Laire, al voltant de Junil, sha endurit. Li costa respirar. Com li agradaria que samansís, aquesta por.
Casem-nos, Junil! Casem-nos i et podré tenir, i tu tindràs tot el que posseeix la meva família i ja no hauràs de treballar... I si un dia ens natipem, ens divorciem, tot plegat és molt fàcil. I així sabràs si tagrado o no...
No... no vull casar-me, encara no. El vot...
No vols casar-te...? Que ho decideixes tu, això? A casa meva les noies es casen quan ho diu el pare, no és igual a casa teva? Creus que si vaig a veure el teu pare em dirà que no? Creus que si demano al meu pare danar a veure el teu, abans que sacabi el mes no serem casats? És clar que ho serem. Mira, Junil, testimo i et vull, i vull que mestimis. Però encara que em diguis que no, et puc obligar a fer el que vull. I seràs feliç, nestic segur. Et puc obligar a ser feliç... Junil, quan hagin passat els jocs de lluita ens podem casar. Pensa-t'ho. Quan hagin passat els jocs de lluita hauré parlat amb el meu pare, i amb el teu.
I ja no diu res més Teulí Gaiaté Ferminí, dels Ferminí del turó, mentre amb ulls tristos mira com sallunya, corrents, Junil.
XIV
Un tros de gel negre
La por ha crescut i és ara matèria densa, opaca, com un tros de gel negre, i Junil la porta dintre seu. Matèria densa que sexpandeix, com si salimentés della mateixa i fes que Junil esdevingués de mica en mica una noia pedra. Gairebé voldria poder accelerar la seva transformació si hi guanyés el final de la consciència i, per tant, de la por.
Ha dormit tota la nit amb aquesta por i lendemà de bon matí sha ficat dos dits a la boca per vomitar. No ho ha fet per vomitar la por sinó perquè el pare, en sentir leco de la seva agonia, pugui creure que està malalta i la deixi jeure.
Jeu i prega.
Promet sacrificis.
En promet tants que sapunta en un tros de papir el nom dels déus a qui els promet, i quins animals promet a cadascun. Sacrificaria, si hagués de servir de res, un tros della mateixa. En lloc daixò, prega de nou i quan deixa de pregar es pregunta com sho farà per trobar tants animals. Potser haurà de bescanviar el seu cos per coloms, galls i anyells, i aquesta vegada sap que trobarà qui no rebutjarà la proposta.
Quan es lleva, el sol ja és alt i la ciutat està immersa en el tràfec de sempre, com si fos un dia qualsevol. Diu a Tresdits, que la mira amb preocupació des del banc de copista, que necessita airejar-se i surt sense sentir res del que li respon.
Sen va cap a lestany i en segueix una estona la riba, abans denfilar-se pel bosc, camí amunt, cap a uns pujols on no ha anat mai. Com a tot arreu, fumegen focs davant de cabanes de fusta mig dissimulades sota els arbres, però aviat arriba allà on no sent cap presència humana. No li havia passat mai de no sentir cap presència humana. Continua pujant per un sender que no sap si lhan fressat els homes o els senglars, i el bosc es va tornant més dens al seu voltant, com si se li anés acostant fins a trobar el moment de cloures del tot. La foscor que lenvolta de mica en mica lobliga a pensar menys en el gel negre que du a dintre i així, a poc a poc, respira més bé. Sajup, toca arrels darbres, arrenca bocins descorça, observa fileres de formigues, escarabats feixucs, fremiments sota les fulles caigudes, mossega baies que sap que podrien ser metzinoses i nescup el suc sense empassar-se'l, aixeca els ulls i intenta destriar la blavor del cel entre el fullam que sespesseix a mesura que avança. Pixa al mig del sender i observa com lorina davalla lentament. Si pixés prou estona i en prou quantitat, pensa, engrossiria lestany i potser lestany ho agrairia.
A mà esquerra entreveu un forat al bosc, com un ull badat entre els arbres. Allà comença una clariana que porta a un pendent de la muntanya, prop dun tarter de roques tacades de liquen des don es veu, prou lluny i prou avall, Nyala. Prova de distingir-hi la llibreria, sense aconseguir-ho. Sí que distingeix la biblioteca, el temple nou dApol·lo, el de Mercuri i un pany del de Diana. Contempla aquella massa de façanes grisoses o acolorides, les taques brunes de les cases de fusta i palla, la multitud de columnes de fum que pugen cap al regne dels déus, els recintes de lhipòdrom, del circ, del cementiri, i cap a lesquerra la peresa de lestany, amb les barques dels pescaires que el clivellen sense pressa. Voldria sentir per aquest lloc un amor infinit o un rebuig insalvable, però només sap descriurel, com si lhagués de recordar per fer-ne un poema ensopit. Quin poeta hauria de copiar perquè el pare confegís un plagi que glorifiqués aquest paisatge? Quin poeta hauria de copiar perquè qui coneix Junil entengui com nés, de feixuga i morta, la pedra de gel negre que tragina dintre seu?
I així, prop de les roques, enmig del bosc, tot contemplant la seva ciutat dadopció, li ve la idea que farà que simposi sense remei el segon desastre de la seva vida.
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.