La regulació pública imperativa és un tipus de regulació forta obliga-cions o prohibicions, atès que es contraposa directament a les preferències ma-nifestades pels ciutadans i necessita tenir el suport del corresponent règim ins-pector i sancionador.
La regulació pública per incentius és més respectuosa amb les preferèn-cies individuals i, en conseqüència, menys coactiva i més dèbil estímuls o desestímuls. Els instruments més utilitzats són les subvencions per estimular comportaments i els impostos per desestimular comportaments.
Regulació pública supranacional / central / autonòmica / local
La distinció en aquest cas depèn del nivell del sector públic del qual prové la norma reguladora. Històricament, en la majoria de països la regulació ha co-mençat al nivell central federal o estatal, i més endavant sha estès a nivells més descentralitzats de govern autonòmic i local. En els últims anys també està adquirint protagonisme i importància la regulació supranacional per exemple, la que prové de la Unió Europea.
Regulació pública supranacional / central / autonòmica / local
La distinció en aquest cas depèn del nivell del sector públic del qual prové la norma reguladora. Històricament, en la majoria de països la regulació ha co-mençat al nivell central federal o estatal, i més endavant sha estès a nivells més descentralitzats de govern autonòmic i local. En els últims anys també està adquirint protagonisme i importància la regulació supranacional per exemple, la que prové de la Unió Europea.
Les actuacions públiques són de quatre tipus: dues de pressupostàries provisió i finançament i dues de no pressupostàries producció i regu-lació. La provisió pública no implica necessàriament producció pública. Els impostos constitueixen la principal font de finançament públic. La regulació pública és lactuació que més ha crescut en els últims anys.
Funcions o objectius del sector públic
En lactualitat, el sector públic es planteja uns objectius bàsics, que es tradueixen en les seues principals funcions o branques (Musgrave i Musgrave 1973):
Funció o branca assignativa: aconseguir una assignació eficient dels recur-sos suplint les mancances o fallades del mercat en el seu funcionament. Això és així perquè moltes vegades el mercat falla totalment; daltres, perquè funciona de manera ineficaç o fins i tot no arriba a funcionar o a existir, i llavors pot estar justificada la intervenció pública per a la consecució de leficiència econòmica. Com es veurà, gairebé totes les possibles actuacions o tècniques dintervenció pública provisió, finançament, producció i regulació poden resultar útils en aquest sentit.
Funció o branca redistributiva: modificar lestat de la distribució de la renda i la riquesa dun país, per assegurar la conformitat amb allò que la societat considera un estat correcte o just de distribució. En absència de mesures polítiques que ajusten lestat de distribució, el repartiment de la renda i la riquesa depèn, en primer lloc, de la distribució inicial de les dotacions de factors i, en segon lloc, dels preus que els seus posseïdors obtinguen en un mercat competitiu. Però, aquesta distribució de la renda i la riquesa potser no sajuste a allò que la societat considera com un estat correcte o just de distribució per exemple, perquè hi haja grans desigualtats o acumulacions de renda i riquesa en mans duns pocs privilegiats i és llavors que pot resultar aconsellable la intervenció pública. Les actuacions de provisió pública de béns i serveis i el finançament públic són vitals en aquest sentit facilitar leducació pública als pobres o exigir que els rics paguen més impostos que no els pobres són mesures encaminades a aconseguir lobjectiu redistributiu.
Funció o branca destabilització: utilitzar la política pressupostària com un mitjà per actuar sobre locupació, la inflació i la taxa de creixement de leco-nomia, atès que ni la plena ocupació ni lestabilitat de preus saconsegueixen de forma automàtica en leconomia de mercat. Sense les polítiques públiques adequades, leconomia sol estar subjecta a fluctuacions importants i pot patir períodes sostinguts de desocupació i inflació. Totes les actuacions públiques provisió, finançament, producció i regulació poden ajudar en aquest sentit, encara que els instruments fiscals finançament públic i monetaris regulació pública, com també una eficaç política de despesa pública provisió pública, solen ser els més utilitzats, molt sovint de forma combinada.
Funció o branca de creixement: el sector públic tracta també de modificar la senda de creixement econòmic que determina el mercat fixant-se un objectiu de creixement. Cada vegada més, els sectors públics expliciten un objectiu de creixement a lhora delaborar els pressupostos i moltes de les actuacions públi-ques van encaminades a assolir-lo. A més, la visibilitat de lèxit o del fracàs en aquest objectiu fa que tinga una alta prioritat en lagenda política.
Tota aquesta declaració de bones intencions per part del sector públic, tanmateix, no garanteix necessàriament un millor estat final de les coses, ja que una mala conducció de les polítiques públiques pot resultar per si mateixa desestabilitzadora, ineficient o contribuir a la desigualtat. És a dir, com es veurà en el capítol següent, la intervenció pública pot no ser condició suficient per a la consecució dels objectius marcats. També, de vegades, el desencadenant del fracàs pot estar originat en un simple i alhora complex conflicte dobjectius la consecució dun objectiu es fa sovint a costa dun altre, entre els qual sha de destacar la tradicional disputa entre leficiència i lequitat; és a dir, el conflicte entre les funcions dassignació i distribució. No és aquest, però, lúnic cas, perquè lenfrontament admet quasi totes les restants combinacions possibles: assignació i estabilització, distribució i estabilització o distribució i creixement.
Les funcions bàsiques del sector públic són: lassignació eficient dels re-cursos, la redistribució de la renda i la riquesa, lestabilització i el desenvo-lupament econòmic. De vegades, es produeix un conflicte dobjectius.
1.4 Qui conforma el sector públic? Els distints nivells del sector públic
Encara que hi ha moltes maneres i/o criteris per a delimitar el sector pú-blic,8 a lhora didentificar qui hi ha al darrere del que denominem sector públic resulta clarificador observar i ordenar el conjunt heterogeni dinstitucions, entitats i agents que el conformen. És el que es coneix com a «sectorització del sector públic», que organitza aquestes institucions, entitats o agents basant-se en tres criteris generals: el territori de la seua competència, la principal funció que de-senvolupen i la seua naturalesa jurídica (Giménez 2003).
a) El criteri espacial o territorial divideix el sector públic en funció del territori sobre el qual té poder cada institució, entitat o agent. El nombre i la de-nominació de les divisions resultants depèn de lestructura politicoadministrativa de cada país, encara que en general se solen distingir tres nivells principals de govern:
Sector públic central: comprèn tot el territori nacional i, segons països, pot anomenar-se també nivell federal, estatal o nacional.
Sector públic regional: comprèn els territoris en què està dividit un país i, depenent de cada cas concret, pot denominar-se autonòmic, estatal, provincial o departamental.
Sector públic local: comprèn els territoris en què es divideix cada regió i, depenent també de cada cas concret, pot denominar-se comarcal, de comtat, provincial o municipal.9
Com sha dit, les denominacions concretes de cada un daquests tres ni-vells són distintes segons el país a què es refereixen. Moltes vegades aquestes diferències entre països impliquen àmbits territorials distints i no equiparables. Per exemple, el nivell estatal als Estats Units no és comparable al nivell estatal dEspanya, de la mateixa manera que les províncies canadenques són un nivell de govern molt diferent del de les províncies espanyoles.
b) El criteri de funció econòmica principal divideix el sector públic segons el que fa cada institució, entitat o agent i quina és la seua principal font de finan-çament, i dóna lloc a:
b) El criteri de funció econòmica principal divideix el sector públic segons el que fa cada institució, entitat o agent i quina és la seua principal font de finan-çament, i dóna lloc a:
Administracions públiques: comprenen totes les unitats institucionals que, a títol de funció principal, subministren béns i serveis sense contraprestació monetària directa; efectuen operacions de redistribució de la renda i la riquesa nacional i els seus recursos provenen de pagaments realitzats per unitats perta-nyents a uns altres sectors.
Seguretat social: desenvolupa una funció molt concreta que consisteix bàsicament en el pagament de pensions. Per això, pot tractar-se com un subsec-tor independent de les administracions públiques, encara que alguns criteris de delimitació del sector públic la consideren part de ladministració pública central per exemple, el Sistema Europeu de Comptes. Posseeix un sistema propi de finançament per mitjà de cotitzacions.
Empreses públiques: comprèn aquelles unitats que produeixen béns i serveis que, o bé són monopolis naturals, o bé, per diferents raons, es considera que han destar sota tutela pública. Es classifiquen en empreses i institucions fi-nanceres públiques les que operen en els mercats financers i empreses públiques no financeres les que no actuen en aquests mercats. El seu finançament prové bàsicament dels ingressos derivats de la venda dels seus productes, i també de subvencions de les administracions públiques.
c) El criteri de les normes jurídiques que regulen cada institució o entitat dóna lloc a una diferenciació particular segons lorganització administrativa i lordenament jurídic de cada país, encara que solen distingir-se:
Institucions fonamentals: shi inclouen els òrgans constitucionals Tri-bunal Constitucional, Tribunal de Comptes, les cambres legislatives, els òrgans judicials i, en general, totes les entitats de rang constitucional que no formen part del poder executiu. Solen disposar de lleis especials que en regulen la composiciói el funcionament.
Administració general: shi inclouen els ministeris, les agències, els de-partaments o les secretaries i constitueixen el pilar fonamental de ladministració pública, a través del qual lexecutiu exerceix el seu poder. Està sotmesa a lleis administratives comunes.
Ens instrumentals: són els organismes, els instituts, les agències i la resta dens que serveixen de suport a ladministració general per al desenvolupament de les seues tasques. Solen disposar duna normativa especial que els diferencia en aspectes com ara el règim de personal, el control pressupostari i el sistema comptable. En definitiva, disposen duna major flexibilitat en la gestió que els acosta més al cas comentat de lempresa pública.