I a tu, et convenia?
Sí... em convenia... Diuen que és un lloc de pau i saviesa, i segons com ho és... Sé que Minerva i els seus sacerdots em protegeixen i mentre visqui no em comprarà ningú, ni seré fuetejat o afamat. No poder sortir mai és un preu molt alt, però de totes maneres no podia triar...
Junil no es pregunta si Lafàs, en dir això, és sincer.
Parlen a qualsevol taula duna de les sales petites de la biblioteca, prou fluix per no fer-se notar enmig de les lectures en veu alta. De tard en tard, es refugien a loficina de Lafàs, una saleta estreta amb les parets pintades dun gris gairebé blau, que contrasta amb el groc que domina a la resta de ledifici. Rere la taula de treball, un mosaic mostra una Minerva de pell pàl·lida i ulls verdosos amb un mussol de plomes roges a lespatlla dreta i una llança daurada a la mà esquerra. Junil, la primera vegada dentrar en aquesta peça, va decidir que era el lloc on es trobava més bé de tots els llocs del món.
Torna tan sovint com pot en aquest nou refugi, però dos mesos després dhaver-lo descobert comença el segon desastre de la seva vida; un desastre molt més insidiós i lent que el desastre primigeni del foc, que pren el temps darrelar amb lafany desdevenir inexpugnable.
Està copiant uns versos a la sala magna, dun poeta anomenat Dilonà. Els troba grotescos i malgirbats, però sap que agradaran força al pare i als seus seguidors.
I així el peu de larbre cada dia
era ruixat per les meves llàgrimes
i larbre creixia ufanós i tofut.
Cada fulla era deutora a la meva pena
de la seva eterna bellesa.
I així el peu de larbre cada dia
era ruixat per les meves llàgrimes
i larbre creixia ufanós i tofut.
Cada fulla era deutora a la meva pena
de la seva eterna bellesa.
No em cansaria mai de mirar-te quan escrius diu una veu rere seu.
Junil reprimeix una ganyota, ja intuïa que la biblioteca també podia ser una ratera. Es gira, a poc a poc, sense deixar anar el càlam. El noi deu tenir disset o divuit anys i porta una toga amb lorla ataronjada, senyal que és fill de pare ric i de gustos mediocres. El seu somriure és amistós. A deu passes, dos altres nois, asseguts, fan veure que no els miren.
No volia interrompret, em sap greu, però no sabia com fer-ho... És que fa dies que tobservo damagat, espero que em perdonis. Si no em dius que no, seuré aquí una estona.
Junil no somriu, però tampoc no reprèn la feina. Malgrat les bones paraules i la cara afable del noi, sent com un fil de por, tènue però fosc, li puja gola amunt. La por que et facin els desconeguts pot salvar-te la vida, li havia dit molts anys enrere la seva mare.
Què vols?
Què vull?... Voldria coneixet. Sé com et dius i sé qui és el teu pare, és clar, però en realitat et conec dhaver-te vist aquí llegint i copiant papirs. Soc en Teulí Gaiaté Ferminí, dels Ferminí del turó. Deus haver sentit a parlar de la meva família.
Junil fa que sí amb el cap, i el fil de por es torna més gruixut i rugós. Són, els Ferminí del turó, de les famílies més riques de Nyala, però sobretot de les més desproveïdes descrúpols, i Junil nha sentit prou rumors per saber que tractar-hi pot conduir a la prosperitat o a la ruïna. Li sembla, tot duna, que el somriure afable del noi sha amarat de cobejança. La por irradia per tot el seu cos i se sent tova i rebregada per dins. Junil de papir vell.
Magradaria convidar-te a fer un tomb amb barca per lestany. Tinc un esclau que rema amb una exquisida delicadesa, com si transportés Venus en persona.
Molt agraïda, però laigua em fa por... vull dir lestany... no magrada.
Junil sap que no pot inventar-se una mentida per cada proposta que li faci aquest noi, ha de trobar una raó per declinar tot el que vingui dell. Intueix que ha arribat el moment de demostrar-se a si mateixa que és prou llesta per sobreviure no només al menyspreu, sinó també als afalacs.
Oh, quina llàstima. Tho perds, però què hi farem? Mira, podríem passejar fins a la pastisseria de lamfiteatre, hi fan uns bunyols de mel prou dignes... Au, va, diguem que sí...
Digues-li que sí i posat a caminar al seu costat sense presses i escoltal mentre parli i explica-li fragments de la teva vida i pren-te un bunyol de mel i un suc de grosella i riu-li les bromes i deixa que tamanyagui la mà i deixa que et besi i deixa que et despulli i deixa que et penetri i sigues una noia de setze anys com les altres.
On arraconaries, però, si fessis tot això, la por que sents, i que sembla ensenyorir-se de la teva voluntat a mesura que aquest noi et mira i et somriu?
No... no puc. He fet un vot a Diana, no puc.
Oh... Un vot a Diana? Un vot ferm?... Em deixes ben trist... Però què hi farem... No ens oposarem als déus ni tu ni jo...
El somriure seixampla. El noi saixeca.
Que tinguis un bon dia, bella Junil, devota de Diana.
Junil intenta no mirar-lo mentre sallunya cap als seus amics, ni quan surten tots tres de la biblioteca. Prova, sense aconseguir-ho, de continuar la feina. Ha danar de seguida a fer un sacrifici a Diana perquè li perdoni la mentida. Dos sacrificis, més aviat: el primer per la mentida, el segon per compensar la inexistència del vot que, una vegada proclamat en veu alta, pot haver estat percebut com a sincer i ferm per la deessa.
I, degollats els coloms, perfumat laire amb la seva sang i alimentada Diana amb el fum sagrat de la seva carn, Junil torna a la biblioteca i acaba de copiar els versos immunds que tanta glòria afegiran a la glòria ja guanyada pel pare. Ni a Tresdits ni a Lafàs no diu res del noi de somriure cordial i paraules amables.
XIII
I lendemà ja ha arribat
És gairebé lhora foscant quan, uns dies més tard, Junil es troba de nou Teulí Gaiaté, que no dissimula que lestava esperant. Cap dels Ferminí del turó no necessita pretextos per trobar-se amb qui vulgui, encara que ho faci amb un somriure tan franc i cordial com la primera vegada. I de seguida li diu: Junil, bella Junil, ara mateix pensava en tu. Seria, per a mi, un privilegi si poguéssim caminar plegats una estona... Només una estona, fins que em diguis prou.
Els ulls del noi espurnegen i Junil, per protegir-sen, voldria tornar a la biblioteca i demanar a Lafàs que la deixi dormir allà, però tan sols sap encongir una mica el cos i murmurar un Si vols sec i arrugat. Gira el cap perquè el somriure del noi no li doni ganes de somriure. Ell se nadona, i els ulls li espurnegen una mica més.
Mentre Junil camina tan de pressa com pot, Teulí Gaiaté intenta obligar-la a alentir fent veure que al voltant seu, des de la banalitat de les places i dels carrers, sorgeixen espectacles dignes dinterès.
Junil, com tho diria?... Crec que em vas dir una mentida, laltre dia... Ho entenc, no em coneixies i tenies el dret de dubtar de mi, no ens barallarem per això. Però una mentida no deixa de ser una mentida i tagrairia que no men diguessis més.
Junil ha decidit no dir res fins que no pugui demanar-li que la deixi, i això ha de ser abans que arribin al temple vell dApol·lo, o no més lluny de la barraca del terrisser. Però el silenci de Junil no és, per a Teulí Gaiaté, un motiu de desànim.
Sí, he anat a veure el sacerdot major de Diana i mha assegurat que no sap res de cap Junil... Sé que no ets daquí, que vas arribar amb el teu pare fa uns anys, però llavors no eres núbil i no podies haver jurat res a Diana. Veus com no pots enganyar-me...?
Parla amb un entusiasme que no prova de contenir.
Encara estàs una mica espantada, i ho entenc, però hauries de tranquil·litzar-te, soc un bon noi i no vull res de tu que thagi de fer por. Mira... només et demano una cosa i després, si vols, no timportunaré mai més... ho juro pel déu que vulguis.
Junil no sadona que ha alentit una mica el pas.
Et voldria demanar un moment datenció, per exemple demà. Ens podríem veure, quan sortissis de la biblioteca, i anar a seure a lombra dun temple. Et diré el que fa dies que vull dir-te i, quan hagi acabat, tu decidiràs.
Junil vol dir que no; Junil diu que sí.
I lendemà ja ha arribat.
I shan assegut a lombra del temple de Mercuri, el més recent de Nyala, el que desprèn més solemnitat i atreu més devots. Fa una estona que Teulí Gaiaté parla dels jocs de lluita que començaran amb la lluna vella, i pels quals sentrena cada matí, tot veient que Junil ni el mira ni lescolta.
Perdonam, ja veig que res del que dic no tinteressa, però és que estic nerviós... I ja deus saber el que vull dir-te. Magrades... Magrades molt, fa setmanes que penso en tu.
Junil ho sap. Ha passat part de la nit i del dia rumiant en el que havia dacceptar daquest noi que li agrada i lespanta. Ha sentit com el temor, gola endins, no parava de fer-se fort, fins a vèncer-la, mentre endreçava els estris de copiar i simaginava el noi esperant-la a fora. Ha comprès que ha de rebutjar tot el que vingui dell.
I ara, com més a prop són lun de laltre, més li reca haver acceptat de tornar-lo a veure.
Simagina el que li haurien aconsellat Tresdits i Lafàs si els hagués parlat del somriure i de les paraules amables dun fill dels Ferminí del turó. Tresdits li hauria dit que vivint amb ells ja no hauria dencolar papirs mai més i podria llegir tant com volgués, però que no baixaria gairebé mai del turó. Lafàs hauria arrufat el nas sense adonar-sen, abans daconsellar-li de pensar-sho bé abans de respondre res. I ella, a tots dos, hauria acabat dient: He daprendre moltes coses de la vida, però sé que la por que sento davant daquest noi no és por de timidesa, tinc por de veritat. Potser no hauria arribat a explicar-los que és por de presa davant dullals de bèstia fosca.
No.
Junil inspira, ara que per fi ha parlat. Laire té un lleu tremolor que prova de no veure. Es concentra en la seva veu, ha de sonar sincera.
No. És veritat que no he fet cap vot de debò a Diana, davant dun sacerdot... però sola sí que lhe fet, amb un sacrifici, un gosset, vaig sacrificar... No vull res de cap noi fins daquí a uns anys... Mhas de perdonar, si et decebo.
Res del que he dit tha convençut, doncs? No havia dit mai tantes coses a una noia, saps?
La seva indignació, tacada de sorpresa, sona sincera.
El que sento per tu no ho havia sentit mai per ningú, i tu no em vols fer cas? Saps que qualsevol dels meus germans thauria raptat i thauria pres en una cort de cabres? Te nadones, de com et tracto bé?
Me nadono.
The dit que magrades i no em fas cas?... The dit que cap noia no mhavia agradat mai tant com tu i no em fas cas?... The dit que pateixo... i que mhe enamorat de tu... The dit que mhe enamorat de tu i no em fas cas? I the dit que he fet sacrificis a Venus i a Juno, i que en faré cada dia, per la teva salut i la teva felicitat, i la del teu pare... Què vols? Vols que ens casem, Junil...? Doncs sí, dacord! Casem-nos!