atxispar prnl. embriagar-se. «(Me pense que mha achispat)» (Huertas, 1875: 16). Mot NR, procedent del castellà. A Beniopa xispat borratxo, segons lALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Als Serrans chispar emborrachar i chisporro persona embriagada (Llatas, 1959: I, 199). També xispa borratxera a diverses localitats valencianes (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25), i xispo borratxo (Navarro, 1996: 209), recollit també com a malnom (Anguiz Pajarón, 1984: 351; Martínez Montoya, 1991). També enchisparse beber sin embriagarse, poniéndose de buen humor y ocurrente (Pardo Asso, 1938: 140).
atxispat -ada adj. ebri, borratxo. «Què direm del desdichat / qu·en la taberna se fica, / y a huidar gots se dedica, / hasta quedar achispat?» (Llombart, 1877: 20). NR. Figura en Esc. Manlleu del castellà achispado (cf. Carbonell Basset, 2000: 7; Luque et al., 2000: 21), derivat de chispa borratxera.
aufar afufar.
aür abur.
avant,avant, loc. decidir-se. «Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.
avemaria,avemaria, loc. costar molt poc. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria en molt poc temps, en un moment (DCVB, II, 169). credo.
aufar afufar.
aür abur.
avant,avant, loc. decidir-se. «Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.
avemaria,avemaria, loc. costar molt poc. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria en molt poc temps, en un moment (DCVB, II, 169). credo.
aventaraventar tr. despatxar, expulsar, fer fugir (algú). «Cansat, / el ditxós del poticari / com aventar-me pensà» (Martí, 1996: 232), «Y si poguérem lograr / fer polç a tota la escòria [de francesos]... / Yo els habia de aventar / hasta les mateixes portes / de linfern» (Proclama, 4). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. com a accepció familiar. Possiblement, en principi saplicava a les mosques i altres insectes: ventar arruixar, fer fugir les mosques agitant un ventall, pedaç, etc., com registra el DCVB (X, 714). aventar prnl. beures, engolir-se. «Valgam Déu, quin sofoco!... / Mestà purnechant la cara!... / (...) Vach a bullir calaguala, / que si al cos no me navente / dos o tres tases, revente / lo mateix que la sigala» (Arnal, 1877: 22). També susa com a pronominal amb el sentit de pegar, colpejar, potser relacionat amb aquest. Cf. «y saventà / una puñalà en lo pit, / que caigué tan llarc com era» (Ovara, 1881b: 21). aventar prnl. apanyarse, compondre-se-les. «Achudam a disculpar-me / alomeñs en este (señalant al públic) (...) / En ell no vullc chanses. / Men vach. Aventes com puga» (Burguet, 1881: 28). Accs. NR (2, 3). Segurament sestableix per una certa analogia entre la necessitat denginyar-se per eixir duna situació difícil i lacció dhaver-se dalliberar algú daltres situacions enutjoses, com de la calor amb un ventall (aventarse), de les mosques o dalguna persona molesta (aventar). En relació amb això, es coneix la locució ventar-se les mosques saber-se defensar, saber respondre al qui ataca (DCVB, X, 715). aventar loc. apanyar-se, compondre-se-les. «La veritat és que cada u se laventa com pot, y en tocant a divertir-se ningú pert rípio» (Llombart, 1877: 83). aventaraventar loc. apanyar-se, compondre-se-les. «Ficat dins (...). / Yo me les aventaré» (Badia, s. a., 26v), «Deixem, puix, les coses com estan, y cada u que se les avente com puga» (Tipos, 12). Locs. NR.
avesper vesper.
avestruç m. poca-solta, capsigrany. «Sagrat! Que mal tan infame! [lamor] / Pués no hi ha cap davestruç / de metge que satrevixca / a curar li seu orgull» (Martí, 1996: 191), «Qu·està fent? Serà avestrús! / Li diu que patix del cor, / y està toquechanli els ulls!» (Escalante i Feo, 1889a: 25), «En allegando a la Crus, / (...) es farem un nubolet / pe a entrar en gana. / Avestrús!» (id., 1900: 28). Mot NR. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. Del castellà avestruz.
B
babelbabel m. confusió; desordre. «a tot foraster fan plat..., perquè asò serà un babel, a on de sert se chuntaran més que en la arca de Noé diversitat de animals» (Bando cheneral, 4). Mot NR al DECat, 1a doc. Deonomàstic, per influència de la narració bíblica. Cf. «més locos c·una babel, / (...) se voldrem encara més» (Marçal, 1862: 27). babel f. brega. «Què portarà hui el diari?... / Hola, molt bé escomensem! / La cuestión de los Marruecos / (...) Me pareix qu·entre uns y atres / van a armar una babel! / (...) Va a haber guerra» (Barber, Lleó, 1889: 15). Acc. NR.
bàbiabàbia m. i f. babau, ximple. «És dir, que mha fet lafronte / de tratar-me com a un bàbia?» (Escalante, I, 231), «Sóc lo més bàbia» (id., III, 279). bàbia f. lloc o espectacle que causa admiració, fascinació. «La bolta estarà teixida / de primorosos altars, / y serà tota una bàbia, / des de la hu a latre cap» (Romans nou, 3), «Chesús, Chesús, y que bàbia! / Pasmat estic y admirat / de veure lo que en València / hui en lo dia està pasant (Branchat, 80), «Asò de Benialà / és una bàbia, Domingo. / Así de tot lo que y a, / res mos fa falta. Así estem / com àsens en un dacsar» (Llorens, 55). bàbia f. mania, follia, oradura. Y Morón? / (...) Als doctors Assuero y Mata, / loco, els féu locos tornar. Y a aquell que manà asolar / de noustre hospital les gàvies, / qui li hagués dit que... ses bàbies / allí aniria a porgar...!» (Orga, 1880, ap. Llombart, 1883: 329). Mot NR. bàbiabàbia1 loc. estar admirat, estupefacte. «Visenta: So Tuno; és dir, que sagarra / a ballar en chavaletes, / però en Visenta no balla. / Romualdo: Que vosté sap?... / Visenta: Y ho pregunta? / Melàsio: Pués, señor, estic en bàbia! (Escalante, II, 114), «Però com tu así en lo poble / dus la batuta molt alta (...), / volguera que machudares / pa que·l siñoret triunfara (...) / Per lo tant, si et compromets, / amor con amor se paga (...) / Pués, siñor, estic en bàbia. / Eres tu molt aspañol» (Garcia Capilla, 1872a: 14). 2 loc. estar distret o ignorant del que passa. «Més, deixem-se de romanços / que la fam és punt de ràbia. / Malena! Que estarà en bàbia? / Malena, vine als meus braços!» (Sainets il·licitans, 276), «Y què és això? (...) / Tu sempre en bàbia, Nelet» (Vives, 1873b: 5). Aquesta locució figura en EscLl. i MGad. També en castellà (cf. Beinhauer, 1991: 173-174; Sanmartín, 1998a: 68; Carbonell Basset, 2000: 42; Luque et al., 2000: 51; Buitrago, 2002: 314), i el substantiu babión tonto, babieca (Alonso Hernández, 1977: 84; Chamorro, 2002: 125). En Labèrnia (1839: 214) bàbia espècie de estupidés, distracció o enagenació, en Esc. bàbia embobamiento. En La infanta Tellina y el rey Matarot es parla de la terra de Bàbia per a fer referència a lobvietat dun raonament: «En tota terra de Bàbia / a ningun arbre (açò és cert) / se li pot posar lo empelt / ans que li puje la sàbia» (Mulet, 239). Probablement, cal veure-hi, a més dun possible joc de paraules amb el nom de la comarca lleonesa de Bàbia (DCECH, I, 443), larrel expressiva bab-, denotadora dinfantilisme i confusió en lexpressió, lacció i el pensament, la qual es troba en babieca i en mots catalans com babau, babai i babà ximplet, beneitot. Té igualment un valor expressiu el francés baba, en les locucions être baba i en rester baba être vivement surpris, stupéfait (Colin, Mével, 1990: 26). bàbiabàbia loc. quedar-se estupefacte. «cuant els teus ulls / en altres ulls guilopets / sencontren, thas de quedar / en bàbia» (Escalante, II, 613). Locs. NR.
babieca adj. i m. i f. ximple, babau. «Del millor ya molvidava, / aquell benaventurat / Maurício, bona babieca!, / que en tot era desastrat» (Ros, s. a.4, 2), «No crega vosté que a mi em desmayen eixos pitetos que contínuament solen donar-me (...) de majadero, torpe, troncho de lletuga, babieca y atsètera» (Sueco, 52), «tindran vergoña de menchar dun ente qu·en vida ha menchat a espenses de molts babieques» (Llombart, 1877: 194). Mot NR. El recullen Labèrnia (1839: 214), Sanelo (Gulsoy, 1964: 80), Esc., EscLl. i MGad. Sembla ser un manlleu del castellà babiecaid. La forma catalana corresponent és babeca (o baveca), recollida també en els anteriors diccionaris. A Lleida babieca distret, despistat i babiequejar estar distret, despistat (Massana, 2004: 27). És un mot creat amb larrel expressiva bab-, que ja hem vist en bàbia (cf. DECat, I, 527; DCVB, II, 189). Laplicació amb ladjectiu en femení a un home (bona babieca) no fa sinó emfasitzar el to degradant del terme.
babieco adj. i m. ximple, babau. «Quants babiecos y a, caram!» (Coloqui nou sobre la bola, 3), «Y vajen vostés a (...) fer-li la oposició, si volen que·ls (...) endorse en seguida les grans paraules de atrasat, retrògrado, babieco y atres per lestil» (Tipos, apèndix, 140), «Babieco, escriu / y ompli paper» (Troços, 185). Mot NR. Variant masculina de babieca, el qual, com ja hem vist, també saplica a subjectes masculins. En MGad. babiech i babieco figuren com a sinònims de babieca i babeca. En aragonés babieca i babieco alelado, encandilado (Endize, 242). En català bavec, baveca (cf. DECat, I, 527).
babilòniababilònia f. confusió, desordre; embolic; discòrdia. «No és prou millor lo ser frare, / que daquestes babilònies està exempt, que capellà?» (Morlà, 180), «era lo món una bola / on los elements discordes / (...), era un caus de babilònies» (ibid., 247), «A la España has enredrat, / y lhas feta babilònia» (El Mole, 1840-41: I, 31), «Allò era una babilònia / y un cahos de confusions» (Un pillo, 41). NR al DECat ni al DIEC. babilòniababilònia (algun lloc) babilònia loc. ser un lloc on regna la confusió i el desordre. «puix el fantasma la moda / ya ocupa les quatre parts, / y ni españols se coneixen, / ni francesos ni indians; / perquè ya ni en lo vestir, / ni en los costums, ni en parlar / diferencien uns de altres. / Con que açò serà al remat / la torre de Babilònia» (Leon, 1787b: III, 4). Loc. NR. Babilònia confusió es documenta en català ja al segle XVI (DCVB, II, 190), i en castellà almenys des del segle XVII (Alonso Hernández, 1977: 83-84; García Gallarín, 1997: 64). Creació deonomàstica fonamentada en la narració bíblica. Per antonomàsia, saplica a tota situació o lloc dominat pel caos i la confusió.
bac, bac loc. arruïnar-se, desdinerarse. «Yo estic mirant / que si tu, fent lo que vols, / seguixes al meu costat, / esta casa en cuatre dies / sinse remey pega un bac» (Escalante, I, 177). Loc. NR. Metàfora.
bacó -ona. bacó -ona m. i f. persona extremadament bruta. «Ai!, la bruta, / que enjamai te veus eixuta / de pixum. / (...) Amagat ja dins, bacona» (Martí, 1996: 142), «tractant-mos als famorquins / de burros, bruts y bacons» (Burrimàquia, 43). bacó -ona m. home indecent en les seues accions, deshonest. «Y en seguida, cara a cara, / em féu tal proposisió / aquell siñoret... bacó, / que no sé com viu encara!» (Fe Castell, 1908a: 18). Accs ND (1, 2). bacó -ona m. i f. persona malparlada, de parlar brut. «poques paraules y netes (...); / no fer com aquells bacons / que se solen embrutar / en sertes paraules / de aquello que fem per baix» (Coloqui nou en el que es referix, 1), «Els gosos, cag... de por, / mompliren de c... / Quedes asò entre vosatros (...). / Ay, lo bacó!» (Un pillo, 42). bacó -ona m. i f. persona irreflexiva i brutal. «Tòfol: Yo la vullc ansendre en flames / en lo trabuc anseguida. / Fumarell: Si semechant cosa fas, / tasegurarà la lley (...) / Tòfol: Nada, agüelo, yo vullc... / Fumarell: Pasa / davant, que teu mane yo. / Tòfol: Deixem. / Fumarell: No sigues bacó!» (Palanca, 1859b: 6), «y és són dañ el ser bacó. / (...) A lhome o dona que gruñ, / fuch-li, filla» (Vives, 1873b: 9). Accs. NR (3, 4). En EscLl. i MGad. bacó, -ona persona sucia, desaliñada i de modales groseros, en Pomares (1997: 40): bacó, -ona brut, viciós, golafre; també en Verdaguer (1999: 34). A Altea bacó, -ona ser sucio, desordenado; no tener palabra ni formalidad (Llorens, 1983: 34). Metàfores animalitzadores i degradants.
baconadabaconada f. acció indigna. «Des de luego és una picardia y baconada lo que fan alguns periòdics, u diaris, com tu dius; que en lloc de amostrar als que no saben, u no·ls amostren, u els amostren lo que no deuen saber» (El Mole, 1837: I, 101). baconada f. opinió infame, indigna. «El Mundo és un periòdic (...) que·l cremaria, si poguera; solament perquè és el orgue furiós y indesent de un partit furiós y indesent. Però a voltes, de les baconaes que encaixa, diu algunes veritats» (ibid., 282). Accs. ND.
baconassa f. dona viciosa, dissoluta, adúltera. «Pués jo traguí la navaixa, / que era el frare, i no el que mires. / Dona de baixa prosàpia, / què dónes culpa a ningú, / mala sombra, baconassa!» (Martí, 1996: 119). NR. En EscLl. i MGad. baconaç, -aça muy puerco. Derivat de bacó amb el sufix aspectiu -às, dotat de valor pejoratiu. La metàfora animal es fonamenta en el comportament obscé que hom atribueix al porc, com a animal irracional i brut.