Per això hem destar alerta i, primer de tot, educar la nostra pròpia mirada, ja que la manera com els nens es veuen a si mateixos és molt influïda per com perceben que els pares els veiem. Sapiguem veuren les virtuts i potencialitats i les imperfeccions i limitacions. Si sabem reconèixer tant unes coses com les altres podrem ajudar-los a desenvolupar un bon equilibri emocional, perquè les interaccions que mantenim amb ells els transmeten la nostra visió. Aquestes interaccions estan fetes de les paraules que fem servir quan parlem amb ells, les demandes que els fem, la confiança que hi dipositem, la manera com en parlem amb daltres persones i fins i tot la manera com els toquem i els mirem. Tots aquests elements els informen constantment sobre la idea que tenim del seu potencial i capacitats, i van conformant la seva autoestima.
Hem de tenir clar que lautoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional: lautoestima és el resultat daconseguir alguna cosa, i no a la inversa.1 En la mesura que el nen supera petits obstacles pels seus propis mitjans, es va sentint capaç, i així de mica en mica va confiant en si mateix, a partir de la comprovació de la seva competència. I com ho podem fer, nosaltres, per acompanyar-lo degudament en el procés de construcció duna confiança ben fonamentada?
Per aconseguir-ho hi ha cinc coses que són molt importants:
1. Evitar a consciència la temptació de resoldre per ell allò que pugui resoldre per si mateix.
2. Plantejar a linfant petits reptes que hagi de superar o fer costat als seus projectes propis.
3. No estalviar la frustració i els sentiments desagradables i elogiar les actituds constructives.
4. Esperar el millor.
5. Transmetre lacceptació, el respecte i lestima.
1. Evitem la temptació de fer per ell allò que el nen pugui fer per si mateix
Ja ho faig jo.
Aquesta frase, dita per un pare o una mare, implica que farem alguna cosa amb menys temps i que sortirà més bé. Sempre és més eficient (estalvia temps i dóna millors resultats) vestir una criatura, donar-li el menjar, fer-li el llit i un llarg etcètera que no pas esperar que ho faci. Si ho ha de fer sol, trigarà més i sortirà pitjor. Però el preu de leficiència el paga el nostre fill amb menys desenvolupament de la seva autonomia i menys confiança en les seves capacitats.
Els pares hem devitar tant com puguem de fer allò que els nens i nenes puguin fer per si mateixos. Moltes famílies descobreixen que els seus fills es poden cordar sols els botons o es poden abrigar sense ajuda quan sadonen que ho fan a la llar dinfants. Hem de tenir els sentits ben oberts per intuir les possibilitats dels nens, i de mica en mica cal que sadonin que són capaços de fer sols coses que fins ara fèiem nosaltres per ells.
Qualsevol educació comporta anar promocionant lautonomia de linfant, però hem de reconèixer que de vegades allarguem massa el temps en què les nostres capacitats substitueixen les seves. Quan això passa, estem generant dos problemes:
No deixem que els nens desenvolupin el seu potencial i la confiança en les seves possibilitats.
Ensenyem al nen que té el dret dutilitzar els pares per fer allò que no vulgui fer pel seu compte (perquè ens comportem de manera servicial).
Si tenim present la màxima de «no fer pels nens allò que puguin fer per si mateixos», tindrem fills més capacitats i amb més confiança. I de passada ens estalviarem uns quants dels problemes relacionats amb la col·laboració domèstica durant ladolescència.
Un bon exemple duna situació en què els pares hem de tendir a ser prescindibles en pro de lautonomia del petit és en el moment de preparar-se una bossa per fer esport. Procurem que sigui ell mateix qui es prepari el que necessitarà. Segons la seva edat i costum el podem ajudar més o menys, però sempre tendint a fer-nos innecessaris. Una seqüència possible podria ser aquesta: primer, lajudem; després, lacompanyem; finalment li oferim que ens demani ajuda si ens necessita.
Guim, per als entrenaments dhoquei caldrà que sempre tenduguis la bossa amb tot el necessari. Les primeres vegades podem fer la bossa junts.
Les primeres cinc o sis vegades ajudem el Guim a posar a dins tot el que cal, que prèviament podem haver preparat: equipament, proteccions, patins, tovallola i necesser, roba neta... Després daquestes primeres vegades, podem fer un pas més:
Guim, jo et faig companyia mentre tu et prepares la bossa.
Procurarem no indicar-li què ha de fer, sinó observar com ho fa. Si es deixa alguna cosa, sempre li podem donar una pista:
Jo diria que quan surtis de la dutxa trobaràs a faltar alguna cosa...
Al cap duns dies de fer-se la bossa en companyia, però sense la nostra intervenció directa, el Guim estarà preparat perquè li diguem:
Em sembla que ja ets capaç de fer-te sol la bossa. Provem-ho! Per si de cas, jo seré aquí a prop, i si necessites que tajudi amb alguna cosa, mho dius.
De mica en mica el Guim també aprendrà a posar a la rentadora lequipament brut, a endreçar el necesser i els patins... I així és com, progressivament, evitarem tenir un noi de quinze anys que sulfuri els pares amb la dependència i la deixadesa.
Fer-se la motxilla per anar de colònies és un altre bon moment per promocionar i celebrar lautonomia. Les primeres vegades ho podem fer així:
Greta, aquí tenim la llista de les coses necessàries per a les colònies. Comencem a fer la motxilla? Si et sembla bé, jo et dic el què i tu ho poses sobre el llit.
Després la Greta pot anar posant a dins tot el que ha preparat segons lordre que nosaltres li indiquem. Si disposem dun esquema dibuixat i el podem imitar, serà perfecte que lanem consultant junt amb ella. I, quan la motxilla estigui llesta...
Fantàstic, gairebé es pot dir que lhas feta tu sola!
Els infants reben amb alegria i satisfacció el reconeixement sincer dels seus resultats, i aquests sentiments són els que els impulsen a voler continuar creixent en capacitats, en autonomia.
Per tant: estiguem atents al seu moment evolutiu. Fixem-nos en què són capaços de fer i procurem tenir la paciència necessària per esperar que ho facin sols, encara que no sen surtin a la perfecció. El ritme de vida que portem i les exigències dalgunes situacions socials impediran que puguem actuar en tots els casos daquesta manera, però si tenim present la importància dactuar així trobarem moltes situacions quotidianes que ens permetran incrementar lautonomia, les capacitats i, així, lautoestima dels nens.
2. Plantegem petits reptes o donem suport a projectes propis
A més de fixar-nos en el que els fills ja són capaços de fer sols i evitar de fer-ho nosaltres, també hem danimar-los a fer nous passos endavant. Una de les millors maneres és plantejant-los reptes i donant suport als seus propis projectes sense estalviarlos-en les dificultats.
Els nens i nenes tendeixen a proposar-se projectes de totes menes i mides, des de fer un castell de sorra fins a programar un videojoc o construir una cabana enmig del bosc. Donem-los ales! Els projectes comportaran dificultats que caldrà superar, pel camí sorgiran imprevistos que shauran dafrontar, caldrà rectificar i de vegades recomençar i, en qualsevol cas, implicaran esforços i constància. Acompanyar els fills perquè cada vegada siguin més autònoms a lhora de tirar endavant els propis projectes implica tres coses:
1. Respectar lobjectiu
Per a nosaltres pot tenir poc sentit fer una caseta dalt dun arbre o organitzar un campament indi, però té molta importància donar suport a projectes autònoms que comportaran esforç i dificultats. No diguem, doncs:
No veig quin sentit té, valdria més que et dediquessis a alguna cosa de profit.
Sinó, en tot cas,
Renoi, això és tot un repte.
2. Confiar que, amb enginy i esforç, serà possible
En lloc de desanimar els nens davant dobjectius que creguem massa ambiciosos per a les seves possibilitats, és bo confiar-hi i també transmetre aquesta confiança. Són dues coses diferents i tenen la mateixa importància luna que laltra. És bo dir, per exemple:
Això que et proposes no sembla que hagi de ser cosa fàcil, serà qüestió de rumiar bé la manera i de treballar-hi de debò.
Transmetem aquesta idea amb convicció i alegria, en comptes de fer-ho amb la cara i el to escèptics de qui pensa: «Uf, daixò no sen sortirà pas». En altres paraules, cal traslladar il·lusió i no anunciar un fracàs davançada (encara que ho fem amb la intenció devitar decepcions futures si no aconsegueixen el propòsit).
3. Prestar una ajuda puntual quan sens demani
No hem davançar-nos i pretendre ajudar abans que els infants hagin determinat que necessiten ajuda.
I, si és possible, quan ens en demanin procurem donar pistes sobre les solucions en comptes de donar-los-les mastegades. Per exemple, davant del problema «No sabem com lligar les fustes les unes amb les altres, perquè ho hem provat amb joncs i sens trenquen», serà més educatiu dir «Heu pensat on podríeu trobar cordes i cordills?», que no pas dir «El Josep a la caseta de lhort hi té un cabdell de cordill. Demaneu-lhi que us el deixarà».
La capacitat de saber-se enfrontar i sortir airós de les dificultats funda lautoestima de les persones.
3. No estalviem la frustració i els sentiments desagradables i elogiem les actituds constructives
Els nens i nenes no sempre trobaran les solucions necessàries, i shauran denfrontar amb problemes difícils. Emprendre projectes i proposar-se reptes porta associada la possibilitat dexperimentar sentiments desagradables: des de lesforç fins al fracàs. I és bo que no els estalviem aquests sentiments, per-què qualsevol aprenentatge futur pot requerir esforç i lhàbit dacceptar la frustració abans del resultat.2 Fins i tot pelar una poma!
Quan sorgeixin sentiments desagradables davant dobstacles difícils de superar, comprenguem-los i elogiem el nen valorant la seva empenta, la seva tenacitat, lesforç que fa.
Així, en lloc de dir:
A la primera que les coses no van com tu voldries, ja desisteixes! Així no arribaràs gaire lluny!
Diguem:
Pel que sembla, és més difícil del que preveies; tant, que fins i tot ho deixaries estar. Men faig càrrec... Sort que tens tantes ganes de sortir-ten i thi estàs dedicant tan intensament.
Elogiar és una bona manera dalimentar la confiança del nostre fill en ell mateix. Però cal elogiar de la manera adequada per ajudar-lo a comportar-se amb valentia i evitar que se senti massa pagat de si mateix. El que cal elogiar és allò que el nen fa per progressar: aprendre, perseverar, enfrontar-se als obstacles, superar la frustració. Així és com ajudarem a créixer la capacitat de sobreposar-se. No és tan important que el petit aconsegueixi el seu objectiu com que posi en joc els elements necessaris per fer-ho, i és això el que hem de destacar. De mica en mica aprendrà tècniques que li permetin vèncer les dificultats; mentrestant està adquirint les virtuts del caràcter imprescindibles per fer-ho.3