Un jurat compost per Ferran Carbó, Josep Ferrer, Josep Guia i Gustau Muñoz atorgà a aquest llibre el Premi Joan Coromines 2014 dInvestigació Històrica i Filològica, patrocinat per la Societat Coral el Micalet de València.
© Francesc Viadel, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Maquetació: Textual IM
Il·lustració de la coberta: Estàtuta de Vicent Andrés Estellés a Burjassot, objecte datacs reiterats
Índex
Pròleg,per Adolf Beltran
1. Espanya ni es trenca ni es divideix
2. Lavantguarda de lanticatalanisme espanyol. El cas del País Valencià
3. LAnschlussbalear i lestratègia valenciana
4. Catalanistes, nazis, jueus i traïdors
5. Racialisme i catalanisme. La persecució dels espanyols a Catalunya
6. Forasters, marxistes i enemics
7. El factor de la violència
Bibliografia
Índex onomàstic
Pròleg
Lescena mereix ser recordada perquè en el seu moment va passar com un més dels moviments partidistes de la sòrdida batalla en què la dreta espanyola va convertir la seua oposició al Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. El 25 dabril de 2006, una desena de furgonetes van descarregar a les portes del Congrés dels Diputats, vigilades pels famosos lleons de la façana principal, 876 caixes blaves que van quedar amuntegades sobre desenes de palets per a fer de decoració en una roda de premsa del líder del PP, Mariano Rajoy.
«És una iniciativa exquisidament democràtica», va assegurar Rajoy als periodistes en presentar els més de quatre milions de signatures que el seu partit havia recollit els mesos anteriors contra lEstatut de Catalunya. Les adhesions buscaven, en teoria, donar suport a una proposició no de llei que pretenia que el text estatutari sorgit de les tenses negociacions entre el govern tripartit encapçalat per Pasqual Maragall a Catalunya, el Govern de lEstat i la poderosa oposició que representava la Convergència i Unió dArtur Mas, es votara en referèndum a tot el territori espanyol. «¿Considera conveniente que España siga siendo una única nación en la que todos los ciudadanos sean iguales en derechos y obligaciones, así como en el acceso a las prestaciones públicas?», feia la pregunta que shi proposava.
La recollida de signatures, convertida en una gran maniobra dagitació i propaganda, va anar acompanyada de sorollosos exabruptes anticatalans promoguts des de certes tribunes mediàtiques, amb crides al boicot del cava català i altres consignes de connotacions xenòfobes. Després dacusar Rodríguez Zapatero de ser el primer president que trencava el consens constitucional per fer costat a la reforma de lEstatut, Rajoy vaticinà que «els efectes» de laprovació daquella norma autonòmica es farien notar «els pròxims anys».
I així fou. Convertit ja en president, anys després, Rajoy se les ha hagut de veure amb un Artur Mas, president al seu torn de la Generalitat de Catalunya, que encapçala una reivindicació independentista que gaudeix duna massiva acceptació popular. A hores dara, aquell Estatut tan blasmat, que el Tribunal Constitucional va descafeïnar enmig dimpresentables maniobres per a imposarhi la lectura més restrictiva, apareix com una autèntica oportunitat perduda per a donar encaix a Catalunya dins lEstat espanyol.
Hi va haver molt de càlcul sectari en aquella operació de la dreta espanyola, no hi ha dubte, i molt de tacticisme, però es va recolzar sobre una idiosincràsia preexistent, la de lanticatalanisme espanyol, convertida en matèria primera de la polèmica política i la lluita pel poder.
Francesc Viadel aborda en el llibre que teniu a les mans tot aquest material ideològic, que daltra banda no és patrimoni de la dreta exclusivament, i que no sha dissolt amb larticulació de la convivència democràtica dençà de la Transició en una estructura institucional autonòmica dorientació federalitzant. Entre altres coses perquè un dels dèficits més greus del model, un dels dèficits de federalisme més clamorosos, ha estat la seua manca dimplicacions culturals, defectes sobre la mentalitat i leducació democràtica dels ciutadans no perifèrics, dels espanyols monolingües i mononacionals, que tendeixen a mirar-se els problemes de convivència lingüística i els conflictes nacionalitaris com si es tractara docurrències capritxoses de certes col·lectivitats, de problemes tan molestos com artificials, tot just acabats dinventar.
A hores dara, sembla evident que si alguna vegada ha dencaixar de manera estable el trencaclosques hispànic, això no serà possible sense un canvi de mentalitat en la cultura democràtica, en la percepció duna ciutadania més sensible a la diversitat i en el reconeixement explícit dEspanya com un Estat plurinacional.
«Lanticatalanisme no havia evolucionat gens», constata Viadel sobre lepisodi estatutari protagonitzat pel Govern de Pasqual Maragall. «LEspanya visible, loficial, continuava sense entendre res». I es proposa desvelar el conjunt de prejudicis sobre els quals es fabrica, encara que siga per pur tacticisme polític, el discurs de lanticatalanisme. Una classe de tòpics i un tipus de discurs que els valencians coneixem molt bé i que fan molt pertinent que lautor presente el cas del País Valencià com lavantguarda de lanticatalanisme espanyol.
Quan escric aquestes ratlles, una dreta política en declivi electoral després de vint anys llargs en el poder al Palau de la Generalitat, aprova in extremis a les Corts Valencianes una «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes didentitat» lobjectiu de la qual, en paraules del conseller de Governació que nha estat el promotor, és «que no es destinen diners públics a una campanya contra una senya didentitat com poden ser els bous al carrer». O que entitats secessionistes com Lo Rat Penat o lAcadèmia de Cultura Valenciana, que neguen que el valencià i el català són la mateixa llengua, no sols siguen reconegudes oficialment, sinó que formen part dun Observatori des del qual podran impedir que associacions o entitats que sí que mantenen la unitat de la llengua puguen accedir a subvencions de lAdministració.
Les víctimes propiciatòries o els infractors potencials que la norma persegueix són fàcils de detectar: entitats protectores i contra el maltractament animal, ecologistes, gent de la cultura, editorials i associacions relacionades amb lensenyament, qualsevol persona física o jurídica, al capdavall, que no combregue amb les rodes de molí del tòpic i la manipulació. Tot plegat, un exemple perfecte dallò que Viadel anomena la «depuració», és a dir, la pretensió de mantenir una hegemonia política mitjançant la marginació dels desafectes, dels discrepants, dels dissidents o, simplement, dels «altres».
Després duna obligada incursió en la variant de lanticatalanisme balear, amb la mallorquinització impulsada pel president José Ramón Bauzá, de música tan familiar per als valencians, Viadel porta la seua enèrgica expedició cap als territoris pantanosos duna vella tergiversació: la del suposat «racisme» del nacionalisme català. El mite de la persecució dels espanyols a Catalunya, encara que no es plantege en les seues versions més brutals, ha revifat amb el creixement del sentiment independentista català. Es tracta, com assenyala lautor, dun «victimisme enganyifós» que ha volgut sostenir idees com la de la prostració del castellà o, fins i tot, la seua persecució.
I arriba, així, a un punt nuclear del conflicte del qual són símptomes tota aquesta mena de tergiversacions. «Com dhabitud, lespanyolisme, camuflat de ciutadania mentalment emancipada o dantinacionalisme modern, sempre acaba veient en els altres els seus defectes més abominables», escriu Viadel, una de les virtuts del qual és que recolza els seus arguments en una gran quantitat dexemples fruit duna meticulosa documentació.
El recorregut vibrant, dexcitada indignació intellectual, que fa aquest llibre sobre el discurs de lanticatalanisme espanyol culmina en un capítol on saborda el mecanisme de lestrangerització simbòlica de ladversari, tan insidiós.
Per a tots aquells que no compartim les estratègies de la tensió, que no pensem que lodi de ladversari alimenta les raons per allunyar-ten i contribueix a uns determinats objectius, la lectura daquest assaig té un regust agredolç, dolorós. Ho explica Viadel: «Amb aquest panorama dencegament polític per part del nacionalisme espanyol, bé siga darrel socialista o bé conservador, mancats duna justícia enèrgica amb els delictes dodi, és ben lícit pensar que estem molt lluny deradicar els prejudicis que podrien afavorir un clima dentesa, la generació dun espai neutre que ens acostés a lexemple daltres països democràtics del nostre entorn, amb conflictes interns tant o més punyents que els de lestat espanyol».
Més enllà de la teoria, escrit a peu de carrer, amb lorella parada a una realitat crua i massa sovint camuflada pels mitjans de comunicació, aquest llibre fa pensar i convida el lector a vacunar-se contra el virus del nacionalisme no declarat, que fa actuar molts individus i grups com a profetes de lanimadversió i els prejudicis més perjudicials. Una reflexió que val per a totes les banderes i tots els colors.
Adolf Beltran
1.
Espanya ni es trenca ni es divideix
depuració 3. Acció política encaminada a mantenir i a garantir lhomogeneïtat politico-ideològica dun règim mitjançant leliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
(Diccionari General de la Llengua Catalana)
EL DICCIONARI ÉS MOLT CONCÍS I, ALHORA, EFECTIU en insinuar totes les possibilitats del terme. Depurar és també, i sobretot em permet una darrera concreció, evitar per la força que una societat canvie mitjançant leliminació física o simbòlica dels elements que han estat assenyalats com a corruptors per aquells que retenen el poder. Al capdavall, pels qui tenen la legitimitat i la possibilitat dexercir-lo a fi de garantir la puritat duna societat que es considera que està en perill de perdre la seua essència espiritual originària. Depurar és aïllar els elements patògens i destruir-los, fer que el cos recobre la salut perduda.
La història dEspanya dels darrers decennis ha estat també la duna depuració, la dels cossos estranys a la idea dun país culturalment i lingüísticament uniforme, dun Estat tancat en si mateix, al servei sempre dunes elits extractives del tipus que han estat definides pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson en Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (2012). Una Espanya els termes de la qual es van fixar i definir al llarg del segle XIX (amb el clar antecedent de labsolutisme borbònic del segle XVIII) des duna visió centralista de la unitat i de lespai, castellana, que va deixar fora qualsevol altra alternativa territorial o cultural, que va convertir les aspiracions polítiques de la perifèria en un anatema, i els nacionalismes català, gallec i basc en una anomalia desordenada i monstruosa. No cal dir que els ciutadans nascuts en la perifèria territorial, i sobretot mental, daquesta Espanya moderna i liberal encunyada al segle XIX i refermada al llarg del segle XX, amb moments culminants com les dictadures dels generals Primo de Rivera i Francisco Franco, han estat víctimes del seu immobilisme, dels seus prejudicis i mecanismes dautodefensa, de les seues dinàmiques de reconstrucció permanent, de les projeccions negatives del nacionalisme espanyol. La pitjor de les quals ha estat, sens dubte, un anticatalanisme ferotge, indissimulat, construït treballosament.