa ni pel meu os de la cua buscant-vos el sexe ni pel meu cap tapant-vos la boca, no, sinó a Vós per lesquena. Esquena amb esquena per esquivar els ulls de lEscàndol que és voler-me lligar abdicada i salvatge i gelosa si cal del Refugi que us té només a Vós. Esquena amb esquena per no veure tot allò que veieu, que també és tot allò que els altres veuen en Vós i la manera com Vós ho feu vostre. Esquena amb esquena perquè voler-vos per a mi no és només un Escàndol antic que ressona cruel o que ressona cretí: també és un Escàndol invers que el Mercat sha fet seu Vós sabeu com ningú que, quan els Marges es venen, a lEstrip i a lEsquerda sels fa Institució, el Poder aplaudeix fins a langúnia i el Castell es fa fort quan a la porta et conviden a treure un peu del Camí. Esquena amb esquena per fer veure que el Desig i el Desastre no hi són si no es veuen. Així de senzill, daviciat, de transparent i de trist. Esquena amb esquena per girar-li la cara anava a dir a la Paraula, però no, que Vós i jo no hem de parlar de Llenguatge, només dHistòries, de Matèria segura i de la Pena que es toca. Esquena amb esquena per girar-li la cara a una boca que em lliga tan fort com la corda. Perquè és així, amb una corda, que em lligaria a Vós per lesquena. Per no poder caminar ni escapar-me de Vós sense caure per terra. Per sentir com el terra sens torna petit sota els peus: només un Cercle imprecís, un espai mig de Tomba, un Redol tan estret que allò que hi creixi dedins shaurà denfilar entre els meus ossos i els vostres. Una mica ofegat, així haurà de créixer. Una mica morint fins que passi de llarg les esquenes i respiri tranquil per damunt de dos caps que fan Monstre. Potser hi creixerà una Figuera i algú vindrà a dir-me que, si és estret el Subsol que ens sosté, remuga que és tòxic. Potser Vós acabareu invocant abdicat i salvatge i gelós de qui nés que hi neixi un Cactus. Potser en tindrem prou amb un Salze, però potser sota els peus només hi haurà un Brot qualsevol que no portarà cap Lament, però haurà afectat, això sí, lHarmonia forçada dels cossos. Esquelets que o bé sestan quiets o bé es desplomen. Esquena amb esquena i la defensa impossible. Imagineu-vos si sacosta el que sigui i nosaltres així: ni duna Puça no ens salvaríem. I preparem-nos si ens agafa la Tos, el Riure sonat o una Gana, per exemple, brutal. Gairebé tot enderroca dos cossos que han suprimit la Distància per no poder-se acostar. A vegades renunciaria a Vós lligant-nos desquena i a vegades només voldria fer un Niu damunt vostre o fer-hi el que sigui.
Vostra.
II
Barcelona, 17 doctubre
No ha passat res dençà duna carta que us vaig enviar com si us desafiés a un Duel tan absurd com lambient daquest lloc on escric. Diuen República com qui diu Lleneguera. Una cosa, per cert, importantíssima. Un dia us portaré allà on sen fan perquè veieu què vol dir, trobar-ne una i una altra i omplir-se les mans amb aquella mena de Suc llefiscós ple de pinassa i de terra. Fins i tot si mai no us hi porto, Vós em demanareu que aprofiti el viatge per ensenyar-vos la Cova i covar-nos el Crit fins a cremar la muntanya. De genolls, la cremarem, que la cova és petita i shi ha de viure ajupit. De genolls amb lIncendi per dins i amb la muntanya més verda que mai i tornant-se una Selva. Nosaltres cremats i la Selva avançant, ideal i espantosa, intransitable per sempre, un embull vegetal que enlluerna i confon i tan bonica com vulguis, però espai: una barreja de fang i de fulles tembolica el cervell fàcilment i tajeu al Divan. Tan ufana com és i tant com sallarga de liana i darrel, només deixa espai per pensar Pensament i ja hi som: o el penses tant que li dones la volta i en surts disparat o et precipites en tu i textravies. Setanta-dues hores i el rastre dun cadàver es perd a la Selva del Cap i en el Cos fet Idea. No ha passat res dençà de la carta primera i el que ha passat són tres dies. Una massa de Temps que Vós heu omplert fins a fer-la feixuga molt bé: que ens caigui al damunt i ens esclafi! Ni Vós mheu escrit ni jo us he empaitat per pidolar-vos Cançons. Jo que volia estampar-vos que Vós tampoc no hauríeu de tenir per car el mot lícit de Protesta, jo que volia una mica de Rèplica ni que sigui una engruna o el refús de la Mandra, jo que esperava una Ràbia fecunda, jo ni tan sols no he gosat preguntar-vos si us heu inventat un Color o què punyetes en feu, de lEspera.
Encara vostra.
III
Barcelona, 21 doctubre
Estimar-vos a part daquesta Època en què Vós us canseu i en què jo em desoriento contra tota Esperança, això vostre té cura contra tot Averany, això meu potser és massa Fe a no tenir-ne; estimar-vos tan lluny dels Carrers que ens expulsen i tan clarament ignorant de lOrdre dels fets que la Propaganda destaca; estimar-vos així, amb aquesta Comèdia de la lletra Majúscula que figura Concepte i que no és altra cosa que la Inspiració derrapant expliqueu-me, si no, què vol dir aquest Excés de paraula estufada i de grafisme tibat i expliqueu-me també si no corro el perill dacabar amb una frase ajuntada amb guions i dacabar fent el joc a una Estètica Metafísica servida tota ella amb ziga-zagues sonores us prometo, això sí, que no diré, que no diré, que no diré Ontologia; estimar-vos així, amb aquesta Llengua subordinada que senfila pel cel on no sens ha perdut res i que embafa ja abans de dir el què, estimar-vos així potser es mereix un Informe. Per això us torno a escriure. Un Informe precís i fins i tot objectiu. Un Informe que Vós comprendreu perfectament que no estic en condicions de redactar ni de fer. Un Informe que, com la majoria dinformes, no sescriuen del tot ni satreveixen a fer-se més aviat selaboren o encara pitjor: es realitzen. També comprendreu com mhauria agradat saber fer anar el Bisturí per comentar una sèrie de dades i consumar o perpetrar per escrit el nostre Estat de la qüestió i el nostre lloc al Sistema. Que mhauria agradat poder fer-ho no té res a veure amb lInforme ni amb la solemnitat ridícula dhaver de signar-lo, sinó amb la conseqüència immediata del full: venir fins a Vós per lliurar-vos un Document. Lliurar-vos alguna cosa per força ha de ser diferent que donar-vos-la. Potser més freda, potser més discreta o compacta. Potser és al revés del que sembla i resulta que esvera i trasbalsa lEspectacle central, la Massa de carn que batega. Sigui quina sigui la diferència o el matís de no res, relacionar el vostre cos amb una cosa que es lliura magrada amb una Intensitat que es desboca i ho diu com també diu que Vós us heu acabat convertint una mica en això: en deixar anar el Cavall i que corri, en desprendres del Fre bruscament desobeir-lo. Veurem si pot ser. Aquest matí de tardor reprimida mhe adreçat al Comitè de Treball per preguntar si Direcció ja té a punt el Salconduit per travessar el Toc de queda. El Futur sembla antic i el Present és una merda. El proper dia us parlaré danimals.
Sempre vostra.
IV
Barcelona, 24 doctubre
Fa tres dies gairebé us vaig prometre que us parlaria danimals, cosa que vol dir que ara mateix ja us hauria destar parlant de la diferència entre la Bellesa insuportable del Linx ibèric i la meva experiència amb les bèsties. Ho faré un altre dia i aquest cop us ho prometo del tot: de paraula, mhi obligo, per la Bellesa del Linx. De moment només us avanço que el problema és que la mirada del Linx em paralitza i que, així com hi ha gent que ha tingut el desig de ser un Indi, el que tinc jo és el desig de viure paralitzada en aquella línia que sarqueja des dels ulls esquinçats fins a les temples del Linx. Us anticipo, també, que aquest meu desig cada vegada topa més violentament amb allò que em passa amb les feres i és que lúnic que em fan amb una evidència palmària és picar-me. Si avui retardo lintent de justificació daquesta evidència que, pel fet de ser tan transparent i rotunda, poca glossa li cal, si avui ho retardo és només perquè aquest cop sí que ha passat res dençà de lúltima carta que us vaig enviar. I ha passat que us he vist. I ho dic així i així persisteixo: ha passat que us he vist. Per res del món no podria afirmar que allò que ha passat és que ens hàgim vist mútuament. Jo, que des de la meva Talaia precària i amb la meva Elegància farsanta permeteu-me, us imploro, de conjugar en femení, jo, que no tinc cap Dret a donar per fet que Vós mhàgiu vist, jo dono fe que allò que ha passat en el lapse de Temps que hi ha entre una carta i una altra és només que us he vist. Així exactament, com si fóssiu un Quadro, com si jo us contemplés i com si jo no mestigués relacionant amb Vós en tant que Persona, sinó en tant que Obra dArt. Espero que Vós no trobeu que això que ara he dit fins i tot és bonic. Per això us imploro també que considereu que aquesta possibilitat no és només que no tingui cap Eficàcia ni una, sinó que, a més, és terrible: en la mesura que allò que jo estaria fent amb Vós no seria percebre-us, no seria sentir-vos, no seria tocar-vos, sinó experimentar-vos estèticament, seria una mica un Abús i bastant Crueltat. Ho seria a no ser que Vós estiguéssiu fent alguna cosa semblant i que us relacionéssiu amb mi, posem per cas, en tant que Tragèdia, que Òpera bufa o que Corranda dexili. Llavors encara. Llavors hi hauria una espècie de Reciprocitat abusiva que tal vegada acabaria en un Nyap que no seria tan greu i que podria fer riure. Però el cas és que fa poc us he vist i jo no sé què vau veure. Potser la Llengua i ja està. Aquell Bolic resplendent. Aquell Nus de llengua que ens feien les llengües enmig dun carrer tan preciós i tan trist que a vegades semblava un Protocol i a vegades un Diamant. Però potser dic això perquè jo, des de llavors, tinc la boca diferent. El proper dia, ja us ho he dit, us parlaré danimals. El que crec francament que no cal és que us expliqui quin és lestil daquest Quadro.