Parlar de les possibilitats dun sector econòmic dassignar recursos ens porta al concepte deficiència econòmica. Així, la primera cosa que hem de fer és aclarir què volen dir els economistes quan fan servir aquest concepte.
Per eficiència econòmica ens referim al principi que pretén aconseguir la millor assignació de recursos entre les alternatives possibles. Si la branca principal de leconomia fa de lassignació el problema central de la perspectiva econòmica, es comprèn que leficiència en serà la principal ocupació. Ara bé, què vol dir, més exactament, la «millor assignació» possible. Per a poder qualificar una assignació, la que siga, com a millor, hem de demostrar que som capaços dordenar distintes assignacions alternatives segons algun criteri. La qüestió clau, per tant, és quin pot ser aquest criteri.
Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació dun economista italià, Vilfredo Pareto. Segons lanomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en leficiència, segons el criteri de Pareto.
Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació dun economista italià, Vilfredo Pareto. Segons lanomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en leficiència, segons el criteri de Pareto.
Podem explicar millor què és una reassignació que passa el criteri paretià amb lexemple següent. Siga el vector (100, 50, 2) el que descriu els consums o la renda, o el benestar, tant hi fa dels tres individus que conformen una economia. El pas a un vector com ara (101, 50, 2) és una millora paretiana perquè compleix el criteri de Pareto. Dos individus queden igual que en lassignació inicial i un, el que estava en millor situació, hi millora. Així, doncs, ningú no empitjora i, almenys, un millora.
Tanmateix, el pas a un vector com ara (90, 51, 12) no és una millora pareti-ana, per les mateixes raons. Hi ha dos individus que milloren respecte de lassig-nació inicial, els que estaven en pitjor situació, però nhi ha un que hi empitjora, i això contravé el principi paretià. Així, en aquest cas, leconomista no podrà dir que aquesta nova assignació siga millor que la inicial.
Òptim de Pareto
A partir del concepte anterior, és fàcil arribar al concepte dòptim paretià. Les successives millores paretianes porten a una assignació on ja no és possible cap millora paretiana. És a dir, cap reassignació on es complisca el criteri de Pareto. Aquesta assignació final és lòptim de Pareto. A partir de lòptim paretià, qualsevol millora sha de fer a costa del benestar dalgun individu. Leconomis-ta, segons aquest principi neoclàssic, no pot valorar els guanys o pèrdues entre persones perquè el benestar és subjectiu.
Val la pena reflexionar sobre el fet que algú podria estar temptat a dir que si, en els exemples anteriors, la segona reassignació, que no passa el criteri de Pareto, és millor que la primera que sí que el passa, és perquè es compara el benestar entre individus. Aquestes comparacions són radicalment evitades pel criteri de Pareto.
Anomenem òptim de Pareto aquella situació en què no és possible realitzar millores paretianes o canvis en lassignació que milloren el benestar dalmenys un individu sense empitjorar el benestar de cap altre.
El criteri de Pareto i l«objectivitat»
El criteri de Pareto sescampa ràpidament en la perspectiva econòmica, per-què evita haver dentrar en les comparacions interpersonals dutilitat o benestar. Aparentment és objectiu, matemàtic, absent dideologia.
Ara bé, alguns autors (Cullis i Jones 1991) identifiquen tres judicis de valor implícits en el criteri de Pareto:
1. Sentén que la societat no és més que la suma dels individus que la conformen, sense prendre-la com un ens orgànic de nivell supraindividual. Les unitats bàsiques de lanàlisi són els individus, no la societat que, en sentit estricte, és com si no existira.
2. Suposa que els individus són els millors jutges del seu propi benestar o utilitat.
3. El principi mateix que només pot haver-hi millora quan algú millora sense que cap altre no empitjore, sense entrar en qui millora i qui empitjora.
Vegem quines consideracions podem fer sobre els tres principis de valor:
1. La idea que no puguen haver-hi funcions de benestar social i, per tant, no puga existir un ens social separat dels individus, és un judici de valor que entra en contradicció amb la visió daltres disciplines científiques socials, com la sociologia, que estudia precisament la societat com un ens per damunt de les individualitats.
Pel que fa a leconomia del sector públic, haurem dabandonar aquest plantejament si volem dir alguna cosa des del punt de vista de la justícia com a equitat respecte de les assignacions de recursos.
2. Aquest supòsit implícit en el criteri de Pareto és un judici moral o una postura política. És cert que els individus no sempre es creuen els millors jutges del seu benestar i que deleguen la presa de decisions en uns altres per diverses raons, per exemple per manca dinformació, per manca dexperiència o per una irracionalitat aparent. Tot i que tornarem sobre aquesta qüestió en el capítol 4, no-més cal pensar en la quantitat dexemples habituals en què els individus recorren a tercers perquè els ajuden a prendre les decisions més correctes per al seu propi benestar o, fins i tot, les ocasions en què prefereixen delegar la decisió en un altre que consideren millor jutge sobre el benestar personal que no un mateix.
3. Aquest judici de valor és el que estalvia de fer comparacions inter-personals dutilitat, i per això lèxit en una perspectiva econòmica centrada en lassignació i no en lavaluació.
Contra aquest principi, és pot oposar el criteri de Rawls (1971). Aquest és un criteri maximín, és a dir, que maximitza en cada reassignació la posició de qui està pitjor. Segons aquest criteri, una assignació B és millor que una altra A si en el trànsit de A a B millora qui està en pitjor situació de partida, sense importar el que passa amb la resta dindividus.
En lexemple dabans, la reassignació que proposàvem en segon lloc, és a dir, passar de (100, 50, 2) a (90,51,12), sí que és una assignació més eficient en el sentit de Rawls, perquè ha millorat qui estava pitjor, tot i que ja hem explicat que no seria una millora paretiana. Rawls tampoc no vol comparar utilitats, però fixem-nos que el criteri proposat és ben diferent, clarament més adient per a lequitat, i que ens porta a valoracions molt distintes de les assignacions de recursos.
2.1.1 La competència perfecta com a òptim paretià
Tot i tenir present les consideracions anteriors, el criteri paretià, amb les seues limitacions, lutilitzarem com a criteri deficiència. En aquest punt estem ja en condicions de mostrar quines són les condicions que els mercats han de complir per a poder arribar a lòptim de Pareto i com el mercat en competència perfecta, en concret, ens garanteix aquest òptim de la eficiència. Estudiarem aquesta demostració de forma gràfica per a després plantejar com les eixides del mercat competitiu, en el món real, ens allunyen de leficiència paretiana epígrafs 2.2 i 2.3.
Perquè es produïsca una assignació eficient en el sentit de Pareto shan de complir les tres condiciones següents: eficiència en la producció, eficiència enlintercanvi i eficiència global.
Eficiència en la producció
Per a veure les condicions deficiència paretiana, farem servir el model dequilibri general. En veurem només una anàlisi gràfica mitjançant les anome-nades «caixes dEdgeworth-Bowley». El lector pot veure lanàlisi matemàtica que hi està associada en qualsevol manual de microeconomia.
El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X armament i Y alimentació, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.
El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X armament i Y alimentació, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.
En el gràfic 2.1 es presenta el problema de leficiència en la producció a què senfronten les dues indústries. Tenim dos eixos per a cada indústria amb dos punts dorigen OX i OY.
GRÀFIC 2.1
Eficiència en la producció
En els eixos horitzontal i vertical representem, respectivament, la quantitat disponible de treball i capital. En la indústria de larmament X, els desplaçaments cap a la dreta i cap a dalt respecte del seu origen, OX, representen augments en lús dels factors treball i capital. En la indústria alimentària Y, això mateix es representa amb desplaçaments cap a lesquerra i cap avall, respecte del seu origen, OY.
És important destacar que tota la quantitat disponible dels factors productius és tancada a la caixa, o siga, en la longitud dels eixos, i que, a més, no hi queden factors productius ociosos. Això implica que qualsevol augment en la contrac-tació de factor treball en la indústria de larmament, implica reduccions en la indústria alimentària desplaçaments cap a la dreta des de Ox són desplaçaments cap a lesquerra de OY.
Les corbes Qx i Qy són les anomenades corbes isoquantes i representen les combinacions de factors productius, capital i treball, que produeixen un mateix nivell de producció. Les corbes es dibuixen convexes en relació amb als seus respectius orígens per la hipòtesi habitual de producció marginal decreixent dun factor productiu. La forma concreta de les isoquantes depèn de la funció de producció, és a dir, de la tecnologia de la producció representada per aquesta funció.
El problema consisteix a trobar lassignació eficient de factors productius entre les dues indústries. Suposem que el punt de partida en què ens trobem és 1 en el gràfic 2.1. Ambdues indústries tindran incentius a intercanviar factors productius per a augmentar la producció duna delles, mantenint constant la de laltra, o bé augmentar la producció de totes dues. Per exemple, si partim del punt 1, la indústria de larmament tindrà incentius a intercanviar treball a canvi de capital amb la indústria alimentària, i desplaçar-se des del punt 1 cap al 3. Seran millores paretianes perquè la indústria armamentística augmentarà el seu nivell productiu, passant de Qx3 a Qx4, i es mantindrà constant el nivell productiu de la indústria dels aliments. De fet, tots els punts dins la lent que formen els punts 1, 2, 3 i 4 del gràfic 2.1, suposen millores paretianes respecte del punt de partida. Les combinacions òptimes en el sentit de Pareto es trobaran en els punts de tangència de les respectives corbes isoquantes; és a dir, en punts com 2 i 3 o qualsevol dels punts intermitjos. Però, què passa en aquests punts? Doncs que els pendents damb-dues corbes isoquantes coincideixen. Atès que el pendent duna corba isoquanta ens diu la taxa a la qual pot substituir-se un factor productiu per un altre mante-nint constant la producció, o siga, la seua relació marginal tècnica de substitu-ció RMTS, la condició deficiència en la producció es pot escriure així: