El desterrament morisc valenciàen la literatura del segle XVII(els «autors menors»)
fonts històriques valencianes45.
El desterrament moriscvalenciàen la literaturadel segle XVII(els «autors menors»)
Edició a cura de
Manuel Lomas Cortés
Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot
Aquest treball ha estat elaborat a lempara del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació «El gobierno, la guerra y sus protagonistas en los reinos mediterráneos de la Monarquía Hispánica» (HAR2008-00512).
© Manuel Lomas Cortés, 2010
© Daquesta edició: Universitat de València, 2010
Disseny de la col-lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Pere Oromig i Francesc Peralta, Expulsió dels moriscos, 1613
Maquetació: Publicacions de la Universitat de València
Estudi introductori
EXPULSIÓ I PRODUCCIÓ LITERÀRIA
Ledicte dexpulsió dels moriscos va ser publicat a la ciutat de València el 22 de setembre de 1609. Al llarg dels tres mesos que van seguir a aquell anunci, vora cent vint mil persones van ser compel·lides a deixar les seues cases i abandonar el territori rumb al desterrament. Molts van acceptar el passatge gratuït a Berberia que el rei els oferia a bord de les seues esquadres, mentre que altres van preferir contractar algun dels nombrosos mercants congregats per a locasió i triar així el seu destí, ja fos a port cristià o musulmà. Daquesta manera una gran majoria dels moriscos es va embarcar pacíficament i sense oposar resistència, encara que també nhi va haver que es van rebel·lar, fent-se forts a les muntanyes de la vall de Laguar i la mola de Cortes entre els mesos doctubre i novembre daquell any. Amb poca o cap possibilitat de resistir a lavanç dels terços italians desembarcats a Vinaròs, Dénia i Alacant des de final de setembre, els rebels van ser derrotats el 21 de novembre i obligats a embarcar-se al llarg de les setmanes següents, per la qual cosa abans de la celebració del nadal el procés va poder donar-se per conclòs. Només un grapat de fugits de les derrotes patides a Laguar i Cortes van poder escapar de les urpes dels terços i la Milícia Efectiva del Regne, i passaren a portar una vida clandestina i oculta entre les muntanyes. Assimilats als usos bandolers, aquests homes sencarregarien de projectar el problema duna expulsió incompleta al llarg dels anys successius i fins al seu estranyament definitiu, succeït al començament de 1612.1
Pel seu significat i extensió, els esdeveniments que havien envoltat el desterrament morisc valencià van ser objecte dun interès sobtat i general. Es tenia consciència dhaver assistit a un fet extraordinari, de profunda transcendència, que sestenia ara a la resta de les corones dAragó i Castella i que, per tant, mereixia ser estudiat i conegut.2 En el segle XVI la qüestió morisca havia esdevingut un tema popular i repetit de la literatura, però el que ara es pretenia era escriure el seu epíleg, el desenllaç duna realitat que arribava a la seua fi per a donar pas a quelcom nou i desconegut, on no cabia ja la por a lapassionament desmesurat i el menyspreu obert que, anys enrere, haguessen pogut comportar la imposició duna cautelosa censura.3
El dominic Jaume Bleda coneixia bé aquell extrem. Detractor aferrissat dels moriscos i convençut defensor de la idea de lexpulsió, el 1601 havia vist com la seua Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae era censurada pel Consell Reial a causa de la polèmica que hauria pogut suscitar la seua publicació en castellà. Dos anys més tard era el papat qui reclamava a la Cort espanyola que aplanàs leixida del dominic de Roma. La Defensio Fidei també havia estat censurada per la Inquisició romana, i la presència de Bleda era vista amb incomoditat. Malgrat comptar amb les simpaties dimportants personatges de la Cort i, per damunt de tots els altres, del poderós duc de Lerma, Bleda es veuria quasi marginat en els anys posteriors i fins a 1609 quan, amb linici de lexpulsió, tot va canviar.4 La Defensio Fidei va obtenir lautorització reial al novembre daquest mateix any, i el 1610 seria finalment publicada a València acompanyant-se dun nou escrit destinat a justificar lexpulsió, lanomenat Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsione.5
El procés que havia dut a acceptar aquell escrit abans censurat era el mateix que havia propiciat lexpulsió. Després de superats els primers deu anys de regnat la política exterior de Felip III i el duc de Lerma no havia donat els resultats esperats. La firma dels diferents tractats de pau i treva sobretot el subscrit amb els rebels flamencs en llaor de la denominada Pax Hispanica, no sols no emmudia les critiques a la forma de govern açò és, a la privadesa del duc de Lerma, sinó que deixava entreveure seriosos problemes de coherència ideològica amb la política fixada pels Àustria des de feia decennis. Lexpulsió dels moriscos va nàixer, així, com la gran resposta política i religiosa duna monarquia en hores baixes, aquella capaç de silenciar les veus més crítiques i projectar alhora la imatge de Felip III com a paladí de la fe catòlica i assot de lheretgia. Lexpulsió dels moriscos havia de forjar la imatge i record de Felip III, seria el gran fet del seu regnat i, en aquest nou context, tot aquell escrit que exalçàs la seua glòria i la de les armes espanyoles, tota aquella obra que relatàs la perfídia dels moriscos, i el desinteressat sacrifici que el rei havia assumit a major glòria de la catolicitat i de la Casa dÀustria, seria ben rebuda. El temps dels apologistes havia arribat, i Jaume Bleda, com molts altres, es beneficiaria daquella nova conjuntura.6
Però les apologies de lexpulsió encara tardarien un temps a aparèixer. La decisió adoptada pel rei havia estat inesperada, i els seus resultats a València no eren del tot ben coneguts. La Defensio Fidei va sortir ràpidament a València perquè Jaume Bleda no va tenir interès, malgrat la inclusió del Tractatus, a afegir al text original de la seua obra una crònica profunda dels esdeveniments que sacabaven de viure al regne ho faria anys més tard, el 1618, en la molt més extensa, encara que de significació diferent, Corónica de los moros de España.7 Laparició de lExpulsión de los moros de España revestiria un mèrit major. El poema èpic de Gaspar Aguilar, compost de vuit cants i cinc-centes setanta-tres octaves, rebria el permís de publicació al juliol de 1610 per la qual cosa, atenent a la seua extensió, la seua redacció va haver diniciar-se pràcticament al temps en què els moriscos eren embarcats. Primer en el seu gènere, aquest poema avançaria com en el cas de la justificació teòrica la Defensio fidei molts dels temes i idees després repetits per altres autors.8 Però el cas de Gaspar Aguilar, per la rapidesa amb què va aparèixer el seu escrit, sense atendre la qualitat dels seus versos, va ser exceptional, sobretot si es compara amb la decisió adoptada per altres autors de retardar la publicació dels seus treballs, en principi completats, amb vista a incloure nous capítols en què es justificàs i se sintetitzàs lexpulsió. Així sembla, almenys, que ho va fer Gaspar Escolano, que va esperar fins a 1611 per a traure a la llum la seua Década primera de la historia de Valencia a fi dafegir el que possiblement siga el text més fidedigne dels fets de lexpulsió valenciana de tots els que es van escriure.9 El desterrament morisc shavia convertit en un tema atractiu que bé podria guanyar nous lectors encara que, alhora que es retocava i ampliaven textos com el dEscolano, també shavia iniciat una important tasca de creació dobres noves com la dAguilar, destinades exclusivament a tractar la qüestió de lexpulsió morisca. Religiosos com el mateix Jaume Bleda es convertirien al poc de temps en els principals productors daquell nou tema literari, gènere híbrid a mig camí entre la crònica històrica i el relat novel·lat, obres doncs imbuïdes dun fort caràcter fictional, hiperbòliques en el tractament dels símbols del poder i la figura reial, però on a la vegada subjaurà el testimoni del succés i, amb ell, el seu indubtable valor historiogràfic.10
El principi que havia guiat la redacció de totes aquelles obres era el mateix. Es tractava al cap i a la fi de buscar justifications a la decisió adoptada per Felip III, posant en relleu un ampli ventall dacusacions dirigides a raonar i demostrar la versemblança de la justificació continguda en els mateixos bans reials, açò és, que el conjunt de la població morisca havia comès un delicte dalta traïció contra Déu i el rei. Daquesta manera el desterrament es presentava com una porga justa i necessària, fins i tot suau i benèvola si es tenia en compte la naturalesa del crim, una decisió necessària per a la salvació de la fe catòlica i la República hispana. Lefecte era el desitjat. Els apologistes tancaven files al voltant de la grandesa de Felip III i la seua decisió, recolzant sense pal·liatius lexpulsió i desterrant qualsevol element de crítica.
La publicació de Prodición y destierro va marcar un punt dinflexió en allò que fins al moment havia estat una incipient producció literària. Amb leixida dels mudèjars murcians al començament de 1614, el procés general dexpulsió es va tancar definitivament, i no seria desgavellat pensar que linterès per aquells escrits descendís de forma paral·lela. Daltra banda el tema semblava esgotat, com sextreia de les repeticions constants en què havien caigut les obres publicades fins a aquesta data. Per aquest motiu la sortida de la Corónica de los moros de España el 1618 va comportar un esdeveniment exceptional. El darrer dels grans tractats justificatius del desterrament morisc, el més ambiciós per extensió i contingut, resumiria el descàrrec últim de Jaume Bleda, la promesa complida doferir al públic una gran obra en llengua castellana allò que no havia pogut fer el 1601 i redactada des de la perspectiva dels anys transcorreguts. Però la Corónica va arribar a deshora, en un moment polític especialment delicat, després de la caiguda del seu antic protector, el duc de Lerma. En una època en què triar un mecenes adequat, ben situat a la Cort, era fonamental per a assegurar lèxit de tota edició, la dedicatòria a lantic privat no suposaria sinó un problema afegit a la complicada difusió de lobra del dominic.18 Després de laparició daquest últim escrit les creacions literàries relacionades amb lexpulsió desapareixerien, encara que les idees que havien vertebrat aquelles obres van ser represes cap al final del regnat de Felip III. Tal com shavia pretés, lexpulsió havia acabat per convertir-se en el gran esdeveniment polític daquell regnat, de manera que les apologies constituïen ara una base teòrica fonamental sobre la qual extraure tant notícies concretes sobre el procés com a conclusions díndole teològica i política relacionades amb ell, tal com es demostraria en obres com Política española, de fra Juan de Salazar.19 Només en la tardana data de 1635 apareixeria a València lúltima obra apologètica de lexpulsió dels moriscos, açò és, el poema èpic en cinc cants titulat Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano, obra de Vicent Pérez de Culla.20