En línies generals la historiografia actual ha tendit a relativitzar la importància formal daquestes obres a causa de lescassa qualitat literària de moltes delles, extrem totalment comprensible si satén al fet que, en el moment de la seua aparició, el Segle dOr brillava amb tota esplendor oferint a les impremtes alguns dels seus cims més destacats. Deixant de banda lExpulsión de los moros de Gaspar Aguilar, reconegut i famós poeta no sols al regne de València, la resta dobres pertanyien a autors que o bé formaven part del clergat, com els dominics Bleda i Fonseca, el carmelita Guadalajara o el teòleg Aznar Cardona, o bé a soldats que, en un moment determinat, shavien animat a escriure sobre els esdeveniments que havien viscut, com en el cas dAntonio del Corral o Juan Méndez de Vasconcelos, gent per tant mancada en alguns casos de tota experiència literària prèvia, en altres llastada per una formació excessivament rígida com per a oferir al públic lectures atractives. Però fins i tot reconeixent aquest extrem hi ha una divisió interna daquestes obres, una classificació que distingeix entre els grans autors apologètics, identificats amb aquells pertanyents al clergat, que van redactar textos de gran extensió, i els autors menors, açò és, aquells soldats, cavallers i particulars que van publicar obres descassa amplitud o de poca o nul·la qualitat literària.21
Aquests últims centren, per contra, lobjecte de la present edició. Menys en el cas de lExpulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes de Pérez de Culla, que ha gaudit una edició facsímil incompleta el 1979 de la qual parlarem a continuació, els textos que es presenten en aquest volum, i que van ser editats en el segle XVII, no havien tornat a ser publicats. Es tracta del Diálogo de Consuelo de Juan Ripol, la Liga Deshecha de Juan Méndez de Vasconcelos i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos dAntonio del Corral y Rojas. A elles hem afegit dos textos inèdits compostos el 1610 i 1611 per Maximilià Cerdà de Tallada i litalià Cosimo Gaci respectivament que, malgrat estar en un principi destinats a ser publicats, per causes desconegudes van acabar per caure en loblit. Són la Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València i el Ragionamento di Cosimo Gaci, dintorno a dimostrare la grandezza dellattione che Su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi.
MAXIMILIÀ CERDÀ DE TALLADA
La figura de Maximilià Cerdà de Tallada ha quedat en gran manera eclipsada per la projecció historiogràfica del seu pare Tomàs Cerdà de Tallada, prestigiós jurista autor dalgunes de les importants obres legals del període foral valencià.22 En el clàssic Escritores del Reyno de Valencia de Vicent Ximeno, ni tan sols va merèixer una entrada pròpia, i sassenyala lexistència duns sonets laudatoris al començament del Veriloquium del seu pare com lúnica referència literària coneguda daquest autor.23 En el segle XIX aquesta posició de marginació va començar a canviar de la mà de Just Pastor Fuster, qui li va conferir una entrada pròpia en la seua Biblioteca valenciana, ampliant considerablement les referències sobre la seua producció escripturària alhora que reconeixia el seu talent en referir com «manifestó su ingenioso numen en varios certámenes que con motivo de diferentes fiestas se hicieron en Valencia».24
En efecte aquest escriptor i polític, nascut a la ciutat de València entre 1560 i 1565, va desenvolupar una important activitat a cavall entre els segles XVI i XVII. Com a membre del braç militar del regne, seria procurador a les Corts de 1604, mostrant-se molt actiu a les reunions celebrades per aquest braç des de 1606 i sent comissionat per ell davant del rei fins a 1608. Alhora que exercia aquesta funció va ocupar també un càrrec com a capità de Cavalls de la Costa, element que el confirma com un polític actiu i respectat al començament del segle XVII.25 Però anys abans de la seua forja política en el braç militar de València Maximilià Cerdà de Tallada ja shavia creat un nom propi dins de la societat i la intel·lectualitat valenciana. La seua amistat amb Bernat Català de Valeriola, gran aficionat a les lletres, li va obrir les portes de les reunions literàries que aquest organitzava en la seua casa per a un selecte grup de cavallers i amics, que van ser el germen de la creació, el 1591, de lAcadèmia dels Nocturns, un dels cercles literaris que comptaria amb major projecció i importància en el Segle dOr espanyol. Membre fundador daquesta junt amb el mateix Català de Valeriola o Gaspar Aguilar, seria un dels encarregats de redactar els seus estatuts i posar en funcionament les seues reunions, sempre davall el pseudònim Temeridad.26
En realitat el que aquest text sembla resumir és el coneixement personal dels esdeveniments de lexpulsió des de la perspectiva dun membre de la noblesa valenciana, partícip de les primeres reunions però allunyat després de lacció, que va conèixer un poc millor els embarcaments pel Grau perquè era el port més pròxim a València, que més tard va participar en la defensa preventiva de la ciutat durant unes rebel·lions que només va conèixer a partir de les notícies que arribaven des de les muntanyes i que, després de lexpulsió, va tornar a tenir un paper més actiu en la presa de decisions relacionada amb la qüestió dels censals. En el moment en què va donar per conclosa la redacció de lescrit, a labril de 1610, encara no shavia publicat cap relació de lexpulsió, i la Defensio Fidei de Bleda sallunyava del seu objecte dinterès, així que el text està estalvi de les influències i constants repeticions de les quals patiran una bona part de les relacions posteriors. Cerdà de Tallada només va comptar amb els seus records personals que va intentar recolzar, això sí, amb la inclusió dun repertori de bans i documents oficials que havia recopilat. Al llarg de tot el manuscrit es troben així constants referències com «en lo present quadern les podrà lligir... un orde que al present està en est quadern... tot lo que en lo edicte feu publicat se conté en aquest quadern... y tanbé la orde de les devosions, lo qual està en est quadern», seguides normalment de breus espais en blanc destinats a la inclusió dinformació documental complementària, però que en cap moment apareixen intercalats en el manuscrit.
Aquest últim fet apunta un altre dels enigmes de lescrit. A causa de les vicissituds per les quals ha passat el Reial Arxiu de Predicadors de València, no es té constància del moment ni la raó per la qual el volum en què sinsereix aquesta obra, dedicat per complet a recopilar documents sobre lexpulsió dels moriscos, es troba entre els seus fons. Lorde de Predicadors no va complir un paper especialment destacat en lexpulsió pel qual pogués estar interessat en aquells documents encara que dos dels seus membres, Jaume Bleda i Damián Fonseca, es compten entre els grans autors apologètics, per la qual cosa se sospita que el llibre pogués haver estat adquirit en el segle XVIII per Josep Teixidor, dominic que va impulsar lacreixement de larxiu i la biblioteca de lorde en un moment despecial bonança econòmica.38 Fora daquest problema subsisteix encara la qüestió de lordre intern del llibre, que no guarda cap lògica cronològica apreciable, sinó que només sembla respondre a una acumulació de documents inconnexos enquadernats en un moment determinat. El mateix escrit de Cerdà de Tallada se situa cap a la meitat del volum, però una lectura tranquil·la del manuscrit i del conjunt del llibre, revela que molts dels documents continguts en ell responen a aquells que, en teoria, haurien dhaver estat inclosos en ledició del text de Cerdà de Tallada, de vegades duna forma tan concreta que podria pensar-se que, en realitat, una bona part dels documents del llibre, situats a continuació del manuscrit, van pertànyer al mateix Maximilià. El problema rau en el fet que també sinclouen altres documents que no guarden relació amb el manuscrit. No seria desgavellat pensar que la seua existència estigués lligada a la utilització de fonts després rebutjades, però aquest extrem no pot demostrar-se amb les dades amb què comptem.39
El que sí que ha de quedar fora de tot dubte és que Maximilià Cerdà de Tallada va compondre aquell escrit amb vista a ser publicat, ja que fins i tot arriba a dirigir-se al lector en una ocasió. En dir que «voldrà lo curiós veure les patens de don Agustín Mexía y dels demés Miranda y Vidal, en lo present quadern les podrà lligir», es demostrava la intenció de lautor doferir la seua obra a un públic ampli i curiós tal vegada, per tant, contemplava la seua edició, a més dassenyalar lexistència original dun apèndix documental que reforça la hipòtesi respecte a altres documents continguts en el llibre de Predicadors. La raó per la qual aquest document no va passar de ser un esborrany manuscrit que va quedar sense edició és per contra un altre enigma, ja que per la seua cronologia hauria pogut convertir-se en la primera relació de lexpulsió. El seu valor, en tot cas, excedeix a la seua consideració de simple manuscrit inèdit, ja que no per això perd la seua condició de ser lúnica obra en prosa coneguda de Maximilià Cerdà de Tallada, lescrit més pròxim temporalment als esdeveniments que narra, desvinculat de lapologia i, a més a més, lúnic redactat en la llengua pròpia del regne de València.
ANTONIO DEL CORRAL Y ROJAS
La caracterització de la figura dAntonio del Corral es fa complicada pel fet que aquest vell veterà de les guerres de Flandes no va tenir una activitat literària prèvia ni posterior a ledició de la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia. Encara que en algunes ocasions sha presentat el seu escrit Tratado de advertencia de guerra com una composició separada de la Relación, la veritat és que en origen ambdós textos van conformar una mateixa i única edició. Algunes de les seues còpies van ser posteriorment dividides, i els dos escrits conservats per separat, la qual cosa segurament va causar la confusió de Simón Díaz en ocupar-se de la producció llibrària de del Corral.40 Siga com siga labsència de referències a aquest autor en els diferents repertoris bibliogràfics dautors castellans limita les opcions destudi al seu vessant militar i polític, daltra banda poc conegut. Donades les referències concretes recollides en la seua Avertencia, sembla fora de tot dubte que del Corral va participar activament en múltiples campanyes militars a França i Flandes durant la dècada de 1590 i començament del segle XVII, segurament al costat dAgustín Mexía, militar dalta graduació que va ocupar diferents càrrecs dimportància dins de lexèrcit de Flandes. Aquesta asseveració es constata en el fet que Antonio del Corral es trobara entre les poques persones que Mexía va decidir convocar per a ajudar-lo en lexpulsió dels moriscos, i que arribàs a ocupar el càrrec de tinent de mestre de camp general per nomenament daquest, la qual cosa sembla demostrar una estreta relació entre ambdós que, traslladada al camp de la gestió administrativa militar, podria apuntar a lascens personal dAntonio del Corral dins de la jerarquia de la mà de Mexía, el qual podria haver actuat com a patró. Aquesta última circumstància es fa encara més evident després de la lectura de lobra que, malgrat estar formalment dedicada al poderós Rodrigo Calderón, secretari del duc de Lerma, apareix com una veritable lloança al paper exercit per Agustín Mexía en lexpulsió, encara que mai tan exagerada com la que li dedicarà Juan Méndez de Vasconcelos. Siga com siga, i com a premi als seus serveis a Flandes, en el moment de la redacció de la seua obra del Corral posseïa un hàbit de lorde de Sant Jaume, a banda dexercir el càrrec de capità i sergent major de la milícia de Valladolid i el seu partit, Palència i el seu bisbat, tal com ell mateix recull a linici del seu treball.41