DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
(SEGLES XVII, XVIII I XIX)
DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
(SEGLES XVII, XVIII I XIX)
Joaquim Martí Mestre
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2006
BIBLIOTECA
LINGÜÍSTICA CATALANA
29
Direcció
Antoni Ferrando Francés
Ángel López García
Comitè científic
Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)
Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)
Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units dAmèrica)
Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)
Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)
Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)
El present treball ha rebut una beca de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (Pla dEstudis del Valencià Actual, 2003)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Joaquim Martí Mestre, 2006
© Daquesta edició: Universitat de València, 2006
Producció editorial: Maite Simon Maquetació i disseny interior: Inmaculada Mesa Correcció: Elvira Iñigo Coberta Disseny: Maite Simon Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera
A Ferran, Carles i Mireia. I a Rosa, per tantes coses...
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ
El present diccionari té com a finalitat reunir un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX. Per tant, té una projecció diafàsica, diacrònica i diatòpica.1
En efecte, la nostra intenció ha estat recollir els mots, locucions i accepcions col·loquials, és a dir, allò que sanomena també argot comú. Aquest lèxic no constitueix una estratificació vertical, una varietat diastràtica, ja que no depén de les característiques de lusuari, de la seua edat, professió o grup sociocultural, sinó que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. És el registre propi de les situacions quotidianes, de lespontaneïtat, de lexpressivitat i del to informal. És un registre universal, que tenen totes les llengües i que tots els parlants nadius dun idioma coneixen i són capaços dactivar, independentment dels seus trets socioculturals.
Amb tot, som conscients que alguns daquests mots es poden trobar també en altres àmbits dús no pròpiament col·loquials, en funció del coneixement que el parlant tinga daltres registres i, per tant, de sinònims més formals, del fet que hagen ampliat el seu ús de preferències dialectals, dun ús popular més ampli, o de qualsevol altra raó. Cal tenir en compte també que moltes de les veus que continuen tenint vitalitat podrien ser vehiculades en un diccionari normatiu, el qual, de fet, ha destar obert als elements col·loquials i populars.
En tot cas, convé diferenciar el registre col·loquial de la varietat lingüística popular, és a dir, la varietat utilitzada pels estrats socioculturals populars. Amb tot, cal parar esment en les coincidències que sovint es produeixen entre el registre col·loquial i la llengua dels estrats socials baixos i populars, ja que aquests, i més en lèpoca que ara ens ocupa, sexpressen bàsicament en aquest registre, sense interferències daltres registres més elevats, que generalment desconeixen. En les fonts documentals consultades hom representa en la gran majoria de casos una varietat lingüística corresponent a les classes populars i, per tant, sense interferència daltres registres més elevats.
Formen part també del recull alguns mots argòtics inicialment dàmbit social restringit, sobretot propis de grups marginals (delinqüència, baixos fons). Aquests mots, minoritaris en el conjunt de les nostres fonts, tenen també un caràcter col·loquial, ja que sutilitzen en contextos informals, i a més alguns han passat a la llengua col·loquial dàmbit general.
Si bé el registre col·loquial es manifesta prototípicament a través del canal oral, no shi limita. També pot estar reflectit o ser imitat en els textos escrits. I és precisament a través dels testimonis documentals que podem aproximar-nos al lèxic col·loquial del passat. En el nostre cas són ben interessants les dades que a aquest respecte proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX,2 entre la qual destaquem el teatre, els col·loquis, la premsa satírica i els llibrets de falla, sense oblidar, però, la poesia i la prosa popular i festiva.
Entre aquestes fonts abunden els textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característic de la modalitat col·loquial. No incloem en el corpus els diccionaris dels segles XVIII i XIX, els quals contenen també abundants dades col·loquials, i fins i tot alguns, com el dEscrig-Llombart (1887) i el de Martí Gadea (1891), assenyalen explícitament els mots «familiars». Pensem que linventari i lanàlisi daquest material mereix un estudi monogràfic, que deixem per a una altra ocasió, ja que augmentaria excessivament el present recull. A més, en el cas dels diccionaris el lector interessat disposa ja del material lexicogràfic inventariat i ordenat alfabèticament, la qual cosa en fa molt més accessible la consulta. En tot cas, fem abundants referències a aquestes obres sempre que ho considerem pertinent per a lestudi dels mots recollits.
Al segle XVII, a diferència daltres literatures com la castellana, on es conserva una rica producció picaresca i germanesca, en català, i més concretament en terres valencianes, no abunden tant aquestes fonts, si bé cal comptar amb les aportacions ben destacables del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, dalguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies.
Com el lector podrà comprovar, darrere del lèxic recollit hi ha diversos mecanismes de creació, tant de caràcter semàntic com formal, tendents a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquem la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos dhomonimització i dhomosemització i la derivació. Cal afegir-hi els manlleus daltres llengües, entre les quals destaca el caló, i, per altres motius, el castellà. En el cas dels castellanismes inventariats, hem procurat actuar de forma selectiva, evitant en el recull molts castellanismes crus, i incloent-hi preferentment els préstecs o possibles manlleus castellans que considerem de més interés, bé perquè tenen una certa tradició, o bé per raons formals, estructurals o semàntiques.
Ens hem interessat pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diverses raons:
Perquè tenim pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, daquest període, el qual reclama la confecció futura dun diccionari etimològic.
Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic col·loquial actual, el qual en la seua major part es forma en aquests segles. Aquest lèxic de tipus col·loquial i popular té una continuïtat al segle XX i en el moment present, si bé amb una distribució irregular diastràticament, diatòpicament i generacionalment.
Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles
XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interés lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.
El registre col·loquial és el que presenta un major nombre de diferències interdialectals. Això atorga al nostre recull un valor dialectològic afegit, que el converteix en una contribució al coneixement de la varietat valenciana, el lèxic de la qual presenta més llacunes que el daltres dialectes en els nostres grans diccionaris històrics (DCVB i DECat).3 A això cal afegir el fet que els pocs diccionaris de lèxic col·loquial i argòtic català, elaborats a més a més des duna perspectiva sincrònica, dediquen una atenció escassa o nul·la al valencià.
Encara que el valencià és el nostre principal objecte destudi, no oblidem de cap manera la perspectiva global de la llengua. De fet, bona part daquest cabal lèxic col·loquial es troba igualment en altres dialectes catalans, sobretot en els occidentals, a més dels mots i accepcions que tenen un abast lingüístic general en làmbit col·loquial.
Lestudi ens servirà també per ampliar la informació dialectal dels diccionaris, afegint referències valencianes a mots que no hi són catalogats com a tals. Per exemple, carxofa en la seua accepció de persona fluixa denteniment, en el DCVB es registra només al Principat i a les Illes, però no en terres valencianes, on, de fet, també el podem documentar.
Si bé la major part de documentació procedeix del centre del País Valencià, que és, per raons òbvies, on hi hagué una major producció literària, pretenem que estiguen representats els grans subdialectes valencians, i així, sinclouen en el corpus documental textos procedents de les comarques septentrionals i meridionals del País.
Amb el nostre recull volem contribuir modestament a omplir una llacuna de la lexicografia catalana, on els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, com han reconegut diversos lexicògrafs.
Joan Coromines es planyia sovint de la poca riquesa de fonts històriques de lèxic col·loquial i argòtic català, sobretot per relació amb altres lexicografies, com la castellana o la italiana (cf. Casanova, 2003b: 191), i del fet que aquesta mena de mots hagen estat tan poc estudiats entre nosaltres (DECat, IV, 435). Emili Casanova (1998b: 66, 78-79; 2003b: 189-190) es mostra favorable a la dignificació del lèxic popular, lamenta el desaprofitament de part del lèxic valencià present en la parla quotidiana, des dAntoni Canals fins a lactualitat, incloent-hi no únicament els mots patrimonials, sinó també els castellanismes històrics, i cita com un dels problemes als quals senfronten els etimòlegs de la llengua catalana la manca de documentació antiga de molts vocables pertanyents «al món col·loquial, populista i expressiu per exemple a largot, de més difícil documentació». Pep Vila (1990: 59-60), en un treball sobre el lèxic eròtic català, es queixava igualment de les mancances en lestudi dels termes afectius i col·loquials, sobretot en determinats dialectes:
Voldríem denunciar les mancances que observem en els nostres diccionaris i estudis que no solen recollir la propietat dun signe lingüístic quan té més dun significat en aquest cas una aplicació obscena. Daltres vegades tampoc hi són representats els refranys i els termes escatològics. Tampoc no disposem de suficients diccionaris argòtics, ni en la dialectologia hi ha treballs puntuals sobre els usos dalguns mots en zones ben determinades. Per exemple, no hi ha cap estudi sobre les expressions eròtiques en els nostres dialectes.