asclafatarrossos, asclafatarrossos esclafatarrossos.
ase / asease m. home rude, neci; ignorant. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. Daltra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent lús de metàfores basades en noms danimals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope dase, figura en EscLl. En castellà antic sutilitzava lexpressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística dasno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. asease (a algú) loc. enamorar-lo. «sols tu mas ballat en lull y mas donat servelldase» (Rondalla, 27). Lamor mundà, dacord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a lestupidesa, al comportament desassenyat. asease loc. fer o dir estupideses. «La cosa està en bon estat. / No fem lase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer lase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.
asguitós esguitós.
asilo m. presó. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en lasilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, Lasil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.
aspat -ada adj. molt prim. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què mhan tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. Laspi o àspia és un objecte dallò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat molt prim (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara daspi cara magra i llarga, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques estar molt magre (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao delgado (Alba, 1986: 74).
asperges / aspergesaspergesasperges loc. deixar sense res. «Después que thauran pelat, / como el gallo de Morón, / y a todos sin destinsión / asperges hauran deixat...» (El Mole, 1837: II, 249), «Per què tan chove / viuda yo em quede, / y al sel ten puches, / deixant-measperges?» (Bernat i Baldoví, 1860: 5). aspergesasperges loc. deixar (estar) sense menjar, dejú. «Els de Ibi portaben una sobrasada de a dos lliures y un pa blanc da sou. (...) Es feren un escoltet, y digueren: Anem a deixar-nos a este asperges» (Donsaina, 117), «Mala escusa és eixa, amic. / En tinc atra de secret..., / que tu ya has fet un moset; / yo encara asperges estic, / y el estómago me duele» (Bernat i Baldoví, 1857: 21). Locs. NR. aspergesasperges / asperges loc. quedar-se sense res, sense allò que hom esperava o tenia; amb fam; sense tastar una cosa. «lo cert és que als presos els ixqué la Mare de Déu y que feren lanada del fum, y el notariet, que estava a lúltim vale y pobre com la criada de senta Ana, es quedà in albis y asperques» (Rondalla, 35), «Sis añs que no mate porc, / perquè el venc per a pagar, / y después em quede a esperges, / todo el año badallant» (Civera, 1820: 22); «De así pren oriche segurament el dir-li a cuansevol que es queda sinse tastar una cosa: thas quedat asperges» (Tabalet, 106). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Pasqual Tirado quedar-se asperges me (1974: 61). Es tracta dun dels diversos casos de cultismes popularitzats, que han passat del llatí eclesiàstic al registre col·loquial, amb canvis semàntics, i sovint també formals. Correspon a la primera paraula del verset 8 del psalm 50 que es cantava els diumenges abans de la missa conventual, o en les parròquies, la missa pro populo. En aquesta missa solemne hom combregava, i com tradicionalment abans de combregar no es podia prendre res, estar asperges adquirí figuradament el sentit destar dejú (cf. Sanxis, 2002: 71-72). albis.
assampar sampar.
assaonar tr. castigar, corregir, ablanir (algú) a força de colps; fer canviar dopinió, esmenar, a la força. «A lo menys, deixeume-la açaonar a mon plaer [a la filla], que la figa y la dona quant tors lo coll és bona, y a lase y mala muller bastonades hu han de fer» (Rondalla, 17), «lamenaçaren quatre o cinch ànimes de cànter, (...) de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (ibid., 37), «a cada cordada em dia / un centenar de sofions. / Cansat ya de asaonar-me, / em va soltar el sayón» (Un pillo, 48). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc. Metàfora. Sestableix una analogia entre lactivitat tradicional dassaonar les pells, preparant-les convenientment, i la correcció, poliment i càstig de determinats comportaments humans, usant la força, les mans, com en lassaonament de les pells.
assaonat adj. i adv., aplicat a una manera de parlar pausada, reflexiva i sentenciosa. «Era un llaurador antic, mol dotor y dels que parlavenasahonat, com dihuen encara en les montañes de Alcoy» (Ensisam, 254), «el tio Gimo tenia el parlar molt espayós, asahonat, y en cada dotoria sel deixava a u emponat» (Espardenya, 45), «era casat en la tia Rosa del Patró (...), dun anar molt garbós y presumit, y un parlar asahonat, que pareixia que sescoltava, encara que prou nyonyo» (ibid., 83). Acc. NR. En MGad., lo parlar asaonat lenguaje grave y sentencioso. El verb assaonar en principi expressa una acció material (tornar madur, posar en saó, esdevenir a punt), que passa a aplicar-se metafòricament a una manera de parlar vista figuradament com a reposada, «madura» i reflexiva.
asserp serp.
assorrar prnl. immobilitzar-se, mostrar una actitud excessivament calmosa, passiva. «Rita: Tu fas conte de pasar / a casa? / Tomàs: Ya vach, espera (...). / Rita: Em desespera / este home per lo tosut! / (...) Cuant sasorra / la sehua calma me torra / y em fa pedre la salud» (Escalante, I, 58). Mot NR al DIEC, acc. NR. És un derivat de sorra, que originàriament devia significar posar sorra a un vaixell per donar-li estabilitat (cf. Esc.; DCVB, II, 92; DECat, VIII, 94). A partir dací, shan creat diversos sentits figurats, als quals subjauen les idees de pesantor, de calma o de decaïment. El recullen Esc. i Colomina (1991: 308). A Elx assorrat decaigut (Segura, 1998: 146), a Anna asorrarse hundirse (Martí, Aparicio, 1989: 20).
assucar intr. acometre, ferir lanimal a colps de cap, envestir a capades. «Satà, bou que asuca» (a. 1600) (Ferrando, 1983: 909). NR al DIEC, 1a doc. Segons Coromines (DECat, VIII, 134), derivat de suca i suc turó prominent, cap. Coromines documenta açucar en Eiximenis amb el sentit afectiu de capissar, comprendre, concebre. Actualment, segons el mateix filòleg, assucar i sucar shan conservat sobretot a Mallorca, al Maestrat i a lEbre, «en el llenguatge pastoral o en velles expressions afectives» (cf. Gimeno, 1998: 325). També a Alacant, lany 1942, en un llibret de foguera: «En mich dels cuatre cantons / està plantà la foguera; / el artista sha lluït, / la chent se suca y sapreta» (Segura, 1996: 251).
astepència estipència.
astralejar estralejar.
astufar estufar.
atarrossatatarrossat adj. ben plantat, ben proporcionat. «Li has llevat la planchaora? / Allò és femella... / Canela. / Morena, prou plena, hermosa. / Una chica atarrosà. / Atarrosaeta y dolsa» (Escalante i Feo, 1906: 10). Acc. NR. Metàfora. Cf. orxata aterrossadeta.
atomia anatomia.
atracar tr. i prnl. menjar molt, desproporcionadament. «al revés hasta el menjar, / puix qui atraca botifarres / diu colomins he sopat» (Leon, 1787b: III, 3), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que shaurà atracat. / Aguanta, aguanta la metxa, / pués has volgut fartar tant» (Martí, 1996: 100), «Bé Nadal, tot lo món satraca» (El Saltamartí, 2a època, núm. 24, 2). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. i en castellà (Carbonell Basset, 2000: 38). Metàfora.
atraquinada f. fartada, fartanera. «La vida és un viache, però un viache rapidísim. Encara no sha eixuat la suor produïda per les carasetes ni shan calmat els dolors de còlic ocasionats per el champagne de les màixqueres, cuant tot lo món se prepara per a noves atraquinaes» (El saltamartí, 2a època, núm. 24, 1). Mot NR. Derivat datracar.
atufar / atufar prnl. enutjar-se, irritar-se. «Pero no transigiremos / con rivales, vive Dios! / Ya verá usté entre los dos / la batalla que daremos (...) / En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / ¿Para qué tanto valor? / (Ell de si en poquet satufa..., / con que si pren micha bufa, / fasen vostés el favor...)» (Escalante, II, 441), «Que thas tufat. / Yo? / Malacha. / Tu també fas morro?» (Palanca i Hueso, 1901: 23). Mot NR al DIEC. Amb un sentit similar estufar-se (Ros, 1764: 288; Sanelo ap. Gulsoy, 1964: 231; Esc.). En Reig (1999: 672) tufar-se. Metàfora. La persona enutjada està figuradament inflada dira.
atxa,atxa, loc. copular (lhome). «Lo enteniment, a vegades, / quan jo pense en les prenyades, / perd, i em cou / veure que en los mesos nou / marit haja / que procure encendre latxa» (Morlà, 138). Loc. NR. Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i en lassociació del foc amb la passió i els sentiments intensos. En relació amb això, algunes metàfores associen lòrgan genital femení amb la producció de foc: esca, forn vulva (Verdaguer, 1999: 197, 198).