Els dèficits en el coneixement del nostre lèxic col·loquial tradicional poden provocar errades o males interpretacions en els diccionaris històrics i etimològics. La documentació col·loquial aportada pot contribuir a esvair alguns dubtes.
Per exemple, la documentació literària confirma lexistència de tiramànegues alcavot, qüestionada per Coromines (DECat, VIII, 509), el qual afirmava que amb aquest sentit només és conegut tiramanguer. La locució fer el mondiu fer el beneit, el desentés, per interés o conveniència era ben coneguda en valencià als segles XVIII i XIX. Tanmateix, el DCVB (VII, 533) la documenta únicament en el diccionari de Martí Gadea (1891), i Coromines (DECat, V, 771), basant-se només en les dades del DCVB, i sense més documentació al seu abast, creu que és un «mot dexistència dubtosa». Sobre la veu magancés traïdor, hipòcrita, el DCVB recorda que figura en els diccionaris dEscrig-Llombart i de Martí Gadea, i la considera copiada dels diccionaris castellans, sense tenir en compte la seua presència en la literatura popular valenciana.
I és que sovint el DCVB i el DECat, que a penes buiden documentació literària valenciana dels segles XVIII i XIX, es fonamenten tan sols en les dades dels diccionaris valencians del XIX (bàsicament, Escrig, Escrig-Llombart i Martí Gadea), la qual cosa els fa dubtar, no sempre amb encert, de lexistència real de diversos mots. La documentació literària de lèpoca, doncs, confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials, i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre estan tan desencertats com sovint hom suposa.
A tot això cal afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que endarrereixen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren en el DIEC, i que potser en alguns casos caldria plantejar-se una possible vehiculació en el diccionari general de la llengua.
El nostre recull lèxic vol ser també, per concloure, una aportació en linterés, despertat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. En aquest sentit, unes de les fonts més riques són, efectivament, els col·loquis i els periòdics satírics (cf. Montoya, 1990).
Ordenem els mots del recull per ordre alfabètic, i estructurem cada article de la manera següent:
1) Mot lema.
2) Descripció gramatical i accepció. Les diverses accepcions, així com les locucions, es troben numerades. Com en altres diccionaris dargot, normalment sofereix un o diversos sinònims a manera de definició, i en els casos en els quals en la llengua estàndard no hi haja un sinònim o tinga associades altres connotacions, es fa una definició enciclopèdica.
3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. Dacord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.
3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. Dacord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.
4) Situació en el DCVB, DECat i DIEC, que expressem mitjançant sigles: NR = mot, accepció o locució no registrada; ND = mot, accepció o locució no documentada al DECat o al DCVB; 1a doc. = avança la data de documentació respecte al DCVB o al DECat. Per abreviar, podem ometre el nom dels tres diccionaris, si se sobreentén. Així, si en una accepció posem, per exemple, «acc. NR al DECat, 1a doc.», sentén que és la primera documentació respecte al DCVB. Quan són diverses les accepcions o locucions no registrades o no documentades, i aquestes són consecutives en larticle, indiquem aquestes circumstàncies només al final de lúltima accepció o locució. Així ho hem fet, per exemple, en afaitar.
5) Referència, si sescau, a altres repertoris lexicogràfics i altres fonts escrites o orals, així com a altres dialectes catalans, i també, si convé, a altres llengües romàniques.
6) Mecanismes i procediments de creació lèxica, si és possible.
Van en negreta els mots lemes que encapçalen cada article, així com les locucions i els números que figuren davant de cada accepció i de cada locució.
Considerem preferent larreplega, definició i exemplificació del material, treball que, com hem dit, no sha fet fins a hores dara. I per això, en els apartats 5 i 6 intentem expressar-nos, si és possible, amb un esperit de síntesi, procurant no repetir dades innecessàries que augmenten excessivament el gruix del repertori i lleven cabuda al major nombre possible dentrades.
Quan en alguna veu documentem més duna variant formal, les variants condicionades fonèticament apareixen en la mateixa entrada, en la capçalera de larticle, separades per una barra (/). Si per ordre alfabètic són consecutives, no fem servir entrades diferents, però si no ho són, cada variant figura com a lema en el seu lloc alfabètic, però només una, en general la de major ús o la més normativa, amb larticle corresponent. Les altres remetran a aquesta (). Per exemple, en enredrar / endredrar / anderdar. En alguns lemes i sublemes situem entre parèntesis i en negreta els mots o formes que apareixen en alguns exemples, però no en tots. Així, la locució parlar (raonar) de languila, de vegades es construeix amb el verb parlar i altres amb raonar, o tancar el(s) morro(s) es documenta en singular i en plural.
En els exemples documentals respectem la llengua de loriginal, incloenthi la grafia. En canvi, introduïm, dacord amb la normativa, la regularització ortogràfica en el lema. Regularitzem també en el lema, per la seua freqüència, alguns trets fonètics, com lapitxament, la pèrdua de la -d- intervocàlica i lús de a per e en els segments inicials em-, en-, es- i eix-. En aquests casos, quan no es documenta variació formal, per tal deconomitzar espai, introduïm com a lema únic la forma regularitzada. Així, per exemple, la forma sancasaca es lematitza en encasacar-se, i no es crea un altre lema ancasacar-se. En els lemes que ofereixen algun dubte ortogràfic situem entre claudàtors la possible forma alternativa. Per exemple, cage [o caje].
Situem en entrades diferents els homònims dels quals tenim seguretat sobre el seu diferent origen etimològic.
Els diminutius solen figurar en la mateixa entrada que el substantiu o adjectiu del qual són derivats, en la capçalera de larticle, separats per una barra (/). Però si en la documentació consultada es troben amb un semantisme diferent, els situem com a lemes en un article diferent. Per exemple, bandera, bandereta.
Quan al lema li corresponen diverses accepcions, procurem ordenar-les combinant diferents criteris. En primer lloc, procurem establir un ordenament seguint lenumeració tradicional de les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi, interjecció. En els substantius, primer el masculí i després el femení; en els verbs: usos transitius, intransitius i pronominals. Quan figura un ús substantivat dun verb, col·loquem en primer lloc lús com a verb. Lordre gramatical pot veures alterat per raons de precedència etimològica. Quan la unitat lèxica pertany a una sola categoria gramatical i no presenta diferències de construcció, com ocorre amb molts substantius i adjectius, amb un criteri lògic, ordenem les accepcions mantenint una proximitat entre els sememes més relacionats. Procurem situar en primer lloc, quan és possible, laccepció que, segons les fonts documentals, és més corrent o més general, més estretament relacionada amb el significat etimològic o que documentem abans.
En les unitats fraseològiques hem optat per actuar de forma selectiva, sobretot per no estendrens en excés, i perquè el seu recull sistemàtic requeriria un altre treball diferent. Així, sinclouen locucions, i no enunciats fraseològics o parèmies. És a dir, ens ocupem de les estructures complexes que són equivalents a la paraula o al sintagma, però no a unitats superiors (cf. Ruíz Gurillo, 1997: 71). Els enunciats fraseològics constitueixen actes de parla realitzats per enunciats complets (cf. Corpas, 1997: 51), i segons Coseriu (1986), el seu estudi pertany més aviat a la teoria literària i a la filologia que pròpiament a la lexicologia, o en opinió daltres autors, es tracta més aviat dun fenomen cultural que lingüístic en sentit estricte (cf. Corpas, 1997: 134-135).
Incloem, doncs, locucions nominals, adjectives, adverbials, prepositives i verbals. Per a no estendrens en excés i perquè pensem que poden formar part dun diccionari diacrònic més específic dedicat pròpiament als fraseologismes, necessitat que ja vam suggerir en una altra ocasió (Martí, 1997:193), en les locucions aplegades en el present recull introduïm algunes restriccions. Així, no shi incorporen les estructures comparatives, incloent-hi les formades amb la fórmula fet + substantiu. Duna altra banda, dins de les locucions verbals, que segons Zuluaga (1980: 164-165), poden ser de dos tipus, commutables per lexemes verbals simples o equivalents a un sintagma format pel verb més almenys un altre element, ens limitem a les primeres (per exemple, apegar els ulls dormir), i dins del segon tipus generalment incloem només les més simples, aquelles en les quals en la commutació es manté el mateix verb. Així, recollirem, per exemple, parlar de taravella parlar irreflexivament, però no pagar els plats trencats patir les conseqüències.
Les unitats lèxiques pluriverbals van al final de larticle, ordenades alfabèticament. Quan nhi ha de tipus diferent, primer figuraran les locucions nominals, adjectivals, adverbials i prepositives, i finalment les verbals. Les locucions formades pel substantiu o ladjectiu del lema sense complements antecedit dun determinant o duna preposició precediran en la microestructura de cada entrada les formades pel nom més un complement. En algun article on hi ha moltes locucions (per exemple, cap) introduïm un cert criteri nocional, juntament amb lalfabètic i el gramatical, procurant no separar les locucions relacionades semànticament.