«Us imagineu tractar amb les criatures sense perdre les maneres, sense aixecar la veu, sense enfadar-nos posant el crit al cel? Si ho aconseguíssim, viuríem més tranquils. A més, i això encara és més important, els fills podrien aprendre de nosaltres a regular la seva pròpia tensió en moments de contrarietat, perquè ells aprenen del que fem i no pas del que diem que cal fer.»
Alba Castellvi ha posat sobre el paper la seva experiència com a mare, educadora i mediadora de conflictes, per facilitar als pares un manual àgil i pràctic sobre la convivència diària amb els fills. Si lobjectiu més gran com a educadors és dotar els fills deines que els permetin ser persones lliures i responsables, aquest llibre ens en donarà les claus. Mai és tard per construir una relació serena i positiva amb els teus fills i acompanyar-los en el seu itinerari vital. Estareu millor ara i ells tho agrairan sempre.
Per una educació serena cap a la llibertat i la responsabilitat.
Alba Castellví Miquel
És sociòloga, educadora i mediadora de conflictes. Dona classes a la facultat dEducació de la Universitat de Barcelona i col·labora amb mitjans de comunicació. Fa conferències i cursos per a famílies i professorat. A la seva consulta ajuda a millorar la convivència familiar i les relacions entre joves i adults i les parelles. És mare dun noi i duna noia.
Més informació a www.albacastellvi.cat
Contacte:
alba@albacastellvi.cat
Foto de lautora: © Joan Manrique
EDUCAR
SENSE CRIDAR
INSPIRA
87
© 2016 Alba Castellví Miquel
© Alexander Trou, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de cobertes: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: gener de 2016
Onzena edició (nova): octubre de 2021
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Alba Castellví Miquel
EDUCAR
SENSE CRIDAR
Acompanyant els fills dentre quatre i dotze anys en el camí cap a lautonomia
Índex
Introducció
El paper dels pares: caminar al costat dels fills
Educar per a la llibertat, educar la responsabilitat
El gran repte de fer complir el que diguem
Els límits i les frustracions 95 Parlar amb els fills per construir la convivència i resoldre problemes
Parlar dels fills
Final
Introducció
La paciència és la mare de la ciència
Som molts els pares i les mares que cridem i que ho voldríem evitar. Precisament per això un llibre que es diu Educar sense cridar entra a casa acompanyat duna gran expectativa de millora respecte a les relacions amb els fills... i respecte a la nostra tranquil·litat. Perquè, en lobjectiu deducar sense cridar, hi tenen tant a guanyar els nens com nosaltres. Us imagineu tractar amb les criatures sense perdre les maneres, sense aixecar la veu, sense enfadar-nos posant el crit al cel? Si ho aconseguíssim, viuríem més tranquils. A més, i això encara és més important, els fills podrien aprendre de nosaltres a regular la seva pròpia tensió en moments de contrarietat perquè, no en dubtéssim pas, ells aprenen del que fem i no pas del que diem que cal fer. Educar sense cridar, deu ser possible amb els maldecaps que donen els de casa?
No tan sols és possible, sinó que és relativament senzill si ens sabem relaxar i si assimilem els continguts de les pàgines que vénen a continuació.
Relaxar-se és molt important per poder utilitzar bé les propostes educatives. I, alhora, les propostes que llegireu us ajudaran a relaxar-vos. Als pares, i als fills. Per tant, si volem educar sense cridar hem de trobar la manera destar tranquils per fer-ho bé, i fent-ho bé estarem encara més tranquils. La tranquil·litat i lèxit educatiu salimenten lun a laltre.
Comencem, doncs, pel començament.
Relaxar-se en un tancar i obrir dulls
De relaxar-se se nha daprendre, i per fer-ho es poden fer servir tècniques molt variades. No obstant això, com que es tracta de ser molt pragmàtics, danar al gra, us en proposo una que és la més senzilla de totes, per a la qual no cal cap entrenament especial. Per relaxar-se daquesta manera, només es necessita recordar la importància de fer-ho i posar-hi una petita dosi de voluntat.
Quan noteu que la situació us comença a tensar (per exemple, perquè no us fan cas quan dieu que facin alguna cosa) aneu a la vostra habitació. O bé al lavabo. Tanqueu-vos a qualsevol lloc tranquil on tingueu garantit que ningú podrà obrir o tirar la porta a terra en els propers dos o tres minuts. Seieu. Agafeu aire i expulseu-lo lentament i prenent consciència del pas de laire a través de les vies respiratòries. També podeu comptar els segons que trigueu a empassar-vos laire i a expulsar-lo, o podeu recordar un moment de tranquil·litat plaent. Feu aquest exercici dues o tres vegades. Prou. Sortiu del vostre «santuari» i torneu a gestionar la situació amb els vostres fills.
És fàcil i prou ràpid, oi? El valor de fer aquest petit exercici en el moment precís és incalculable. Quan lacabeu, les coses a fora continuaran sent complexes, però estareu molt més preparats per fer-hi front amb èxit.
A més de recordar-nos de tant en tant la importància del petit exercici de relaxació solitària, podrem educar sense cridar posant en pràctica les propostes que vénen a continuació. Com que són molt efectives, a mesura que les aneu aplicant us anireu animant a continuar actuant en la bona línia, i el que al començament requereix voluntat i concentració, al cap de poc ja us sortirà sol.
Aclariments inicials
Quan parlo del pare i la mare faig referència als adults a càrrec del nen, educadors que fan la funció de socialització primària de linfant. En alguns casos aquests adults seran altres familiars, com ara àvies i avis que eduquen quan falten els pares (és a dir, que els substitueixen en el seu paper per temporades llargues, no pas a estones), o dues mares, o dos pares, o fins i tot educadors, no familiars, que conviuen amb els infants. Tots sinclouen, per fer-ho més pràctic estilísticament, sota la denominació de pares i mares.
Quan parlo de la família em refereixo a totes aquelles persones que conviuen amb linfant, i no només les que hi estan emparentades. Una família pot ser, des daquest punt de vista, un grup de gent que viu en comunitat.
Entenc que educar és fer i comunicar. Comunicar sobre el que es fa, sobre el que sinterpreta, sobre el que se sent. No pas sobre el que sha de fer. Els nens aprenen molt més del que els pares fem que del que diem que cal fer. Voleu que els vostres fills llegeixin? Que us vegin gaudir de la lectura. Voleu que sestimin els avis? Que us vegin ser atents i afectuosos amb els vostres pares. Voleu que puguin prescindir de lelectrònica? Que us vegin passar estones lluny de les pantalles dedicant-vos a altres plaers. Voleu que valorin laprenentatge didiomes? Apunteu-vos a classes duna llengua estrangera. Voleu que siguin agraïts i dolços? Cuideu la vostra parella o persones properes amb afecte i reconeixement.
Important
Aquest llibre va adreçat a pares i mares que han tingut loportunitat de construir un vincle amb els seus fills. Davant de qualsevol de les accions educatives que es plantegen en aquestes pàgines és prioritari tenir una relació consolidada dafecte mutu.
El paper dels pares: caminar al costat dels fills
El paper dels pares és acompanyar els fills durant una part del seu trajecte vital. Mentre fem el camí junts, els podem dotar deines que els permetin ser persones lliures, és a dir, persones alliberades de la tirania dels desitjos, de la ignorància, de la por i de lindividualisme ferotge. Persones responsables dels seus actes que sàpiguen conviure, fer realitat els seus projectes vitals i cuidar els que ho necessiten.
La part del camí que els pares i els fills fem plegats té una durada inexacta, però, tirant llarg, no passa dels vint anys en condicions normals. Més enllà de vint anys, el camí duns i altres divergeix, fins i tot en cas de continuar convivint a la mateixa casa. La trajectòria dels fills respon a preferències pròpies que ja no són les dels pares, si bé, poc o molt, han estat condicionades per ells. Uns quants anys abans, durant letapa adolescent, els fills han anunciat la imminència del canvi dagulles en el seu trajecte a força de reivindicar llibertat dhoraris, menys control i més privacitat.
Quan arriba el moment de desitjar sort als fills i danunciar-los que, passi el que passi, si ens necessiten ens trobaran al seu costat, els pares i els fills hem destar preparats. Els pares hem de trobar-nos prou forts per saber allò que deia en Serrat, que «Nada ni nadie puede impedir que sufran / que las agujas avancen en el reloj. / Que decidan por ellos, que se equivoquen, / que crezcan y que un día nos digan adiós». I els fills han destar capacitats per realitzar els seus objectius, per participar constructivament en la societat i per viure amb alegria les seves circumstàncies.
Durant el tram del camí que fem al seu costat, els pares els haurem pogut ensenyar a cordar-se bé el calçat, a alçar-se quan ensopeguin, a resistir el cansament, a orientar-se a través dels mapes, les pistes del camí i les estrelles de la nit. Aquest llibre tracta, precisament, de com ho podem fer els pares i mares per aconseguir acostar-nos al màxim a lobjectiu dacompanyar els fills tot assegurant-nos que més endavant podran caminar sols triant les pròpies rutes i amb un bon equipatge.
Sembrar la confiança en els fills
El primer element del bon equipatge és la confiança en un mateix. Una persona que confia en les seves capacitats està preparada per aprendre i per emprendre. Els nostres fills shan de saber trobar bé en la seva pell i resistir bé les crítiques que els facin. La seva imatge de si mateixos ha destar ben protegida contra els sentiments dinferioritat. Però, compte! Cal distingir la confiança en un mateix duna autoestima massa elevada. Si bé la baixa autoestima és destructiva perquè desanima, també hem devitar que els nostres fills es converteixin en narcisistes egoistes.