Durant aquest any gairebé no ha crescut i els pits a penes se li han inflat. Continua tenint les cames massa primes i els cabells que li tapen els ulls, continua semblant una salvatgina i sap que serà així mentre hagi de viure a lombra del puny del pare. I gairebé només surt de casa els dies de festa, quan porten bous immaculats a degollar a la plaça major, o quan els sacerdots ballen i resen per inaugurar lluites i curses a cada canvi destació. No deixa que els nois se li apropin gaire, ni tan sols a les festes, però ha hagut de reconèixer que no sembla que lolor de cola que la impregna els molesti tant com shavia pensat. Dues vegades, aquest any, ha permès que un noi li acaroni els pits i la besi al coll; poca estona, només uns quants vaivens de les mans sota la brusa i algun petó massa sec, per copsar si la sensació de pell tocada de veritat sassembla a la que descriu Ovidi. Veu que no. Matussers, els nois de Nyala; plens de pressa i amb lalè llefiscós de vi sense aigua.
Quinze anys són massa anys per no ser casada però el pare, mantenint-la a casa sense pagar-li res, en disposa quasi com si fos una esclava i per això no lofereix a cap mocós dels voltants. El pare, si hi rumiés, sadonaria que al cap dels anys Junil ha esdevingut per a ell una presència cada vegada menys tangible, una silueta que li desperta una sensació vaga de nosa o de fàstic però també, a vegades, de tranquil·litat. Pensar com podria desfer-sen li provoca una mandra que no acaba dentendre però contra la qual no prova de lluitar. La deixa on és.
VIII
Ser escriptor és la cosa més fàcil del món
Mentre Junil suporta els seus quinze anys per la benvolença de Tresdits i el geni dOvidi, el pare posa la seva energia a construir un negoci que li valgui la consideració dels patricis. En aquests set anys de feina a la llibreria ha anat descobrint que, a més de tenir una lletra clara i recta, sap convèncer. Entén el que volen els seus clients abans mateix que ho diguin, i els ho ofereix. I tot, sempre, és per quedar bé, el pare amb els clients i els clients entre ells.
Mentre Junil suporta els seus quinze anys per la benvolença de Tresdits i el geni dOvidi, el pare posa la seva energia a construir un negoci que li valgui la consideració dels patricis. En aquests set anys de feina a la llibreria ha anat descobrint que, a més de tenir una lletra clara i recta, sap convèncer. Entén el que volen els seus clients abans mateix que ho diguin, i els ho ofereix. I tot, sempre, és per quedar bé, el pare amb els clients i els clients entre ells.
El pare, com tots els llibreters de limperi, publica llibres, dautors vius i morts, sense que ningú hagi donat el seu acord ni cobri cap comissió sobre les vendes. És una pràctica acceptada per les lleis de limperi, i per això gairebé tots els escriptors són de famílies prou benestants perquè puguin escriure sense haver desperar cap guany del mercadeig dels llibres.
Lèxit dun autor de limperi es mesura en primer lloc per lentusiasme dels patricis que shan pres el temps de llegir un llibre seu o que han ordenat a un esclau que el llegís, o els en fes un resum. En segon lloc, per la quantitat de còpies que nhan de fer els llibreters a la capital i a les grans ciutats, i per linterès que aquests llibreters tenen a lloar el nom de lautor. Daquí ve que alguns autors remunerin falsos lectors perquè celebrin la seva última obra a les llibreries, als temples o al mercat. A vegades aquests mercenaris escriuen el nom de lautor amb lletres gruixudes a les parets de les places més concorregudes.
Aquests escriptors no viuen a Nyala, ciutat massa remota i humida per fer venir ganes a un déu dobsequiar cap dels seus ciutadans amb el do de lletra. Els elogis que corren per Nyala, doncs, no arriben mai a loïda dels escriptors, però no per això són menys valuosos: serveixen de moneda local. Qui elogia ladquisició pel veí dun recull de versos dHoraci, sap que el veí aviat lelogiarà per haver comprat dues tragèdies dÈsquil. Si els elogis, correctament repetits, sescampen i quallen com a patró de bon gust, tots dos, elogiat i elogiador, hi guanyaran fama i influència.
I així, un matí que el pare torna del temple revestit amb la gonella blava, com fa sempre que pot, li ve una idea tan atrevida que ha daturar-se enmig de la gentada. De seguida lenvesteixen i linsulten, i així que comencen a escopir-li a les cames força el pas per sortir de lembull i aixoplugar-se prop dun forn. Respira de pressa i sap que no podrà pensar amb calma al mig del renou, per això safanya cap a casa. Entra i es refugia a la seva cambra sense dir res a ningú, no té ni lesma de renyar els esclaus o Junil.
Nyala disposa de dues llibreries, pensa. Laltra és ronyosa i deixada, només la seva és honorable, per més que hagi estat un bordell. També té una biblioteca i, sobretot, disposa dun nombre prou llaminer de clients aficionats a col·leccionar llibres. Només li falta, per ser completa, un escriptor de renom.
Serà ell.
Esdevindrà escriptor, i tindrà èxit.
No entén com encara no se li havia acudit una idea tan simple i clara. Ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a lesclau copista que canviï el nom al primer full dun llibre escrit per un altre. Alguna recompensa haurà de donar a aquest esclau si vol que calli, a més damenaçar-lo de tallar-li el nas, les orelles i la llengua si explica res.
El pare, per rumiar millor, surt de la cambra i deambula pels passadissos estrets i sinuosos de la casa. Ho ha de preveure tot abans darriscar-se. De seguida pensa en el llibreter rival i en els que treballen per a ell. Aquests sí que poden saber que els textos no són seus, i ho xerraran amb delícia. Per més que no hi hagi cap llei que prohibeixi robar lobra dun altre, hi ha el codi de les bones maneres i de la civilitat. Si se nassabenten els clients, el titllaran dhome vulgar i no li compraran cap més llibre.
No pot apropiar-se, doncs, els llibres més famosos, però els altres? Els altres, encara que no siguin tan bons, tenen el mèrit que no els coneix ningú, i no ha de costar gens fer-sels seus.
Quins deuen ser? Sadona que hauria hagut de llegir les obres que ven.
I sent la frustració de no poder publicar més que un fals llibre lany, en el millor dels casos. La versemblança de la creació literària necessita temps, i el temps que passarà construint la seva reputació descriptor li sembla, ara, una eternitat malgastada. Caldrien textos curts que pogués publicar amb freqüència.
Poemes.
Riu i pica amb el puny contra una paret.
Poemes.
Serà poeta.
Tot li apareix sota un tel de llum i gràcia. Els poemes poden circular un per un, en podria ensenyar un de nou cada dues setmanes, potser tres al mes. I no deu costar gaire trobar poetes oblidats que tinguin certa consistència literària. Només cal tenir traça furgant. Sap que a la botiga té pocs poemes; només ven els més excelsos, els únics que els patricis volen tastar, i aquests són intocables. A la biblioteca, pensa. Els trobaré a la biblioteca de Minerva. I com que tothom sospitaria dun llibreter que es declarés poeta i escorcollés els rotlles de poesia duna biblioteca on no solia entrar mai, hi enviarà Junil. No és ideal, però malgrat la poca consideració que li té, sap que pot confiar en la discreció de la filla més que en la de qualsevol esclau. I fa temps que sap que llegeix damagat.
Junil! Vine ara mateix!
IX
Per la borda del món
Junil somica. Somica i camina cap a lestany. Sentrebanca sovint, amb objectes, pedres, gent i animals, però no sexcusa ni mira enrere, tan sols somica i camina. Arribada a lestany, sajup a la vora de laigua, tan lluny com pot de les cabanes que el voregen. Mira les herbes i els animalons sense veurels. Ha corregut des de la biblioteca, on acabava darribar la notícia del desterrament dOvidi.
Lemperador ha bandejat el millor poeta de lunivers, el millor escriptor des dHomer; lha reclòs als confins de limperi, perquè shi apagui de fred i fàstic. Ovidi ja no publicarà res i Junil no podrà visitar-lo a la seva mansió de la capital. No podrà saludar-lo ni oferir-li res, i tampoc no podrà acabar de llegir la seva obra. Les ordres vingudes de la capital, de lemperador mateix, són que siguin destruïts tots els escrits dOvidi: ningú, mai més, no nha de llegir res.
Junil enfonsa les mans a laigua i es renta la cara. Somica de nou, expulsa mocs que cauen a lestany, torna a rentar-se la cara. Ha dexplicar-ho tot a Tresdits.
Però Tresdits, una mica més tard, quan torna de la biblioteca on ha anat a informar-se, només pot afegir, al que ja sap Junil, una precisió geogràfica.
Lemperador lha enviat a Tomis, al nord-est, mhan deixat mirar un mapa... És tan lluny que sembla que sigui al final de tot el que existeix.
Dallà sentirà el brogit de les aigües de la mar que cauen en el no-res que circumda la Terra. I potser, quan lhagi vençut el desesper de no poder publicar, es llançarà per la borda del món. Quan Junil hi pensa li ve una esgarrifança.
Ja no té esma, avui, de tornar a la biblioteca, però tampoc no vol quedar-se al taller, amb un pare que hi ronda tot sovint. Quan Junil va a caçar versos, el seu pare li prohibeix que plegui abans dhaver-ne copiat prou perquè ell, garbellant-los, pugui crear una aparença de poema nou. El pare no vol assemblar-se als poetes llicenciosos o sarcàstics que pul·lulen a les grans ciutats, i Junil ha de proveir-lo de versos dexaltació patriòtica o damor bondadós. De vila honrada i cor modest, deia les primeres vegades que satrevia a llegir algunes de les seves composicions robades, abaixant la mirada davant dels clients potencials.
I així van convidar el pare més sovint. Lescoltaven, lalabaven, i ell veia la fortuna badar-se davant seu. Al cap de poc li regalaven anells de plata i monedes dor per recompensar el seu talent, i algunes dones el cridaven damagat per poder tastar la pell dun escriptor. En poc més dun any de tripijocs, ha esdevingut un dels homes de més prestigi de Nyala.
I ja no sencarrega de vendre llibres, els fa vendre per un esclau de luxe adquirit a un preu exorbitant, que corre en lloc seu a les cases més pròsperes per elogiar els llibres acabats de publicar. El pare, ara que és un escriptor celebrat, no pot exercir cap ofici i ha de fer veure que viu de jaure i meditar. De grat ha abandonat la gonella per la toga blanca, que encara no sap dur amb gaire elegància. Actuar com un patrici, fins i tot sense rang real, vol paciència, dedicació i sentit de loportunitat. Per això accepta, alguna vegada, de fer versos per encàrrec en elogi dun avantpassat previsor o duna esposa virtuosa i fèrtil. I quan un admirador el sol·licita com a poeta de combat en una pugna amb un veí, un germanastre o un rival electoral, no pot sinó acceptar, amb la condició que en aquesta ocasió els seus versos quedin en lanonimat. Junil, llavors, es veu deslliurada de la feina dencolar papirs per unes quantes jornades, quan urgeix trobar poemes que sadaptin als designis dels nous amics del pare. Més tard els esclaus del comanditari, de nit, aniran a clavar arreu de la ciutat els poemes feridors. Junil somriu quan sen troba algun pel carrer, i a vegades satura per esbrinar quins dels versos que ha rescatat de la biblioteca shan guanyat una nova vida. El prestigi del pare depèn en bona part de lhabilitat de Junil per descobrir poemes oblidats i de bon llegir.