Camp problemàtic: «els comportaments, els interessos, les xarxes de re-lacions que són objecte danàlisi i dobservació des duna perspectiva».6
En realitat, el camp problemàtic és el que permet caracteritzar i diferen-ciar les parts, les branques o les especialitats en què pot descompondres una ciència. Una mateixa ciència pot estar composta per distintes parts, branques o especialitats que, encara que segueixen el mateix enfocament o perspectiva, tracten diferents dimensions del camp problemàtic. Per exemple, dins la medicina trobem especialitats o parts com la neurologia, la pediatria, la traumatologia, la cardiologia, loftalmologia, etc. Totes aquestes especialitats tenen en comú una mateixa perspectiva: la de la medicina, però aborden distints camps problemà-tics: sistema nerviós, patologies infantils, problemes cardiovasculars, malalties oculars, etc. Això mateix passa amb leconomia. Avui en dia trobem especialitats com leconomia de la salut, leconomia de leducació, leconomia de la pau, le-conomia de lempresa, leconomia familiar, leconomia del sector públic, etc. Per tal com avui lobjecte dinterès de leconomia pot ser qualsevol tipus de comportament o relació, la llista de branques o especialitats pot ser intermina-ble. I, igual com passa amb unes altres ciències, la majoria deconomistes en lexercici de la seua professió són especialistes en només algun o alguns camps problemàtics de leconomia: nhi ha comptables, assessors fiscals, investigadors de leconomia de la salut, investigadors de leconomia del sector públic, inves-tigadors de leconomia de la pau, etc. De tot això, en podem concloure algunes implicacions importants:
1) Un mateix camp problemàtic és susceptible de ser analitzat des de di-verses perspectives. Per exemple, la salut és un camp problemàtic que interessa a la medicina, leconomia, la sociologia, etc.
1) Un mateix camp problemàtic és susceptible de ser analitzat des de di-verses perspectives. Per exemple, la salut és un camp problemàtic que interessa a la medicina, leconomia, la sociologia, etc.
2) No hi ha una perspectiva específica per a cada camp problemàtic. Qual-sevol camp problemàtic serà millor conegut en la mesura que siga analitzat des dun nombre més gran de perspectives.
3) Lanàlisi dun camp problemàtic des duna única perspectiva serà sempre parcial i els seus resultats probablement estaran esbiaixats.
4) La perspectiva millora i es perfecciona a mesura que ampliem el camp problemàtic, per la necessitat dhaver dadaptar un mateix aparell analític a camps problemàtics molt variats.
5) El que caracteritza una ciència no és el camp problemàtic, sinó la pers-pectiva analítica.
La resposta, per tant, a les preguntes plantejades més amunt és evident: qualsevol fenomen de la realitat observable pot ser analitzat des del punt de vista econòmic. Qui no ha sentit a parlar de les implicacions econòmiques de qüestions tan diverses i que preocupen tant avui en dia com el canvi climàtic, la immigra-ció o el terrorisme? Només hem dindagar a les biblioteques i hi trobarem una infinitat de bibliografia econòmica sobre això o sobre qualsevol altre tema, per estrany que ens semble.
Però, potser un dels desenvolupaments teòrics més fructífers ha estat el que ha intentat aplicar la perspectiva econòmica al sector públic. I això, malgrat que lanàlisi econòmica gairebé sempre ha centrat latenció en el comportament dels individus en el mercat com a consumidors, com a productors, etc. i que no sempre el sector públic ha eixit ben parat de lhabitual confrontació entre el que és públic i el que és privat. Tampoc no shan doblidar els avanços que hi ha hagut en els últims anys pel que fa al tercer sector, encara que aquest dispose dun menor desenvolupament analític per tal com ocupa, pel que fa a levolució del camp problemàtic de leconomia, un lloc més tardà.
Aquest llibre se centra en el camp problemàtic dallò que denominem sector públic i en lepígraf següent nabordarem la caracterització econòmica. Però, a què ens referim exactament amb sector públic? Potser resulte un poc precipitat intentar donar resposta a aquesta pregunta en aquestes alçades del llibre, i més quan sembla que no hi ha un criteri acceptat sobre el que constitueix sector privat o sector públic. Però, sí que hem devitar, almenys, algunes confusions freqüents: la identificació entre sector públic i pressupost de lestat, i també la identificació entre sector privat i mercat. Ni el sector públic equival al pressupost públic, ni el sector privat equival al mercat. Pel que fa al sector públic, hi ha actuacions públiques no pressupostàries, com és ara la regulació i la producció públiques. Identificar sector públic i pressupost representa una simplificació errònia de lac-tuació pública. De la mateixa manera, tampoc no podem identificar sector privat i mercat, perquè en el sector privat hi ha molts comportaments que no utilitzen el mecanisme de contraprestació que fa servir el mercat per exemple, les relacions familiars o les relacions internes de les empreses.
No hem didentificar sector públic amb pressupost, ni sector privat amb mercat.
1.3 Característiques econòmiques del sector públic
Si es poden destacar dues notes distintives en el comportament econòmic del sector públic, aquestes són la universalitat i la coacció (Stiglitz 1989):
a) La universalitat: en el sentit que tots els ciutadans duna comunitat són membres de lestat. Per tant, les decisions preses en el si del sector públic afecten tots els ciutadans.
b) La coacció: en el sentit que lestat disposa dun poder coactiu sobre els ciutadans de què no disposen les altres organitzacions de la comunitat. Té, per exemple, poder coactiu per a exigir el pagament dimpostos als ciutadans, per a fer complir lleis, per a sancionar, per a expropiar, etc.
Ara bé, si volem ser una mica més precisos en la caracterització econòmica del sector públic, ens hem de plantejar qüestions com: quins són els subjectes implicats, quins són els comportaments ciutadans en làmbit del sector públic, com actua o quines tècniques dintervenció utilitza el sector públic i quins són els seus objectius.
Subjectes implicats
En làmbit del sector públic, el primer subjecte implicat que ens ve al cap és ladministració pública. Dediquem un altre apartat a la composició o formes de classificar una institució daquestes dimensions epígraf 1.4, però òbviament també ens interessa estudiar el comportament dels administrats en la seua triple condició, és a dir, com a contribuents que paguen els tributs públics, com a usu-aris de serveis públics i com a beneficiaris dels programes de transferències.
Comportaments ciutadans en làmbit del sector públic
La nostra primera tasca pel que fa a la caracterització econòmica del sector públic consisteix a esbrinar quin tipus dactivitats duen a terme els ciutadans de cada comunitat en les distintes institucions que componen el sector públic i, més encara, observar les diferències respecte als altres sectors bàsicament el sector privat i el tercer sector.
La literatura econòmica i política ha dedicat i dedica gran part dels seus esforços a la ja tradicional contraposició entre el comportament del sector privat i el del sector públic. Però, aquesta inevitable i, de vegades, abusiva comparació sol patir dun problema propi de les mentalitats més conservadores: partint dels comportaments típics del sector privat sespera, moltes vegades, que en làmbit del sector públic sactue de la mateixa manera i en igualtat de condicions. En realitat, aquesta equiparació trau a la llum una qüestió molt important analítica-ment, que consisteix en la falta de rigor científic a lhora daplicar unes mateixes categories a dos subjectes distints com es veurà seguidament: el sector privat i el sector públic.
Sembla evident que els comportaments en làmbit del sector privat són de tipus lucratiu i voluntari, almenys en allò que fa al mercat com a institució bàsica i principal dins aquest sector. A més, el mecanisme bàsic de funcionament daquest sector es basa principalment en lintercanvi per mitjà de preus monetaris. És a dir, lobjectiu bàsic dels agents és la maximització del benefici privat expressat bàsicament en termes monetaris i això sha daconseguir a través de comportaments voluntaris per part dels agents mitjançant el mecanisme de contraprestació. És el consumidor qui en maximitza la utilitat basant-se en les seues preferències i les seues restriccions econòmiques i decideix en el mercat si adquireix o no un determinat producte. El productor, el principal objectiu del qual és la maximització dels seus beneficis privats, utilitzarà, entre altres, mitjans com ara la persuasió a través duna bona política de màrqueting comercial per a atraure linterès del comprador, però no pot obligar-lo a comprar el seu producte. Lintercanvi es produeix de manera efectiva quan el comprador està disposat a pagar el preu que determina el mercat amb el joc de loferta i la demanda. És això el que succeeix en el sector públic? Evidentment, no. Els comportaments en aquest cas són de tipus no lucratiu i coactiu. Lobjectiu ara no és la maximització del benefici privat en termes monetaris, sinó quelcom de ben distint que es podria resumir en el bé comú, interpretat des de leconomia com la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Es tracta dun interès col·lectiu i no privat i amb aquesta finalitat el sector públic sencarrega de la provisió de béns i serveis públics en alguns supòsits és fins i tot qui els produeix, obté el finançament públic necessari per tal de complir els seus objectius i regula comportaments. Tot això, ho fa el sector públic, a diferència del que ocorre en el sector privat, a través de la coacció, encara que es tracta duna coacció legitimada per un sistema polític democràtic. Lexemple que més clarament reflecteix aquesta idea és el pagament dimpostos exigit coactivament als ciutadans. El sector públic necessita obtenir liquiditat per a poder complir els seus objectius i, basant-se en una sèrie de criteris per exemple, indicadors de renda, patrimoni o consum exigeix als ciutadans que paguen impostos. Aquests impostos han estat prèviament apro-vats a través dels mecanismes de representació política pels quals es regeix la comunitat. En definitiva, sha decidit col·lectivament que els ciutadans han de pagar impostos i que aquells qui, estant obligat a fer-ho i no ho fa, sha datenir a les conseqüències legals. Una vegada obtinguda aquesta liquiditat, el sector públic la tornarà a transferir a la resta de sectors bàsicament el sector privat a través de diverses actuacions públiques, com és el cas de la provisió pública de béns i serveis. És a dir, així com els fluxos econòmics en el mercat estan basats, com sha dit, en lintercanvi per mitjà de preus monetaris, en el sector públic el mecanisme bàsic es el de les transferències bidireccionals i coactives entre el sector públic i la resta de sectors.