Vet ací, però, que per al nacionalisme espanyol els nacionalistes han estat sempre els altres. Aleix Vidal-Quadras distingia en Amarás a tu tribu (1998) el patriotisme del nacionalisme. El primer, es caracteritzava per un amor i uns vincles dafecte amb el país generosos i altruistes, per damunt de la diversitat cultural i les tradicions localistes, per una caritas patriòtica, civilitzada, intel·ligent, fraternal. El nacionalisme, per contra, era ostatge dun amor gelós i absorbent, fagocitador, duna concupiscència, «oscura, prerracional, siniestra». Tant és així que allò que Jordi Pujol, Xabier Arzalluz o Xosé Manuel Beiras sentien pels seus països no era amor sinó un desig concupiscent, brut, tèrbol. Cap dells estava per la carícia sinó per la sevícia, això és, per maltractar amb duresa i crueltat les societats sobre les quals tenien poder. Incapaços com eren dacceptar la complexitat de les societats on vivien,
las violentan para imponerles sus quimeras fantasmagóricas, las tumban sobre el lecho de Procusto mutilador y cruel hasta que adoptan de grado o por la fuerza, una configuración espiritual que quieren clónica de la suya. No quieren gobernar un país, sino contemplarse en un espejo.
La metàfora de Procust per a comparar els líders nacionalistes, lhostaler de la ciutat dEleusis que tombava els seus hostes sobre un llit de ferro i els tallava o estirava les extremitats si els seus cossos no encaixaven amb la mida del llit, no pot ser més salvatge i retorçuda. És evident que Vidal-Quadras no se sent Procust, sinó potser Teseu, lheroi que enganyà el temible fill de Poseidó i que el decapità sobre el seu propi i sinistre atifell de tortura. Per descomptat que no deu pensar que el seu partit, ni els seus coreligionaris, shagen servit mai del seu poder per, a la força, encabir les seues idees polítiques, les seues concepcions del món, com si la història dEspanya i els seus patriotes formaren part dun ensucrat conte de fades. Ell, simplement, és un patriota, un defensor de la llibertat individual i no de les que sanomenen col·lectives, les quals pesen com a lloses «sobre la mente y el corazón». Un patriota, posem per cas, com Aznar, com Dolores de Cospedal o Esperanza Aguirre, com lhispano-valencià rabiüt Francisco Camps, com Alicia Sánchez-Camacho o el general José Mena Aguado, que el 2006 va perdre els papers demanant pràcticament un colp dEstat per a impedir la imminent aprovació democràtica de la reforma de lEstatut de Catalunya. Patriota, val a dir, dun patriotisme anterior en el temps al nacionalisme, entés com adhesió a les institucions polítiques garants i defensores de la llibertat comuna contra la corrupció i el despotisme. Tot plegat, diu Vidal-Quadras, «el nacionalismo puede ser visto como una degeneración del patriotismo, como una rama podrida y espinosa de un arbol umbrío y benéfico que comenzó a crecer a la sombra del Partenón y se hizo vigoroso a la del Capitolio».
Sens dubte, lanticatalanisme espanyol emana, també, daquest patriotisme angelical que, com un «viento refrescante» que impulsa la llibertat i la convivència, ha dacabar extingint les flames dun nacionalisme que lautor, enemic de totes les tribus menys de la seua, vol vinculat a la violència centrífuga, verbal, psicològica o vesànica i criminal. Per a Vidal-Quadras, com per a Aznar, gairebé no hi ha cap diferència entre la normalització lingüística i les bombes, entre la difusió cultural catalanista o galleguista i les crides a la sang.
Lanticatalanisme no el va inventar, però, aquest català, catedràtic de física atòmica nascut al si duna de les famílies de lalta burgesia de Barcelona, ni tampoc el partit que durant anys el va mig consentir en funció del punt en què es trobaven les seues relacions amb el nacionalisme català del peix al cove. És antic i sarrossega com un espectre des dels temps immemorials de la Restauració Monàrquica fins i tot des de molt abans. Aquest anticatalanisme és, tot plegat, la conseqüència de la lluita campal entre lliurecanvistes i proteccionistes, entre les elits centralistes i les perifèriques, el resultat de la tensió brutal entre el voler ser i el no deixar
Ataca amb la mateixa ferotgia amb què atacava Félix Azzati, des del diari republicà El Pueblo, aquella burgesia separatista barcelonina per al cas, enemiga de lagricultura valenciana, «frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso Principado, piojoso y sanguinario, que dejó marcadas en la Historia, las huellas de una ferocidad fenicia, bárbara, horripilante».1 Acompanyà els croats del franquisme alliberador amb els seus escamots dafusellament, els seus censors i els seus governadors civils com aquell de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, que lagost de 1939 advertia els catalans des de les pàgines de Destino que mai ningú en Espanya acceptaria «adulteraciones degenerativas» del concepte regió ni tampoc la «interpretación política» de la regió enfront de lEstat. Això ja no ho acceptaria ni tan sols Catalunya, temorenca que tornaren la dotzena de «caballeros de industria» de Barcelona que van muntar «el artificio del fet diferencial sobre la base de una vulgar agencia de negocios». Mentre lEstat espanyol no estiguera construït una empresa segons el governador inacabada encara, tot i el segle de treball esmerçat, «cualquier concepto político de región, por comedido y parco que se conceda, propenderá a seguir fatalmente el mismo proceso de putrefacción que acabamos de extirpar quirúrgicamente, conforme a una ley histórica indefectible».2
No. Lanticatalanisme ve de lluny i samaga darrere la carota daquell nacionalisme banal que explica el científic social Michael Billig, inadvertit, rutinari, assumit pels ciutadans de les nacions consolidades com un no-nacionalisme. La identitat nacional reproduïda, recordada dia a dia per multitud de petits gestos i de mil maneres. La nació, com diria Billig, no com una bandera que oneja conscientment amb fervent passió, sinó com la que penja desapercebuda a lexterior dun edifici públic qualsevol. Nacionalistes són els altres i els espanyols simplement es defensen de les seues abjectes dinàmiques destructores, de les seues imposicions, de la seua contaminació. Projecten sobre ladversari els propis defectes, sentiments, pensaments que troben inacceptables per a si mateixos.
Lanomenat procés sobiranista de Catalunya ha reviscolat lanticatalanisme. Un procés iniciat el mateix dia en què els patriotes espanyols decidiren que lEstatut aprovat en referèndum era antiespanyol. Un procés que agafà embranzida quan una institució patriòtica a la manera de Vidal-Quadras com el Tribunal Constitucional mutilà procustianament lEstatut, a instàncies del PP, per encabir-lo en la vella idea dEspanya. Era del tot inadmissible que el text reconeguera Catalunya com una nació perquè daixò només podia haver-ne una, monolingüe a excepció dels moments dintimitat, unida sota el pali dun centralisme amb ribets religiosos, cada dia menys dissimulat.
El 6 de febrer de 2005, en les beceroles del procés de depuració de lEstatut, Mariano Rajoy, en un article publicat al diari ABC, titulat «Una cierta idea de España», tremolava només de pensar en la possibilitat duna evolució política de les idees que donaven sentit a la pàtria la vidalquadriana, és clar i que havia anunciat tèbiament el president socialista Zapatero. «Si alguien piensa que debemos convertirnos en un Estado plurinacional, plurisoberano, federal o en cualquier otra variedad de estado menguante, debería confesarlo sin ambages», reptava Rajoy. Era evident, per a Rajoy, que ni Zapatero ni els socialistes no tenien un pla per a Espanya, si no era menguarla, empetitir-la, i que el president socialista es deixava dur justament per aquells que no volien tenir res a veure amb Espanya. Afirmava: «Yo creo en España, como la immensa mayoría de los españoles, y voy a poner toda mi voluntad y toda la energía de mi partido en defender que España sea y que siga siendo lo que es». De fet, Espanya, la nació espanyola, era per a Rajoy «algo más que un diseño caprichoso, maleable, a disposición de cualquier ingeniero constitucional voluntarioso». Era una «realidad obstinada que nadie podrá cambiar a su capricho». No havia nascut al caliu duna ment visionària,
sino de los avatares compartidos a través de una larguísima historia. No existe nación moderna con más solera, y los españoles, la realidad tangible de esa nación, no consentirán que se dilapide caprichosamente su patrimonio de siglos, ni el marco de su historia, el depósito de su tradición cultural, la crónica de su aventura en el mundo.
Com diria Vidal-Quadras molt abans de la irrupció del monstre estatutari del tripartit, «un cuerpo humano queda exànime cuando su alma le abandona; un Estado no puede sobrevivir si exhala su Nación». Dací, doncs, que els nacionalistes autodesignats portaveus «exclusivos y excluyentes de quiméricas naciones sin Estado» clamen per un «Estado español sin Nación, por una España desustantivizada y sin espíritu constitucional y civil que ellos puedan desemembrar a gusto con la mayor economía posible de desgaste y de peligro».
«Esta Nación ni se divide ni se rompe», clamarà des de Miami en octubre de 2012 lexpresident José María Aznar en el context dun homenatge a la mitificada Constitució de 1812. Aznar recordarà als independentistes catalans que, a diferència dels nacionalismes, allò que reivindica la nació espanyola, «no es la imposición identitaria, sino la libertad y la igualdad de los ciudadanos». Pel desembre de 2013 Aznar va anar un pas més enllà en igualar lestratègia de la consulta catalana a la dETA en el context dun acte de la Fundación Luis Portero, fiscal assassinat pels terroristes bascos. Aleshores, el dirigent ultraconservador demanà a lEstat una intervenció decidida i proclamà de forma inquietant que ja és hora de dir que «Cataluña nos importa».
Totes les intervencions, opinions, dels principals líders espanyols se situen sempre en aquest monolitisme inacceptable de la Nació espanyola, en la criminalització dun catalanisme democràtic, pacífic, mobilitzat massivament quan ja ha esgotat totes les vies polítiques al seu abast. Espanya com a subjecte polític es nega a reconéixer Catalunya, com es nega a reconéixer qualsevol altra realitat que no sajuste als paràmetres de lEspanya dissenyada com a Estat i com a essència en el segle XIX, i és en aquesta no-acceptació on es coven tots els odis, les animadversions i els malentesos contra una pertinaç voluntat històrica de ser dels altres. Amb la confessió de Jordi Pujol en què es declara un evasor fiscal de quasi quaranta anys dexperiència, amb els delictes fiscals investigats per la policia en el seu entorn familiar, en la seua conversió sobtada de líder nacional a carn de jutjat, lanticatalanisme espanyolista sha desbocat i ha trobat el camí duna legitimació històrica. Pujol els ha donat la raó. El catalanisme encarnat en la figura mítica de lexpresident era només això, una pantalla dels interessos de la burgesia catalana per a robar als catalans i fer creure que els lladres estaven a Madrid. Tot el catalanisme sense excepció ni matisos és sospitós de robar. Lamentablement, els intents vergonyosos i patètics de justificar lexpresident català només fan que reforçar encara més els arguments de lanticatalanisme en una conjuntura política com lactual. Giragonses de la política. La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, sacararà de seguida, amb la seua habitual vehemència, a Pujol veritable artífex, segons ella, del gir sobiranista català i a Convergència i Unió per demanar, amb severitat, explicacions. Tot el catalanisme conservador ha estat noquejat i es troba a hores dara sota sospita.