Però avui Junil, òrfena de les obres dOvidi, no tornarà a la biblioteca i dirà amb una veu apagada, no he llegit res de bo, quan el pare sestranyi de no trobar cap papir a la taula de comptes. El pare, just abans dinsultar-la, entreveu als ulls de la filla la humitat duna tristesa nova que gairebé lintriga, però no li fa cap pregunta. En té prou de pensar que aquesta tristesa deu ser el pitjor càstig que pot patir ara mateix. Alça les espatlles i deixa de mirar-la.
X
Una estàtua de marbre untada de greix
La biblioteca de Nyala és un edifici ample i lluminós on Junil passa desapercebuda de tan sovint que hi va. Al frontó de marbre pintat de blau cel, damunt del bust dHomer, una frase pomposa recorda amb lletres grosses el nom del benefactor que la va fer construir mig segle enrere. Shi respira una flaire de papir assecat i de cola que Junil ja no percep, ni tan sols quan inspira per ensumar loli doliva que crema a les llànties, oli bo, tan diferent de la mixtura greixosa que fan servir a casa per il·luminar el taller i les cambres. Ensuma també amb delícia loli de cedre que protegeix els llibres de la fam dels insectes. Per això associa lolor dels olis a la recerca dels poemes, i cada vegada que entra a la biblioteca, abans de començar, inspira llargament.
Junil té al seu abast vuit mil rotlles de papir. Estan arrenglerats al llarg de les parets, en nínxols de fusta oberts. Tots duen una etiqueta com la que ella enganxa quan ha acabat dencolar els fulls al taller, però, a més del títol, aquestes porten el número del nínxol on estan desats. Ja no lespanta aquesta massa de papir que lenvolta, ni langunieja el zumzum incessant de les lectures en veu alta o les disputes que esclaten per estones a les sales veïnes, on es reuneixen alguns dels lectors més selectes en sessions de comentari de text. I somriu tot sovint als esclaus bibliotecaris, sobretot al que el primer dia va fer-li jurar que no robaria ni faria malbé cap llibre, als peus de lestàtua de Minerva que contempla els lectors des de labsis pintat de groc.
La classificació dels rotlles depèn de la bona voluntat i del sentit comú dels bibliotecaris, que tot sovint es contradiuen entre ells. Lúnica manera de no ometre cap llibre és anar llegint les etiquetes una per una, nínxol rere nínxol. És una feina tediosa, interrompuda pels bibliotecaris més joves o per lectors distrets que sofereixen a ajudar Junil. Respon mormolant, no cal, gràcies.
Així han passat mesos.
I al cap dels mesos accepta la infusió de menta o de farigola que lesclau intendent li ofereix de tant en tant. Laccepta, sobretot, per no perdre el contacte amb aquell que temps enrere, amb veu alta però insegura, havia demanat silenci i atenció als lectors per anunciar el final dOvidi. Voldria fer-sen amiga i no sap com; no se li havia acudit mai que pogués ser útil tenir un amic, més enllà de la complicitat que sent amb Tresdits. Veu que amb els somriures i els gestos lents no nhi ha prou per inspirar confiança.
Sap que lintendent es diu Lafàs, que és fill desclaus vinguts del sud i que fa més de vint anys que viu a la biblioteca, sense dret a sortir-ne mai, per devoció a la deessa Minerva. Els lectors que es burlen dell pretenen que sunta el cos amb oli de cedre perquè, de tan pàl·lida que té la pell, els insectes el confonen amb els papirs. És blanquinós, de carns flonges i trèmules, però el que més inquieta i repel·leix els nouvinguts és que el seu cos estigui del tot desproveït de pèl, amb lexcepció de les pestanyes. La devoció a Minerva implica que safaiti la barba cada dia, el cap i el cos cada setmana. Deu tenir poc més de quaranta anys i quan sestà quiet sembla una estàtua de marbre untada de greix.
Junil vol fer-sen amiga per saber si els llibres dOvidi, desapareguts de la biblioteca, han estat destruïts o no.
Un cop decidida a descobrir-ho, i després de rumiar-hi uns dies, ha de reconèixer que lúnica cosa que posseeix i que podria bescanviar amb les informacions de Lafàs és el seu cos. No li fa fàstic oferir-lhi per allò que simagina que és una copulació, o perquè refregui contra ella el seu cos sense pèl; li fa fàstic perquè troba que ja passa prou hores fent coses que no té ganes de fer, i shavia jurat de no afegir-ne cap més. Però també sadona que ser verge als setze anys és una incongruència. Les altres noies de la seva edat, amb qui no parla mai ni ha jugat mai de petita, ja tenen gairebé totes el seu primer fill.
Una tarda de pluja intensa, quan la biblioteca és laixopluc sorollós dels fills de patricis que no poden entrenar-se a laire lliure i els bibliotecaris, esverats, vetllen sense discreció perquè no malmetin cap llibre, Junil actua. Se sap de memòria les frases que vol dir, però sap que només les podrà dir si deixa de pensar. Per això es planta sense gràcia davant de Lafàs, com ho faria un fill de casa bona mal-educat, i li diu, he de parlar amb tu ara mateix, és urgent, i és confidencial.
Lafàs, des del primer dia, es pregunta per què aquesta noia massa prima ve tan sovint i forfolla amb tanta meticulositat entre els rotlles i de tant en tant desembolica el material descriptura per copiar-ne fragments. Sho ha preguntat tot intuint la resposta, però sense desitjar conèixer-la de debò, ni tan sols quan la infusió de menta o de farigola podria ser-li un pretext per encetar la conversa. Vint anys llargs de clausura lhan curat de moltes curiositats. Ara somriu veient com la postura de Junil, mig girada com si volgués fugir, contradiu la contundència del to i de les paraules. Li diu, dacord, noia, segueix-me, com si no hagués de preservar la venerabilitat del seu càrrec i fos normal cedir al prec duna galifardeua.
Caminen luna rere laltre, surten de la sala magna i sentaforen en un recambró sense finestres, tot entapissat de rotlles, del qual Junil desconeixia lexistència. No hi ha ningú. Ah, pensa Junil, ja sap el que vol.
Però el que ha de fer és parlar sense pensar, i parla, doncs, tan bon punt Lafàs tanca la porta i deixa el llum en un prestatge.
Vull saber una cosa que potser no sap ningú més que tu... i si me la dius podràs tenir-me... tota... durant una hora. De seguida o quan et vagi bé... Ho juro ara i ho puc jurar davant del déu que vulguis... Vull que em diguis si els llibres dOvidi han estat destruïts... o si estan amagats. Si mho dius, em tens durant una hora... I si estan amagats vull llegir-los... i per cada rotlle que pugui llegir em tornaràs a tenir una hora...
Ha parlat massa de pressa, esbufega i envermelleix en adonar-se que ho fa, però intenta mantenir la mirada clavada en la de Lafàs i saparta els cabells perquè li vegi els ulls i entengui que no ha dit cap mentida ni té por.
Lafàs la mira, entén que no li ha dit cap mentida i que té por, i la fa fora.
Noia, de tu no vull res, ni el teu cos ni cap altra cosa que em puguis oferir. I és clar que els rotlles han estat destruïts. Tots. Què et penses que fem quan ens arriba una ordre de lemperador? Ves-ten, va, i no em molestis més.
Obre la porta per deixar-la fugir.
XI
Ja sé qui ets
Lafàs triga sis dies a adreçar-li de nou la paraula. Entretant, Junil ha fet el que fa sempre en la seva vida dara: passar del taller a la biblioteca, dencolar papirs a perseguir poetes oblidats. I no amagar a Tresdits la ferida oberta de la pèrdua dOvidi. I procurar no adreçar la paraula a un pare cada vegada més estarrufat per lèxit literari.
Un matí, quan Junil acaba dentrar a la biblioteca amb tinta, càlam i fulls de papir al sarró, Lafàs se li apropa. Al contrari del que havia fet ella, ha escollit un dia en què no hi ha gairebé ningú. Abans de parlar, com sempre que es troba a la sala magna, dirigeix una mirada de respecte a lestàtua de Minerva.
Bon dia, noia. Vols una mica de menta?
Els ulls de Junil deixen escapar un esquitx de desdeny abans de dir que no, sense deixar de mirar el papir que té davant.
En aquest cas, em deixes seure un moment amb tu?
Junil assenteix amb un breu moviment del cap.
Lafàs se la mira.
Ovidi, oi? He de suposar que tagrada molt el que ha escrit...
És clar, què et penses? No thauria vingut a veure, si no.
Lafàs abaixa la veu.
Tagrada tant que estaves disposada a deixar-me el teu cos a canvi de llegir-lo. Ho vaig entendre bé?
Junil alça les espatlles sense mirar-lo. Lafàs insinua un somriure.
Fa vint-i-dos anys que visc aquí dintre, al servei dels llibres i de Minerva, i ningú no mhavia fet mai una proposta com aquesta... Costa dimaginar fins a quin punt tha dagradar Ovidi. O potser tatrau perquè està prohibit? Però no deu ser per això, oi que no?
No.
Ja mho pensava. Però no recordo haver-te vist llegir-lo aquí. Ja sé qui ets, no tamoïnis, he sentit a parlar del teu pare. Teníeu els llibres dOvidi a la llibreria, suposo.
Alguns, sí, però daltres venien daquí, de ser copiats. En Tresdits...
Ah, sí, en Tresdits. Bé, ja no es pot llegir Ovidi, però no està prohibit parlar-ne. Quins llibres dOvidi has llegit? Els que tracten de lamor?
No... bé, aquests també, sí, però he llegit les Matinades, les Heroides...
Molt bé, noia, et felicito. I les Metamorfosis?
No... aquest no.
Lafàs, més tard, intentarà descriure, per a ell sol, com Junil havia canviat de cara en sentir un títol desconegut, passant de linterès malfiat a unes ganes contingudes de plorar.
Perdonam, no et volia incomodar. I quin prefereixes, de tots els que has llegit?
Junil sadona que ha deixat traspuar massa emocions.
No ho sé...
Segur?
Bé, Lart de lamor, potser, però no pas perquè vulgui casar-me...
És clar, és clar... En fi, un dia o altre Ovidi tornarà de lexili i tindrem llibres seus... Ara sí que voldries una mica de menta? Jo en prendria amb tu.
XII
Abans de girar-se dissimula una ganyota
És això, un amic, doncs? Algú amb qui compartir temps i paraules sense que cap dels dos vulgui aprofitar-se de laltre? És estrany, pensa Junil. I que sigui un amic que no pot sortir mai de ledifici on viu i treballa. Però, per primer cop a la vida, Junil pot malparlar del pare fora de casa i davant dalgú que no sigui Tresdits. Explica a Lafàs lestafa dels poemes i Lafàs, després de riure molt, diu que lajudarà a trobar versos; així tindran més temps per xerrar, per recordar frases dOvidi, per bescanviar xafarderies dels carrers de Nyala i secrets de la biblioteca i dels seus amos.
Soc el tercer esclau consagrat a Minerva i a la seva biblioteca, el tercer intendent. El primer va entrar-hi de vell i va morir gairebé de seguida. El segon venia de loest, tocava la lira i sabia llegir divinament... Diuen que organitzava aquí dins unes festes molt reeixides, en què cantava i recitava... A mi em va tocar perquè el fill del primer amo em trobava mandrós, però reconeixia que llegia i escrivia prou bé. Ara el seu nebot és qui paga la conservació i la compra de rotlles, i això li garanteix un lloc preeminent a Nyala. Però només ve una vegada lany, el dia de Minerva.