4. Esperem el millor
Si els infants senten que hi confiem tendeixen també a confiar en si mateixos. Per promocionar el millor dels nens cal posar les expectatives un punt per sobre de la realitat actual, ja que tendeixen inconscientment a «oferir» allò que se nespera. Tractar els nens com si fossin més grans del que són els fa créixer. Vegem-ho amb un exemple:
Joana, vols anar al galliner a buscar els ous i posar-los a la nevera? Ja sé que només tens quatre anys, però em sembla que ten pots sortir.
Si bé és cert que correm el risc que es trenqui algun ou, estem estimulant la petita per posar els cinc sentits a la tasca. Sentint la nostra confiança, farà el possible per ser-ne digna.
I un altre exemple per a preadolescents:
Serem fora tot el dia i us deixem quedar sols perquè us veiem preparats per deixar la cuina neta i la casa en ordre per quan tornem.
5. Transmetre lacceptació, el respecte i lestima
Els nens i nenes necessiten ser vistos com a capaços i també sentir-se acceptats, respectats, valorats i estimats per nosaltres per poder reconduir els errors i millorar a poc a poc. Les propostes que hem fet fins ara integren una mirada capacitadora, és a dir, quan les posem en marxa els fills senten que confiem en la seva vàlua, en les seves possibilitats, i van creixent en habilitats tot superant obstacles. Com els podem transmetre, també, lacceptació del que són, el respecte i lestima?
Ja hem vist que lautoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional, sinó que arrela en la confiança en les pròpies capacitats, la qual neix de comprovar la pròpia competència amb lajuda de la nostra mirada. Hi ha altres actituds que podem posar en joc que també contribueixen a fer que linfant construeixi una bona imatge de si mateix i alhora es pugui sentir segur entre nosaltres acceptat, respectat, estimat, de manera que de mica en mica sigui capaç de desenvolupar actituds tan valuoses com lassertivitat i el respecte. Són les següents:
1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens.
2. No comparar els nostres fills amb els daltres.
3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre.
4. Parar atenció a com parlem dels fills davant daltres persones.
5. Jugar junts.
6. Fer explícit lamor.
1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens
«És una xerrameca; no calla ni sota laigua»; «És tan tímida com un cargolet»; «És un llepafils que no menja res»; «És molt atenta i servicial, sempre està al cas de les necessitats dels altres»; «És molt bon dibuixant, està fet un artista». Molt sovint qualifiquem els nens, i de vegades fins i tot hi afegim una projecció: «És tan poc dotat per a les matemàtiques que no serà pas arquitecte»; «Té tanta gana que de més gran haurà de fer règim». Altres vegades les qualificacions van acompanyades duna justificació: «És un maldestre, ho ha heretat del seu pare»; «No és gens esportista, és que li ve de família». Cal evitar aquesta pràctica. Qualificant els nens i nenes amb etiquetes, que són estàtiques (i encara més quan van acompanyades duna justificació «genètica»), estem fent arrelar idees sobre les pròpies capacitats que més endavant poden limitar el nen.
Per deixar ben oberta la possibilitat de canvi, cal que no qualifiquem linfant sinó els fets concrets o les seves actituds en moments determinats. Per exemple, si es produeix un descuit, val més dir «Thas descuidat la motxilla» que no pas «Ets un despistat, ja thas deixat la motxilla». Davant duna dificultat, en comptes de dir, posem per cas, «Les llengües no són el teu fort», diguem «Els verbs en italià testan costant» i afegim-hi, si pot ser, un elogi de lactitud amb què shi dedica i un missatge encoratjador: «Però thi estàs esforçant de valent i si continues així cada vegada et costaran menys». Lobjectiu és que els nens no trobin la justificació de les seves dificultats en la seva manera de ser: «Com que sóc un distret, ja se sap que em descuido coses»; «Com que no estic dotat per a les llengües, no cal que mhi esforci més del compte». Cal transmetrels que no són duna determinada manera, sinó que fan certes coses duna determinada manera. Així queda molt més oberta la possibilitat de canviar i poden comprendre que cadascú es va construint en funció dallò que fa. Que el que no els surt bé avui pot ser que un altre dia, gràcies a lesforç i la constància, els hi surti.
Més delicada és encara la qüestió de les etiquetes qualificatives quan es fa referència a actituds morals. Alguns pares i mares diuen al seu fill que és dolent, egoista o trampós. El nen que es consideri a si mateix un trampós, com és lògic, farà trampes, així que val la pena anar amb molt de compte a lhora daplicar qualificatius. Això no vol dir, només faltaria, que no haguem de fiscalitzar les trampes. Només significa que cal qualificar lacció i no la persona. Cal dir: «El que has fet no ha estat gens bé. Hauries dhaver actuat daquesta altra manera», referint-nos, doncs, a una acció i no a una manera general de ser. I, sempre que sigui possible, cal esmentar quina seria lactitud correcta que hauria de substituir la incorrecta. Un parell dexemples concrets:
En lloc de dir:
Ets un egoista: thas acabat la pizza sense que timportés si el teu cosí en volia.
Podem dir:
Ep, acabar-te lúltim tall sencer de pizza mha semblat un gest egoista per part teva. Hauries dhaver preguntat al teu cosí si en volia.
O en lloc de:
Tant te fa que la teva germana es faci mal! Que no te lestimes, dolent?
Val més dir:
Trobo que has parlat com si et fos igual que la teva germana es fes mal. Faries bé dinteressar-te per ella.
La frase «Jo sé que tu ho pots fer millor» també és indicada per expressar que malgrat les equivocacions puntuals hi ha motius per confiar que el nen podrà fer-ho bé en una altra ocasió.
O en lloc de:
Tant te fa que la teva germana es faci mal! Que no te lestimes, dolent?
Val més dir:
Trobo que has parlat com si et fos igual que la teva germana es fes mal. Faries bé dinteressar-te per ella.
La frase «Jo sé que tu ho pots fer millor» també és indicada per expressar que malgrat les equivocacions puntuals hi ha motius per confiar que el nen podrà fer-ho bé en una altra ocasió.
En el cas de les arts, podem senzillament valorar una obra sense qualificar-la en positiu ni en negatiu, assenyalant-ne allò valuós: «Hi ha molts detalls»; «És una perspectiva original»; «Fa la sensació de velocitat...»; «Quina varietat de colors!».
2. No comparar
Cada nen és únic, amb les seves virtuts i els seus defectes. Comparar-lo en negatiu amb daltres («El Pol es concentra més i fa més feina que tu») no lajudarà a creure en les seves possibilitats. Comparar-lo en positiu («Tu ets més ràpida que la Mònica») tampoc és aconsellable si no volem impulsar els nens a valorar-se en funció dels altres i potser també engreixar-los lautoestima per sobre del necessari. Sempre que comparem, fem-ho respecte al punt anterior del mateix infant. Ser millor que un altre no és tan important com millorar respecte al punt de partida dun mateix. Podem dir, per exemple, «Cada dia vas més de pressa», o bé «A poc a poc vas aprenent a concentrar-te més estona».
3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre
Equivocar-se és inevitable en tot procés daprenentatge. Com diu la dita, «Qui res fa, mai sequivoca». Per tant, les errades que els nens cometen són oportunitats per aprendre a fer les coses de manera més encertada, més segura. Si ho tenim entès daquesta manera, en lloc de dir, enfadats:
Ja està bé, has posat tant doli al setrill de cop que lhas fet vessar! Quina manera de badar!
Més aviat ens sortirà una frase del tipus:
Mmm, és qüestió dabocar loli més a poc a poc al setrill perquè no es vessi, que és llàstima desaprofitar-lo. En fi, de tot se naprèn. Au, ara és qüestió de netejar el marbre amb un tros de paper de cuina que trobaràs al calaix.
Quan un nen sequivoca i li sap greu va bé que li recordem que dels errors se naprèn, perquè permeten observar millor els fenòmens, i parant-hi atenció podem fer les coses amb més encert. Des dels errors matemàtics fins als que tenen a veure amb el tracte humà, equivocar-se és un pas per millorar més endavant.
4. Parar atenció a com parlem dels fills davant daltres persones
El que els nens senten que diem sobre ells quan parlem amb altres persones conforma també la seva idea dells mateixos i té molt a veure amb el nostre respecte cap a ells. De vegades no parem prou esment a aquesta qüestió i parlem amb altres adults sobre els nostres fills quan ells són a prop. Pensant que no ens poden sentir, o que no estan al cas de la nostra conversa, podem dir coses com:
No hi ha manera que lOna toqui el piano quan jo li ho dic. És tossuda com una mula! Quan se li fica al cap que alguna cosa no la vol fer, no hi ha qui la faci canviar dopinió. Jo ja no sé què haig de fer, amb aquesta nena, creu-me, ja ho he provat tot!
Sense adonar-nos-en, és molt probable que la filla capti algun detall de la conversa (de fet, els nens i nenes estan molt més al cas del que sembla!). Un comentari com aquest, dit prop de lOna, reforçarà la seva tossuderia. Com dèiem fa un moment, si el pare o la mare li pengen letiqueta de tossuda, ella trobarà natural comportar-se tossudament.
Però, més enllà de la incidència sobre lautoimatge, parlar de segons què sobre els fills amb altres persones quan ens poden sentir tant si és en negatiu com en positiu pot ser viscut com una falta de respecte. Imagineu-vos que el vostre pare digués, parlant de vosaltres davant vostre: «Jo ja li dic que ha de sortir i distreures, però no hi ha manera que em faci cas. Tota la vida ha estat un tossut, no sé pas com fer-mho per fer-li entendre el que no vol entendre!». I com us sentiríeu si la vostra mare es posés a parlar de vosaltres tot dient: «La noia ara ha de fer dieta, el metge li ha dit que sha de cuidar el colesterol. No sé pas si sen sortirà, tan acostumada com està a anar a dinar als restaurants!». Els infants, encara que siguin persones petites, també volen ser tractats amb respecte i amb consideració cap a la seva persona. Parlar dells davant dun tercer ignorant-los com si no hi fossin no és una manera de sostenir aquest respecte.